Quito, Cholula, Guadalajara, New York, Los Angeles, Chicago, les ciutats colonials s’organitzen des de la lògica guerrera. La retícula del Castrum romà. Això també passa quan les elits financeres i industrials d’una ciutat prenen a l’assalt l’entorn fora muralles: l’Eixample de Barcelona, per exemple, o el de Madrid. Els campaments militars moderns no són tan reticulars com els de l’antiga Roma. Els festivals de música per a masses es disposen d’una forma no massa diferent als assentaments de l’OTAN a Pakistan, Iraq o Guantánamo. Desmuntables tèxtils i reixes metàl·liques sota cels de plom i amb un sòl ple d’immundícies formen part del paisatge que ens proposen.
Com passa cada any, ha esclatat la polèmica sobre el Primavera Sound i la seva peculiar forma de vincular-se amb el lloc. L’article que ha encès la metxa el signava Jordi Bianciotto. Un article educat i formal, al marge de si estem d’acord o no amb el que es diu. La discussió ha esdevingut especialment agre a causa de la reacció d’un dels organitzadors i el seu posterior bodevil-tweet sobre si et retiro el pase de prensa o no.
Sobre la idea de lloc, costa entendre res avui que no reflecteixi el seu emplaçament. No reconèixer el lloc que ens acull forma part d’una antiga utopia moderna, desacreditada ja fa la pila d’anys. Probablement s’inauguri amb el text de Moro de 1516 sobre la Utopia: Libellus . . . De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae. En el fons, es tracta de construir un model perfecte, però perfecte, ai, en la mesura que no és emplaçable a cap lloc. Avui, la idea de lloc està en perill d’extinció (la globalització, els megaespais comercials, els no-llocs, l’espoli industrial del territori, el turisme, etc.) La pregunta obvia que ens podem fer és si té cap interès una perfecció no emplaçable. Preguntar-nos si és possible una perfecció que ha negligit una dada tan fonamental com el lloc.
Culturalment parlant, l’observació de Bianciotto no apel·la a l’opinió, sinó als fets. És objectiva: la programació del Primavera gairebé no diu res del lloc on s’emplaça. Tanmateix, caldria pensar en el Primavera com el que en realitat és: un esdeveniment turístic. Sí, ja sé que hi ha música, i és clar, de la mateixa manera que hi ha música a l’Irish Pub de sota casa o a qualsevol comiat de solter amb angleses grassonetes i polles de plàstic al cap.
El Primavera Sound-esdeveniment turístic no té res d’u-tòpic. S’alimenta de la marca Barcelona (creada, gestionada i finançada des de les administracions públiques); es beneficia d’una peculiaritat molt i molt local: Barcelona és de les poques ciutats civilitzades on els hotels no cobren taxa turística. Es promociona amb imatges que hem construït entre tots (i això inclou moltes generacions): l’Eixample, les Rambles, Ciutat Vella, el Camp del Barça, Gaudí, Messi. Es beneficia sobretot del sol i el mar mediterranis tant d’aquí i tant poc de… Bristol. El Primavera, en definitiva deu el seu èxit al lloc on s’emplaça. No és Utòpic. Està profundament vinculat al lloc en el que s’emplaça. És del lloc d’on extrau el benefici i no d’uns grups que també podem veure a Paris, Boston o Dubai. S’alimenta del lloc, com també ho fan les mines d’urani a Nigèria (controlades per Areva), les de mines de diamants a Zimbabwe sota control anglès o les mines d’El Aramo a Astúries, explotades (desde 1897; avui ja no) per la Aramo Cooper Mines Ltd, propietat dels difunts Straalen, Ibrán i Guilhou.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.