Intervenció de Vicenç Ruiz al Fòrum Indigestió 2012.
Podem considerar el patrimoni històric un bé comú? O, per contra, cal un procés de reflexió col·lectiu i constant per evitar el biaix social i ideològic en la interpetació del passat que la mateixa noció de patrimoni comporta?
El concepte de patrimoni històric sorgeix, de fet, al període del Renaixement però es consolidà amb la Revolució Francesa amb una clar objectiu: legitimar la identitat de les nacions que tot just llavors s’intentaven refermar. Cossificant les contradiccions socials, polítiques i ideològiques inherents a l’esdevenir humà, la transformació de la història en patrimoni històric ofereix un únic i unívoc discurs interpretatiu sobre el passat a gust del consumidor. Ja sigui aquest l’estat liberal del xix, les nacions sense estat del xx o els moviments socials que aboguen per la fi del capitalisme i l’inici d’una economia del bé comú la temptació de recórrer a la patrimonialització de determinats processos històrics per a legitimar els projectes socials de present o futur sembla inevitable.
Així, no deixa de ser inquietant –sobretot per a un medievalista– l’apologia que es fa dels comuns d’època medieval i moderna per part de col·lectius, com els autors de La carta de los comunes, situats a la vantguarda del moviment d’indignació actual. Inquietant, perquè, conscient o inconscientment, es proposa una visió dels comuns absolutament hereva de la historiografia burgesa del xix i xx que, paradoxalment, ha ajudat a consolidar i legitimar la formació social contra la qual aquests col·lectius hi lluiten. A La carta es presenten els comuns com “una estrategia para garantizar la reproducción social de forma independiente del poder arbitrario de los señores feudales” o com la forma “más acabada de vínculo comunitario de la que queda registro”. Certament, algú format amb els treballs de Hume o Macauly (els primers al segle xviii en reivindicar els commons anglesos) o Pirenne a cavall del xix i xx a nivell europeu, o els Sacristán, Hinojosa, Valdeavellano, Font Rius (per als segles xix-xx espanyols) pot mantenir aquest topos d’“illa de democràcia en un mar feudal”. Però, de nou, no deixa de ser inquietant que aquests col·lectius que excel·leixen en l’ús d’internet i les xarxes socials no hagin estat capaços de consultar cap de les obres dels últims trenta anys que han desmontat per complet aquest mite.
Així, els comuns medievals estaven perfectament integrats en la dinàmica feudal, eren controlats per oligarquies locals i, de fet, els béns comunals que es gestionaven de forma col·lectiva eren, normalment, una part marginal de tot el conjunt de propietats. Si bé la documentació generada pels comuns reflecteix un discurs basat en el bé comú (el procomún castellà) i la justícia, no hem d’oblidar que aquest no era més que un recurs retòric destinat a identificar els interessos particulars del patriciat urbà de torn, amb els generals de la comunitat. Emprant, per a fer-ho, des de la filosofia política d’Aristòtil, al dret romà o l’escolàstica medieval, com féu Francesc d’Eiximenis al Dotzè llibre del crestià: “no y haurà reys, ne duchs, ne comptes ne nobles ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a la fi del món regnarà per tot la justícia popular e tot lo món … serà partit e regit per comunes”. Exactament, la mateixa crida cap a l’extensió universal dels comuns que proposen els autors de la carta: “el programa de los comunes será global o no será”. Fins i tot, superen al franciscà català i, directament, entronquen amb Torres i Bages (qui també defensà els comuns medievals en oposició als feudals a La tradició catalana), quan afirmen que això s’aconseguí gràcies a “fuertes redes de pertenencia como la familia o la aldea”. Potser, caldria recordar, que “família” i “aldea” eren els nuclis d’una societat heteropatriarcal, estamental i, evidentment, xenòfoba.
Entenc que fóra bo demostrar un major rigor intel·lectual, a l’hora de legitimar en els comuns medievals (i m’atreveixo a dir que posar-los com a model) les alternatives a aquest injust ordre social i polític que ens toca viure. Segurament, tot plegat té una genealogia ideològica (de nou, no sé si conscient o inconscient) que passa per l’esquerra castellana dels anys setanta (que reivindicà l’exemple comunero en contraposició a l’imperi dels Habsburg idolatrat pel franquisme), l’ecologisme i, en clau socialista, una versió actualitzada del populisme rus (els narodniki) que havia identificat en les comunes tradicionals agràries (les mir) el potencial revolucionari necessari per superar el capitalisme (com també féu el Marx tardà, si seguim Teodor Shanin). Ara bé, seria interessant preguntar-se perquè cal recórrer a (suposats) exemples de gestió comuna de l’Antic Règim, quan en aquest país hem tingut una sòlida tradició, al llarg del segle xx, de lluites polítiques i socials en defensa de la gestió col·lectiva de tot allò que ens afecta? Per què emmirallar-nos en (suposades) experiències autònomes del poder, quan el que cal fer és transformar-lo? Per què, finalment, optar per un discurs on els components ètics s’imposen als polítics (bé comú vs públic!?), emulant el que paral·lelament s’està fent des del poder en un gens atzarós retorn al lèxic medieval (bon govern, governança)?
Com dèiem a l’inici, es fa necessari un consant procés de reflexió col·lectiu sobre els fenòmens del passat que convertim o volem convertir en patrimoni històric comú. Només així evitarem la feblesa del nostre argumentari contra la desigualtat i només així podrem reivindicar tradicions de resistència i lluita coherents amb les nostres necessitats i aspiracions.
Benvolgut, des que vaig escoltar la xerrada al Fòrum tenia en ment diferents crítiques (com parlar de creative commons, cultura lliure i commons en un paquet ple de confusions) però, llegit aquest article, hi ha una qüestió que m’ha sobtat molt. “La carta de los comunes” és –no s’ha d’haver llegit gaire el gènere per adonar-se’n– un pamflet d’un fort caràcter literari, una distòpia que ja en la primera línia queda al descobert:
“Madrid, 2033. Todavía se recuerda com una media sonrisa la crisis de los años diez. Todo el mundo pensaba que sería pasajera (…)”.
De fet, “la carta de los comunes” és un pamflet que ha sortit fa uns poc mesos i el fragment de text al que es refereix aquest article simula ser un manuscrit d’una data a la que encara no hem arribat (Gener, 2033). D’això se’n diu una ficció tal i com es recalca al propi text. Analitzar una ficció amb una càrrega provocadora i literària com si fos una proposta de disseny institucional, em sembla, sincerament, una pèrdua de temps. Suposo que és tan tort com parlar d’avantguardes en el moviment dels (mediàticament) anomenats “indignats” però aquest tema crec que ja s’ha desarticulat per gent força legitimada en l’àmbit de la ciència política i no cal ni entrar-hi.
