El dimarts dia 29 a l’Apolo [2], dins de la programació oficial del Primavera Sound, hi havia el showcase de Famèlic records amb el directe dels seus tres grups: Ohios, Mates Mates i L’Hereu Escampa. El 20 d’octubre del 2011 obrien portada al Tendències del Mundo presentats com l’underground de Vic, amb una frase com: “La plana arde”. Semblava que es tractés d’un bolet que havia sortit del no res i que, de cop, invadia el panorama musical actual amb propostes fresques i diferents entre elles.
- Mates Mates, l’Hereu Escampa i l’Aleix Vila
Un mes abans, el setembre del 2011, sortia una entrevista a Rockdelux amb Mike Sniper, el responsable de Captured Tracks, on, parlant sobre la web de Pitchfork, deia: “debo decir que, en realidad, a mi me conviene que exista por mi grupo y por mi sello… Pero es que hoy hay bandas que desaparecen por una mala reseña. ¡Es como un Gran Hermano indie! Y lo peor es que no se está apoyando ni desarrollando el ‘underground’, sino únicamente la novedad. La idea del desarrollo artístico ha desaparecido”. I és en aquesta línia que en parlàvem després amb en Generó (Veu i guitarra de l’Hereu Escampa i Turnstile) quan comentàvem el reportatge. Ens semblava injusta aquesta idea de novetat que semblava que primava per sobre de tot. Ens semblava injust el fet que es vengués així, com la creació d’una escena osonenca que no ve d’enlloc però que va molt lluny. És clar que aquesta classe de tàctiques són les que ha d’utilitzar la premsa i la promoció. Per això, aquest reportatge pretén ser una altra cosa.
“Y lo peor es que no se está apoyando ni desarrollando el ‘underground’, sino únicamente la novedad”
My friends are my culture
Fa aproximadament uns deu anys, érem una colla de quatre amics de Manlleu: l’Alba, l’Anna, en Generó i jo. L’Anna i en Generó (amb l’Erro i en Dachs, dos més de Manlleu) tenien un grup de hardcore melòdic: Phil’s Black Hole. Els 16 anys de l’Anna, els vam celebrar amb una festa que s’acabava amb una acampada a Torelló on hi havia un dels primers festivals de música gratuït en el qual assistiríem: Maple, Based On a Lie, Standstill, etc. Poc temps després, jo vaig entrar al Càntir, una organització de Sant Julià de Vilatorta (on hi havia bona part dels membres de La Tropa, un grup crucial en aquesta història) i vàrem organitzar un concert jove per la Festa Major amb els grups: No t’hi matis, Cut the end (ara probablement el grup de metal més interessant de la comarca) i Phil’s Black Hole. A l’acabar el concert, l’Edu, ara un dels responsables de Famèlic, va proposar a Phil’s Black Hole de tocar com a teloners de Nueva Vulcano al Femer, un local de Gurb, en un concert que organitzaven ells i que, gairebé tots els que hi érem, recordaríem sempre més com una de les fites de la nostra educació sentimental. A partir d’aquest concert, el 10 de setembre del 2004, l’Edu, l’Aleix i l’Erra van començar a tocar junts, el germen de Furguson.
També devia ser durant l’estiu del 2004 que Scavenge, Stole i Based On a Lie havien fet una gira conjunta per Espanya. Ja els havíem vist alguns cops, però l’octubre del 2004, un mes després del concert de Nueva Vulcano, tocarien també a Manlleu on es celebrava el Monster, un festival de dos dies que organitzava en Toni (guitarra d’Scavenge i d’altres) en el qual hi havia al voltant de 29 grups programats: Get Real, Bikini Summer, Cinder, Miyahi, etc. Allà, vaig conèixer en Ferran (que llavors tocava el violí amb la Tropa i que més tard seria el guitarra de Mates Mates), que ja coneixia l’Anna de feia un temps i a través del qual ens havien arribat discos com el Transatlanticism de Death Cab For Cutie o Come on die young de Mogwai.
