Skip to content


Mentim, quan som peculiars? Ho deia Heràclit…

Escrit el 06/05/2012 per admin a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags:

Intervenció de Jaume Pòrtulas al Fòrum Indigestió 2012.

De vegades, en un context com el nostre, tan dominat per la tècnica de parlar sense dir res, hi ha frases que se’t claven tossudament a la memòria. Sovint no saps on les has llegit (o escoltat). Ni tan sols no estàs segur de què volen dir, exactament. Però és segur que tenen sentit; que volen dir alguna cosa; que no són una simple flatulència de mots a l’atzar.

Quan en Jordi Oliveras ens va proposar de participar en aquest Fòrum i monologar durant cinc minuts (cinc minuts justos!) sobre qualsevol tema relacionat amb la cultura, va concretar que li agradaria que els nostres monòlegs tinguessin relació amb el que és comú, col·lectiu, compartit. Aleshores em va passar pel cap — al començament, d’una manera vaga — una frase d’aquestes que dèiem ara. Paraules carregades de sentit, encara que inicialment desconcertin. Segur que aquests mots volen dir alguna cosa, i no pas banal; però què volen dir, exactament?

Les paraules en qüestió fan així

“mentim, quan som peculiars
diem la veritat:
quan participem de la raó,”

Mentim, quan som peculiars… Ara sí que sé d’on em venien, aquestes frases, tot i que, en un primer moment, quan em van tornar al cap, em van semblar com caigudes del cel, com un aeròlit, i se’m van imposar — tal com deien els surrealistes que, de vegades, se t’imposa un object trouvé. Les havíem escrit, un amic, en Sergi Grau, i jo mateix, ara farà un parell d’anys. Son una temptativa de traduir a un català normal una sentència d’un pensador grec arcaic, Heràclit d’Efes.

La descoberta de la font no em portava gaire lluny. Per començar,  aquest text està corromput i fet malbé; no resulta gens clar què diantres volia dir l’antic savi, amb aquestes paraules — si és que de debò les va dir exactament com ens han arribat (cosa que no sembla gaire probable, tampoc).

A més a més, el sentit que provisionalment em sembla que es podria donar a aquestes paraules em sobta i em deixa perplex. ¿Sóc fals, quan expresso les meves peculiaritats, les meves fílies i les meves fòbies? ¿Per què he de mentir, quan em giro vers el meu món personal i intransferible? És possible que, reclòs en aquest món meu particular, resulti avorrit, o pesat, o petulant, però tampoc no tinc per què caure en el domini de la falsedat pura i simple…

Com que no ho veig gota clar, obro el llibre i hi busco altres frases properes a aquesta que se m’ha presentat tota sola. Hi trobo una altra sentència enigmàtica, que forma part del mateix context, i que és una mica més llarga i explícita que no pas la primera:

“Per això cal seguir la raó comuna;
car el comú és de tots.
Ara bé, tot i ésser la raó comuna,
molts viuen com si tinguessin
un seny particular.”

Així doncs, d’acord amb aquest pensament antic, la raó comuna (i s’especifica que és ‘comuna’ perquè és de tots i de tothom) s’oposa a un seny particular; i aquells que viuen la vida atenent-se tan sols a un seny particular són una colla de ximples… No estic gens segur, naturalment, que tot això sigui veritat. Tampoc no estic segur que sigui mentida; però és un punt de vista digne de consideració. Ara recordo que el mateix Heràclit va fer servir la imatge del somni per retratar la frivolitat i la manca de sentit dels que viuen tancats en ells mateixos, sense ganes de sortir-ne. El passatge és famós:

“per als desvetllats, el món és un de sol, i comú.
A l’adormir-se, cadascú es gira
vers un món propi”

* * * * *

Molts segles més tard, un filòsof — que també era metge — membre de l’escola escèptica, i que es deia Sext Empíric, va citar i glossar les paraules de l’antic pensador. El seu comentari aclareix una mica el fosc original; però ja no té la mateixa força inspiradora. Acabo aquesta divagació copiant-ne un passatge:

“Adormits, oblidem; però en desvetllar-nos, recuperem el seny. Com que, durant el somni, els orificis dels sentits es clouen, la intel·ligència queda amputada de la connexió amb allò que ens envolta; tan sols es manté, gràcies al respir, una certa connexió, una mena d’arrel. Amputada, la intel·ligència perd la seva facultat de recordar; però, al desvetllar-se de bell nou, s’aboca pels orificis dels sentits, com traient el cap per unes finestres petites, reprèn el contacte amb el món que l’envolta, i recupera la capacitat racional. És com els carbons, en contacte amb el foc, que es transformen i s’abranden; però, si hom els n’aparta, s’extingeixen. De la mateixa manera també, la part del món circumdant que s’hostatja en els nostres cossos, amb l’amputació del somni esdevé gairebé del tot sense raó; però quan, a través dels orificis, es restableix la comunicació amb el tot, pràcticament s’hi identifica. Així doncs, som racionals gràcies a la participació en aquesta raó (logos) comuna i divina; i, segons Heràclit, aquesta raó és el criteri de veritat. Allò que es mostra a tothom comunament, resulta digne de confiança; en canvi, i pels motius oposats, allò que a cadascú li passa pel cap, no mereix cap mena de confiança […] En la mesura que compartim la memòria d’aquesta raó comú, diem la veritat; i en la mesura que ens isolem en nosaltres mateixos, diem coses falses. Allò que se’ns manifesta comunament mereix confiança; mentre que allò que és particular de cadascú, és fals. Fins aquí el que diu Heràclit.”


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Don Somniatruïtes says

    Me gustaría, por puro placer irresponsable, aplicar algo de “sampling” al primer párrafo de Heráclito (¿®?), y hacer un cambio en el orden de los fragmentos:

    quan som peculiars
    diem la veritat:
    mentim,
    quan participem de la raó.

    Felices sueños.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr
  • Myriam Perea: Magnífico! Divertido porque es certero.
  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )