Quan vaig veure alguns dels documentals realitzats sobre els festivals de Woodstock, l’Illa de Wight i Glastonbury, em va cridar l’atenció la insistència i coincidència amb que en tots es parla de les tanques del perímetre dels festivals. En tots es reflecteixen controvèrsies i successos a l’entorn de l’acotament de l’espai per cobrar entrada, amb molta gent en contra. Conflictes apassionats, en alguns casos violents, amb afeccionats que es sentien traïts per la captura d’allò que consideraven seu, i amb artistes i organitzadors que, en certa mesura, en aquells temps es situaven a la defensiva.
En el cas de Woodstock la cosa és prou coneguda: el primer dia del festival, l’any 1969, un grup d’inspiració dadaista anomenat Up Against the Wall Motherfuckers va impulsar la demolició de la tanca, facilitant l’entrada de l’allau de gent que hi va assistir.
més tard es veu una escena que resulta paradoxal, on ella canta una preciosa cançó que diu que “ens han posat un pàrquing al paradís“
A la pel.lícula de Julien Temple sobre Glastonbury, que recull 30 anys de la història d’aquest festival anglès, també hi ha una continuada referència a la tanca. Allà, els joves nòmades que van participar i donar vida a les primeres edicions de l’esdeveniment es queixen i fan les seves reivindicacions quan el festival es cerca. Com que el documental abasta molts anys, es va veient com evoluciona aquesta infrastructura, com creixen els serveis de seguretat que la controlen, i com va canviant “la batalla”. (Aquí es pot llegir un comentari que explica bé la peli).
Al documental Message to Love de Murray Lerner, sobre el festival a l’Illa de Wight l’any 70, també hi ha conflicte. Allà hi ha la “Desolation Row”, una muntanya on s’apila un munt de gent que no paga entrada i veu el festival des de fora, i també hi ha els “White Panthers”, organització paralela als “Black Panthers”, que encapçalen una rebel.lió per la demolició de la tanca, cosa que assoleixen. Hi ha un significatiu moment, durant l’actuació de Joni Mitchell, en que un home puja a l’escenari i parla en nom dels revoltats, la cantant també parla defensant la necessitat de calma, i més tard es veu una escena que resulta paradoxal, on ella canta una preciosa cançó que diu que “ens han posat un pàrquing al paradís“. (Aquí es poden llegir sucosos comentaris sobre aquell moment i dia).
Crec que és en aquesta pel.lícula on hi ha un moment en que els revoltats li diuen al representant de la organització que intenta negociar: “no volem que ens deixis entrar, volem que treguis la tanca!” I és que el conflicte no és, com algú pensaria ara, per poder-se colar al festival amb acreditació, invitació o “enxufat”, accedir individualment com un bon espavilat, sinó que té transcendència col·lectiva. Per aquella gent, la música i la llibertat que representaven els festivals eren traïts amb el tancament.
“no volem que ens deixis entrar, volem que treguis la tanca!”
Tot i que als nostres ulls de barcelonins -acostumats a cobejar, o sentir-ho fer, les excel.lències de festivals com el Primavera Sound i el Sónar-, puguin sonar estranys o antics aquests conflictes on es defensa la dimensió llibertària i revolucionària dels festivals, aquesta perspectiva no va acabar amb el final del moviment hippie. Els festivals lliures, sense tanca, van existir, i fins i tot van ser un moviment. I també podriem suposar que les raves clandestines dels 90 van seguir aquesta estela. En un pamflet anònim dels 80, citat per George McKay al llibre “Senseless Acts of Beauty: Cultures of Resistance Since the Sixties” es diu: “Els festivals lliures són demostracions pràctiques del que la societat podria ser tot el temps: la utopia en miniatura de l’alegria i la consciència comunitària creixent d’uns pocs dies, inhibits del pantà gris del mundà, l’existència quotidiana paranoide i repressiva…”. Segur que algú dirà que tot això són discursos idealistes, utòpics i fora de la realitat, -els mots utilitzats habitualment per esbandir ràpid i sense pensar gaire aquestes qüestions-, però sembla que el govern de Margareth Tatcher no ho va trobar tant fantasiós, quan, com s’explica en aquest article, es va dur a terme una dura repressió contra un dels més emblemàtics festivals lliures, el de Stonehenge, utilitzant-ho de passada per avançar nous passos en el control social.
Segur que algú dirà que tot això són discursos idealistes, utòpics i fora de la realitat, però sembla que el govern de Margareth Tatcher no ho va trobar tant fantasiós
Tot plegat, aquest debat té paral·lelismes amb altres situacions. Per exemple, amb els parcs temàtics -vell debat que torna amb força amb Eurovegas-, i, potser més vigent, amb el que es produeix a l’entorn de la llibertat a la xarxa. Per alguns, Facebook, Google, Apple i companyia actuen de forma equivalent a quan es posen tanques als festivals, en tant que estableixen un marc i treuen profit de quelcom tant lliure com l’intercanvi entre persones. També es veu això com una parcelació de quelcom que va començar com una nova oportunitat no controlada. Per contra, els Adelson, Zuckerberg i companyia acaben essent alcaldes no electes d’importants parcel·les vitals (fixeu-vos com tots aquests àmbits els acompanyem de qualificatius com “un estil de vida” i similars) que governen amb lleis que no hem decidit democràticament, ni de resquitllada.
Tant en aquests casos com en el dels festivals és prou clar que molta gent prefereix les comoditats i seguretats que ofereixen els sistemes tancats, abans que els riscos i incerteses de situacions més obertes. Probablement també diran o pensaran que experimenten “sensació de llibertat”, però jo diria que probablement són reflexos del que podria ser, més que cap altra cosa, i que el que en queda és un simulacre. La llibertat en un joc amb cartes marcades, convenientment aïllada de la resta de la vida.
Mai és fàcil parlar al voltant de tot això: accés lliure? Pagament? Tanques? Entrades?
A mi personalment no m‘importa que existeixin aquests festivals de pagament tancats, no entenc per quin motiu han de ser oberts.
Sé que no hi ha gaires iniciatives totalment obertes, però això no significa que totes aquestes l’hagin de ser. Ara, són iniciatives privades, i com a tals (ja que cobren entrades) han de córrer amb totes les despeses derivades… sobretot les públiques: policies, neteja, espais… o si més no, aquesta part de despesa canviar-la per garantir accés a aquells que no tenen recursos, i no només donant entrades a les institucions per a repartir-les entre els treballadors d’allà (que es poden permetre pagar l’entrada) la gran majoria d’ells aliens al món de la cultura o festivals, i que se n’aprofiten dels diners públics (sí, hi ha molts Carlos Divar, la quantitat no fa la diferència entre corrupte o no, sinó l’actitud).
He vist al llarg de molts anys com programadors musicals de la ciutat de Barcelona que treballen per l’ajuntament o altres institucions es queden fora d’aquests festivals, quan els polítics i altres treballadors aliens a la cultura es reparteixen les entrades o passis cedits pels festivals.
A banda, tal i com he comentat, hi ha tot un seguit de serveis (seguretat, ambulàncies, neteja, llums… ) que paguem tots els ciutadans, i que en el 80 % dels casos no es veu cap contraprestació al respecte.
I potser no només ha de ser amb entrades, també amb accions a escoles, formació… no sé, les fórmules poden ser moltes.
Moltes gràcies pel comentari, Mario. Comparteixo algunes pistes que dones sobre com podria anar la relació públic-privat, però aprofito el teu comentari per obrir altres víes.
En primer lloc, suposo que està clar que el meu comentari no arribava a parlar de gestió. Em quedava en preguntes anteriors que podríem resumir així:
Pregunta: Quin bé comú es gestiona als festivals de música? Resposta: En el seu origen, un imaginari de llibertat, vinculat a la música i la vida comunitària. I afegeixo, als festivals actuals encara queda algun rastre d’aquest imaginari que serveix d’ham als que hi van (com recull sovint la publicitat).
Pregunta: Hi ha contradicció entre aquest imaginari i el seu desenvolupament en un espai tancat i gestionat des d’un perspectiva empresarial? Resposta: Sota el meu punt de vista, i el de la gent que esmento al text, si.