Aquesta divagació, circular i inacabable, només hauria de servir per mostrar com d’alguna manera hi ha llaços que es van llençant dins d’un moviment que a la comarca d’Osona ha estat sempre constant.
Aquesta divagació, circular i inacabable, només hauria de servir per mostrar com d’alguna manera hi ha llaços que es van llençant dins d’un moviment que a la comarca d’Osona ha estat sempre constant.
A Torelló, Strong Noises, que, per dir-ho així, era el grup filial de Based On a Lie, també era caldo de cultiu d’alguns dels responsables d’aquesta escena venuda ara com a novetat. L’Aitor Bigas, cantant dels Strong Noises, és ara el bateria d’Univers, fa fotografies per Vice i és el responsable del videoclip No Return de Furguson. L’Edgar, bateria d’Strong Noises, toca la bateria a Tropical Ice Land i ha gravat al seu estudi els discos de L’Hereu Escampa i Turnstile, els dos grups actuals d’en Generó, entre d’altres. L’Anna, que era en aquell moment la baixista de Phil’s Black Hole, ha treballat en força ocasions a l’equip d’art per la productora audiovisual, discogràfica i editorial de moda, Canadà. Aquesta mena de currículum d’hipervincles es podria anar extenent fins a establir una xarxa que més que interessant seria curiosa, però que vindria a demostrar que res de tot això va començar ahir i que no seríem ningú sense tot allò que grups com Stole, Based On a Lie, La Fellatio de Cupido i tants etc. ens van fer viure a la comarca.
Fet i amagar
El Gornal. Gurb. Situat en un entorn que ens avala com a comarca rural, al mig d’alguna carretera però envoltat de camps i de pagesos amb més o menys mal humor, el Gornal ha estat durant anys el local d’assaig de la Tropa, però també el local de la colla dels indies de Vic. Les llegendes dels grups que hi sorgien, però que no acabaven mai de ser alguna cosa prou sèria com per fer directes (i aquí aquesta serietat era entesa més com un defecte que com una virtut), se succeïen i, a cada nou grup, més expectativa: el projecte d’en Pipen i en Luca, folk meridional amb caixa de ritmes, el d’en Luca i l’Andreu, amb més guitarra, etc. De fet, Mates Mates, ho vaig viure com el projecte on finalment confluïen en Luca, l’Andreu i en Ferran, i això era tot l’aval que necessitàvem per tenir per segur que, almenys, es tractava d’alguna cosa interessant. Ara és el local d’assaig de Mates Mates, La Tropa i Furguson. Va ser el lloc escollit per fer-hi la foto del Tendències. El Gornal és com un símbol, una mena de Macondo particular de l’escena.
L’Eclèctic. Torelló. Travesses el riu i a l’esquerra. Després dels aparcaments ja sentiràs el merder. L’Eclèctic Club és un local amb tots els ets i uts dels locals punk i hardcore. Una mena de garatge, sense lavabo, amb les parets empaperades de posters i un escenari a dos pams del terra. Pots trobar-hi una barbacoa un diumenge a la tarda, pagar un preu únic i coure’t una botifarra de la plana just abans que comenci la canya. Hi han passat grups com Big Kids, Loma Prieta, Junius o Pneu. Hi ha hagut pogos de cinquanta persones entregades fins a l’última gota de suor. La gestió del local s’ha portat sempre entre amics, mentre les ganes de fer coses bregaven amb els limits de la legalitat. La llegenda s’explica sola. Bressol de l’Off-Festus Ewoking Txalafest i un dels escenaris per on les bandes de casa com Turnstile, l’Hereu Escampa o Tropical Ice Land hi han passat més vegades.
El següent Nadal, el van trucar de la distribuïdora demanant què passava a Manlleu, que era el lloc on s’havien venut més discos d’Angus & Julia Stone d’Espanya
El Mallot de la Margot. Manlleu. L’Agustí viu amb la seva mare, una dona de veritat de gairebé cent anys que, de tant en tant, encara va a ballar als jubilats. L’Agustí es lleva a les 7 del matí, va a buscar el diari, esmorza i es torna a posar el llit per dormir una mica més. A les 11, aproximadament, obre la botiga. Posa algun disc que té ganes d’escoltar i deixa passar el matí rebent les visites d’aquest i d’aquell. Així, més o menys, és la vida en una botiga de discos a Manlleu. Amb una bondat infinita, un sentit de l’humor inigualable i una sensibilitat palpable porta tota una vida col·laborant al fet que, a Manlleu, la música no només es visqui, sinó que també s’estimi. L’any 2002, quan la botiga encara era al costat del Foment, em va posar el disc de Bobby Bare, Jr.’s The Young Criminals Starvation League, i em va dir que es tractava d’un disc maco d’un tio amb sentit de l’humor a qui no massa ningú li havia fet cas. Només per això el vaig comprar. L’any 2006, amb The Longest Meow, Bobby Bare es convertia en portada de totes les revistes del país i era programat a la primera edició del Primavera Club. El 2007 es va enamorar del disc Book Like This d’Angus & Julia Stone. El següent Nadal, el van trucar de la distribuïdora demanant què passava a Manlleu, era el lloc on s’havien venut més discos d’Angus & Julia Stone d’Espanya. La relació de la plana de Vic amb la música no s’explica sense el Mallot. Tampoc s’explicaria sense la Martulina Divina de Vic, però la màgia del Mallot és motor de moltes iniciatives. Sobren explicacions i calia un homenatge.
Hotel Can Pamplona. Vic. Pipen Alemany, un de la colla dels de Vic, és el fill del propietari de l’Hotel i el 2009 s’embrancava a organitzar la primera edició del Festival Hoteler, un dels principals eixos de la plataforma que ara té nom de discogràfica, Famèlic Records, i rebia el nom justament de l’hotel. Així començava alguna cosa que, el 2010 i el 2011, es convertiria en un dels moments més llegendaris del present musical de la plana. L’espot de l’any passat, realitzat per l’Aitor Bigas, on en Ferran i la Heather entraven a un hotel i acabaven anant a parar a un concert de l’Hereu Escampa dins d’una habitació, està gravat dins del mateix Can Pamplona i on aquest any s’hi tornarà a celebrar el festival. El 2010 i el 2011 però, el festival es va celebrar a l’Insitu, el bar que durant un temps van regentar en Pipen i l’Andreu i que tenia tots els números per convertir-se en una icona del moment. Diria que ho va aconseguir. Durant els dies de Música Viva, a 150m la rodona del bar, hi feia calor de la gent que hi havia, més enllà, hi feia fred. Les parets del bar suaven i a les persones que hi havia a dins els hi faltava l’aire. Gairebé 30 grups en tres dies, cap grup venia cobrant, amb un munt de noms desconeguts de grups de Catalunya i tots interessants: Boreals, Vàlius, Piñata, Pingüill, Coàgul, Grushenka… Una cita imperdible que s’acabava amb una multa al bar i el posterior tancament d’aquest. Curt i intens, com els bons contes sobre rock’n’roll.
[vimeo 28239514 640 360]
Vida Animal (l’equip de Famèlic i en Pau)
Pau Cristòful. En Pau havia escrit aquí, a Nativa. És el nen prodigi de la comarca. Té 19 anys i estudia Comunicació audiovisual a la Universitat de Vic. És el front man dels Ohios, un vincle important amb el món exterior i el culpable de molts dels concerts que, a un preu més que assequible, acull la Jazzcava de Vic. La llegenda d’en Pau té tela. L’any 2007, quan ell tenia 13 anys (no hi ha cap error en la dada) va voler anar a una festa de Wrangler, del Bread & Butter que se celebrava aquell any, perquè hi tocava Art Brut. Va enviar un e-mail i va explicar la situació: l’edat, la voluntat d’assistir-hi, el motiu, etc. El resultat, després de caure en gràcia, va ser l’acreditació per poder anar-hi i la coneixença amb la relacions públiques de Wrangler, que va resultar ser la cap de la revista Metal i que, a partir de llavors, va seguir acreditant-lo. En Pau té talent per això, per conèixer gent, per gestionar esdeveniments, etc., és algú que feia molta falta en aquest procés, no de creació de l’escena, sinó de visualització d’aquesta.
Sergi Egea. D’en Sergi, se n’haurien de dir moltes més coses de les que en sé, però sé que és en bona part responsable del Festus, el festival d’arts al carrer de Torelló, que ha treballat per Aloud Music i que ara ajuda a la Castanya i que hi ha dos milions de coses més que se m’escapen i que sonarien igual o més atractives. En Sergi és el seny ben entès de l’expedició. Coneix les dinàmiques de la professionalització musical i, sense que això impliqui frivolitzar, quan toca agafa les regnes. Si cal posa mala cara (també cal fer el mal paper de mànager), però és un tros de pa. Va suportar conduir tota la gira dels 9 dies de concert de l’Hereu Escampa per Espanya i fer de conciliador entre en Generó i en Guillem; una tasca que, a priori, no sembla fàcil. Se’n va sortir amb èxit i va tornar content d’una gira rodona: van menjar bé, van quadrar els números i la gent va respondre.
Aleix Vila. L’Aleix és la cara punk dels famèlics. Segons em va explicar ell mateix, en un concert que van fer Furguson a l’Apolo amb Ultraplayback, el cantant d’aquests últims va voler felicitar-los. Va anar amb l’Aleix i li va dir que s’havien de buscar un mànager, que tot plegat els hi podia anar molt bé. L’Aleix li va dir que a ells ja els hi anava bé així, que ells eren més punkis… l’altre es va enfadar perquè també va voler ser-ho.
En definitiva, la lluita de galls es va acabar amb l’Aleix pixant al davant del cantant d’Ultraplayback.
Ser un acomodat no ajuda l’autopromoció. En definitiva, la lluita de galls es va acabar amb l’Aleix pixant al davant del cantant d’Ultraplayback. No sé si s’ha acabat d’entendre que no estaven precisament en uns lavabos. D’històries d’aquestes l’Aleix en té unes quantes. És l’energia punk, el riure’s dels altres, el gaudir dels acudits políticament incorrectes.
Edu Vila. L’Edu és el guitarra, cantant i motor de Furguson. Fa quatre anys, quan ens vèiem almenys un cop a la setmana, em va regalar un CD on hi havia les cançons que ara en Mau ha mesclat sota el nom de Batxillerat Songs per al seu projecte en solitari, Regalim, que Famèlic ha editat en cassette. El disc que jo tinc es diu De la casa al jardí i ell explicava que era el camí que havia fet des de llavors: una evolució, però tan limitada i tímida com aconseguir sortir de la casa al jardí. El disseny del CD de L’Hereu Escampa o el cartell de l’Hoteler de l’últim any són cosa seva i va treballar un temps a Mapa Sonoro de tve. Abans de Pitram, el fanzine de Famèlic, en Ferran i l’Edu van fer uns quants números de Regalim&Fim, que potser encara es poden descarregar des d’algun raconet web. És el protagonista del videoclip de L’Hereu Escampa, gravat per en Marc Parramon i paradigma de la nostra fascinació col·lectiva per l’adolescència. He vist ballar l’Edu amb la Bibiana Ballbé al Sidecar i llençar motos al terra sortint d’un Sant Feliu Fest.
- Començant per l’esquerra, Guillem Colomer (bateria de l’Hereu Escampa), Jordi Erra (bateria de Mates Mates i Furguson), Aleix Vila (veu i sintetitzadors a Furguson i responsable de Famèlic) i Luca Masseroni (cantant de Mates Mates)
Famèlic recull ara aquest esperit compartit de la comarca, amb els pros i contres d’una adolescència amb inquietuds en una comarca en moviment però plena de provincianismes i maldats de poble
Famèlic és la suma d’anècdotes, individus i col·lectius o aquesta és la meva manera de veure-ho. Una vegada, l’Ignasi de Rock & Classics em va dir que Furguson eren “adolescents que vivien l’adolescència com l’hauria hagut de viure tothom”. Quan el 2007 Furguson va autoeditar-se La mort del Bonminyó ja hi constava el segell de Famèlic Records, molt abans que la discogràfica fos una realitat. D’alguna manera, Famèlic recull ara aquest esperit compartit de la comarca, de tot allò que hi hem viscut i de les maneres que ho hem viscut, amb els pros i contres d’una adolescència amb inquietuds en una comarca en moviment però plena de provincianismes i maldats de poble. En qualsevol cas, tot aquest moviment ja hi era abans, però ara hi ha un seguit de vincles i coneixences que permeten visualitzar-lo i un nom per poder referir-s’hi: Famèlic Records.