Si hem de parlar de la gestió del Primavera Sound, jo tractaria de seguir el fil d’això. Abans de “matar” el debat amb els arguments del lliure mercat (el privat pot fer el que vulgui, per tant no hi ha debat), jo proposo recuperar la perspectiva de que el que aquí hi ha en joc és un bé comú -posem que les ganes de viure un festival de música- que es pot gestionar de moltes maneres.
Sota el meu punt de vista, podríem llegir el procés del Primavera com un procés col·lectiu en el que tothom ha fet les seves contribucions. Per mi és hereu del que va encendre el BAM des del sector públic, a proposta d’uns particulars, proposant a la ciutadania un festival gratuït de grups poc coneguts, seleccionats amb criteris “de qualitat”. En termes empresarials, el sector públic va pagar l’I+D.
Posteriorment el sector públic va participar i propiciar aquest relleu (ho podríem trobar explícitat en els discursos públics de molts tècnics i polítics, o en el moment en que es va afavorir el seu trasllat al Fòrum). També hi va haver moviments en la part privada, on alguns dels que van participar (i aprendre i experimentar) en el festival públic van passar a col·laborar en la gestió del privat. I, evidentment, músics i afeccionats han referendat, conscient o inconscientment, aquesta evolució. Sense ells no seria possible.
Una evolució que no s’ha acabat, ja que caldria entendre la progressiva incorporació d’altres marques i empreses en el festival com noves passes en el desenvolupament empresarial que, encara que qui decideixi és l’empresa propietària del festival, es troben afavorides o no per les reaccions i pressions de la resta. I també caldria contemplar l’ampliació de públic turista com a nous actors que s’incorporen.
En aquest procés la gestió de les coses simbòliques, que és el que crec que des d’una perspectiva antropològica, i jo diria que veritablement cultural, està en joc, no ha estat absent. Qüestions simbòliques, per cert, que no són alienes als interessos del mercat. Les marques saben molt bé, que en un festival hi ha moltes emocions en joc, que volen aprofitar.
Per no estirar-me més, em referiré a les de l’espai que ja estaven presents al meu text.
El BAM va revertir un procés que havien anat seguint les programacions públiques des de la transició democràtica fins el 93. D’uns primers concerts de festa major que es feien al centre de la ciutat i en espais oberts, s’havia anat evolucionant cap a concerts en espais allunyats -Montjuïc- i posteriorment tancats -Palau Sant Jordi, o Palau de Congressos, ara no recordo- i de pagament. Ja saps, l’exigència d’ordre i de no alterar la quotidianitat.
La segona edició del BAM, l’any 94, va suposar, en aquest sentit, la recuperació del centre de la ciutat com espai lliure, per uns dies, per a la música. I va ser un esclat d’alegria. Si llegim el Primavera com l’evolució d’això, pots suposar quina seria la meva lectura. També el propi BAM, ha continuat, amb grans pèrdues en el seu valor simbòlic, les seves evolucions espacials, amb un intent de tancament a l’estació de França, noves recuperacions de l’espai públic, etc, etc,…
El que jo proposo és no perdre de vista això de la gestió del simbòlic comú quan parlem de gestió de la cultura. I en el fons també prendre consciència des de la ciutadania d’aquests aspectes en joc, i de la possibilitat que assumim el propi protagonisme. Com aquells que tiraven tanques, però potser d’una altra manera.
No només no paguen contraprestacions, sinò que s’aprofiten de sucosíssimes subvencions. Potser l’altra paradoxa del Primavera Sound és que s’autoproclami “festival de música independent”, i al mateix temps rebi una pasta com la que rep. On seria, la independència?
https://tallerdeficcio.files.wordpress.com/2012/05/joves-poble-sec.jpg
Tot allò que ens separa és digne de ser reflexionat.
Boníssima, la imatge. Gràcies!
El debat és interessant, però s’han d’introduir matisos. Tant el Primavera Sound com el Sónar són iniciatives privades que sí que fan contraprestacions pels serveis públics. Ho fan mitjançants els impostos que paguen. En el cas del Primavera, la subvenció municipal que reben només representa la meitat de la despesa que ha dedicat l’organització del festival als concerts gratuïts a la ciutat. És a dir, la seva contraprestació és molt superior a la de festivals públics i també tancats com el Grec.