Molt be nois, aixi es forgen les llegendes, ara ja us podeu treure les polles de les boques.
Si tens la gosadia de posar “i tota la plana” al títol i pretens parlar de l’escena underground de la plana informa’t una mica millor enlloc de limitar-te a parlar dels teus amics, perquè hi ha molta gent que ha dedicat una part important de la seva vida a tot això en els últims 15 anys i que no els has ni mencionat.
Ramon, el fet que al títol hi posi “i tota la plana” només pretenia suggerir un joc de paraules entre la idea de la plana de Vic, i l’expressió castellana de la plana mayor, com fent referència a una organització sense una estructura organitzativa formal. Només estava escollit en funció d’aquest joc de paraules.
Ara bé, és obvi que a l’article no hi havia una voluntat enciclopèdica a l’hora de parlar de l’escena underground de la plana, perquè, per sort per nosaltres, potser no acabaríem mai. Mira, per mi, l’article era una mena de resposta a: d’una banda, el llibre d’en Martí Sales, “Ara és el moment” (que potser a tu et va satisfer més perquè hi ha el peu de pàgina dedicat al Sugar Il·legal Fest) i, de l’altra, als articles que havien parlat de Famèlic que havien sortit en altres mitjans, des de l’article del Tendències del Mundo, a l’article de Pitchfork d’”Spanish Bricolaje” fins al d’en Miqui Otero al Culturas del País. Hi havia la intenció de posar una mica a lloc tot un bombo que s’estava donant a alguna cosa que vista des de dins, em semblava molt diferent. La idea que d’”Ara és el moment” n’hi havia molts i de més petits, i de més pròxims. La idea, justament, que a l’escollir uns elements per parlar d’alguna cosa, estàs inevitablement construint un discurs que deixa fora d’altres coses i hi havia la voluntat d’agafar un territori (no geogràfic, sinó conceptual o emocional) molt més petit que expliqués un d’aquests “ara” possibles. Així, a l’agafar com a focus irradiador Famèlic Records pretenia parlar d’una mena de germanor (amb els seus punts d’acord i desacord, amb els seus amors i les seves rancúnies) d’un munt de persones que es mouen, es coneixen, s’interessen per coses i en comparteixen i de com això fa créixer alguna mena d’entitat que en realitat és només el punt de l’iceberg.
És clar que els quatre llocs dels que parlo, per exemple, no són realment els quatre punts clau de la plana. Tan sols com a llocs n’hi hauria molts més (i segurament sí que les xemeneies del sucre en seria un), però hi havia la voluntat de repartir-ho, de descentralitzar el moviment (i per això cada un dels llocs és a un poble diferent: Vic, Manlleu, Torelló i Gurb) tenint clar els referents que servien de pivots, de manera que no era pel fet de parlar dels meus amics, sinó del que, a mi, em semblava que més properament envoltava Famèlic. Havia de ser aquest el centre, el punt de partida al qual retornar. D’altra banda, no hi ha cap interès a fer un exercici d’aquest tipus amb pretensió d’objectivitat perquè em semblaria poc honest amb mi mateix.
Així, per exemple, també respecte al comentari que hi ha de l’Eclèctic, és clar que l’Eclèctic no només és punk i hardcore, però és que no és un reportatge sobre l’Eclèctic o un reportatge sobre tot el que envolta el MMVV (invictro, Sugar Il·legal Fest, Hoteler, escenaris de carrer). En aquest article em semblava que m’anava millor fer servir unes coses que unes altres, per donar, almenys, una homogeneïtat estètica a un article amb una certa cura d’estil (que potser no he aconseguit, però que hi és en tant que intenció).
Que el Sugar Il·legal Fest hauria de ser mencionat en un article sobre l’Underground de la Plana hi estic completament d’acord, igual com hi haurien de sortir els concerts a la Pèrgola del Festus i tantíssimes altres coses. Em sap greu que a l’article no quedi prou clar, quan faig referència a Stole, Based On a Lie i Scavenge (per escollir-ne tres) que, a la Plana, vincles com els que ara procuro més o menys esbossar per explicar Famèlic hi han sigut sempre. I que, de fet, això no és ni tan sols cap mèrit d’una generació a la qual pertanyem, sinó que aquest moviment l’hem heredat i que és la gestió d’aquestes relacions el que fa créixer un moviment d’aquest tipus.
Si necesites aquesta parrafada per explicar l’intenció que hi havia darrere d’aquest text crec que has fracassat com a comunicador.
I el problema no està tant en dedicar més o menys atenció a un event o altre si no en que et dediquis a alavar (per exemple) a un noi per la seva gran habilitat per pixar en públic i després no tinguis ni una trista linia per altres.
Gerard, em preocupa molt poc (i em fa ben poca il·lusió) que al llibre d’en Martí Sales es parli del Sugar Fest, de fet la nostra política sempre ha sigut contrària a sortir a cap mitjà.
Però en aquest article parlaves del sucre dient coses que no eren veritat i per això ens hem queixat, ara ja ho has corregit i has eliminat tota menció al Sugar Fest, per nosaltres millor. Tota la gent que l’ha viscut (i això inclou al 95% de les persones que apareixen en aquest article) saben el que és, ens importa ben poc que la resta del món ho sàpiga.
L’eclèctic es molt més que hc i punk! hi han pasat centenars de grups, de tot arreu i de tots els estils.
Magradaria preguntar :
El sucre o ilegal fest ?? no a aportat res ??
o lalternetiu de torelló ? tampoc ?
Un article que defensa una idea molt concreta: tot aquest moviment no ha sortit del no res. Fet i fet, si ho mires objectivament, més que crear llegenda, desmitifiques: totes aquestes persones que hi anomenes no han estat tocats per la mà de Déu, sinó que han arribat a on són ara gràcies a una sèrie d’antecedents. Uns antecedents que, per altra banda, podrien ser tan extensos com pàgines et donessin.
Crec que és un article amb molt bona voluntat i fet des d’un punt de vista ultra personal (cosa que ja el fa poc criticable per no voler ser una veritat absoluta), que deixa molt clar que és l’evolució de tot el que envolta Famèlic des de la teva perspectiva. Tot i això, sembla que facis el que facis sempre s’ha d’ofendre algú. I ho entenc, no et pensis, no vegis com em vaig posar jo quan van estrenar les set edats del rock sense haver-me entrevistat. Colla de malparits. Bona feina, però vull més coses, que ara no hi ha universitat.
bon repor, Gerry
Bona prosa, osonenca ella. Molsuda i discreta.
Petons
Bona feina, Gerard! La polèmica també ajuda a créixer l’escena. M’he adonat que jo tampoc hi surto. És perquè no tinc cap grup? O perquè no sóc de la Plana?
Visca el periodisme gonzo!
La perra de les nieves!! Falten coses però bé, ningù em parlarà del grindcore torellonenc, sí, l’ewoking te un post party pero te un pre, un durant i un durant tot l’any que el posa entre els festivals més importants de grindcore diria jo del país, que menys lloable que nomenar a Pesta Porcina? De l’escena osonenca se’n pot fer un llibre.. La cosa continua, front man de Wosses, gran producer manager de l’Eclèctic, hi ha més persones claus a la comarca que han rebifat l’escena últimament.. lo que pasa esque no escriuen als diaris, sinò que fan fanzines gratuits i te’ls distribueixen a les entrades dels concerts, amb molta simpatía. Mind Corrosion? Canya Fanzine? la historia continua! De totes maneres ens hauriem de seure molts més (i variats) a la taula perquè sortiríen tantes coses…
Salut!