Com a proposta, crec que seria pot ser més interessant analitzar críticament els diversos referents de la segona part del llibre signada per l’ “Observatorio Metropolitano de Madrid” (o si es vol analitzar aquesta part, es pot fer de manera més rigorosa, no agafant frases tallades just abans de què es contextualitzi el que es vol dir). En aquesta part es diu clarament:
“Sean cuales fueran las demandas y las exacciones de los señores, las reservas de tierra comunal, suponían una garantía de supervivencia para aquellos menos favorecidos por el régimen de propiedad, así como una base de protección para los campesinos mejor situados” (p.48)
“Se ha señalado en innumerables ocasiones que la pérdida de estos bienes comunes fue indispensable para fabricar un estrato proletario desposeído y dependiente que finalmente fue conducido hacia la producción fabril capitalista en buena medida debido al “miedo al hambre”. (p.48)
Doncs bé, això ho assenyalen diversos autors no gaire sospitosos de voler retornar a cap Antic Règim. En llibres de caràcter analític dels fenòmens dels commons editats per la mateixa editorial (Traficantes de Sueños) com “Calibán y la Bruja: mujeres, cuerpo y acumulación originaria” de Silvia Federici o llegint a d’altres autors com Peter Linebaugh, Barrigton Moore o, per no anar més enllà, Karl Marx, també es parla de l’autonomia que proporcionava a les classes camperoles la gestió comunitària de recursos naturals, dels processos de despossessió (enclosures) que van donar pas al capitalisme així com dels processos del capitalisme financer centrats en una nova “acumulació per despossessió” (David Harvey). De tot això i molt més parla la segona part del pamflet de la que en aquest article s’han extret dos frases descontextualitzades i completament irrellevants respecte al cos total del text. Molt em temo que és normal trobar “feblesa de l’argumentari” en una ficció distòpica o en dos apunts fora de context, però si el realment l’objecitu és reflexionar sobre la recuperació de la gestió comunitària com a inspiració per un canvi polític de l’estat de coses actual o sobre el recurs a la patrimonialització de les crítiques al capitalisme, estaria bé afegir a aquest article una mica més del que precisament demana: rigor intel·lectual.
Aprofito per donar una notícia: ja hi ha processos de reflexió col·lectiva sobre aquests temes, de fet, a les nostres places públiques des fa més d’un any (un moviment social que s’esta federant per barris que s’ha anomenat 15M) i, des fa encara més anys, a grups de recerca militant, com el propi Observatorio i d’altres que ja es coordinen al nostre context. Us convido a llegir el que han escrit per tenir un debat com cal sobre el bé comú o sobre el que calgui (sempre que sigui rellevant).
Benvolgut Rubén,
La meva intervenció no tenia com objecte mesclar els conceptes que comentes (i que jo recordi en cap moment ho vaig fer, sinó només al principi els vaig esmentar molt de passada per situar el perquè de la mateixa). L’objectiu, merament, era criticar la reivindicació que se’n fa dels comuns medievals per legitimar les reflexions actuals sobre gestió comunitària. Reivindicació, que no pas retorn (això no ho dic en cap moment i tampoc ho deixo entendre).
Vaig escollir el text de La carta, precisament, perquè és on més evident es fa aquesta reivindicació. Però no només, com dius, a nivell de “distòpia” (gràcies per fer-me evident que es tracta d’una ficció, no hi havia caigut…), sinó també com a argumentari dins la segona part (aquesta que tu proposes com a mereixedora d’anàlisi). Per cert, ja que sembla que hem de fer explícits els recursos literaris, aprofito per dir que la referència a la “vantguarda del moviment d’indignació actual” era una ironia (la mateixa estructura de l’enunciat, que a aquestes alçades de desenvolupament de les ciències socials òbviament no s’aguanta per enlloc, ja em semblava prou clara en aquest aspecte, però, si cal, proposo que s’afegeixi l’emoticó pertinent per evitar nous dubtes).
Estic plenament d’acord amb tu quan dius que és una pèrdua de temps “analitzar una ficció amb càrrega provocadora i literària com si fos una proposta de disseny institucional”. En cap moment, ni a la intervenció ni al text, he citat cap fragment de l’articulat de la carta. En canvi, sí que m’he centrat a la segona part que és on he trobat la preocupant reivindicació dels comuns que s’hi insereix.
No puc estar d’acord amb tu quan dius que les cites triades són “irrellevants” o que es troben “descontextualitzades”. El fet que sigui a la primera frase de la segona part que es presenten els comuns com “la forma más acabada de vínculo comunitario de la que queda registro” (tot i que es digui que no es tracta d’un text nostàlgic i no es vol tornar al passat … bé, només faltaria!) em sembla qualsevol cosa menys irrellevant. En un principi vaig pensar que seria la típica captatio benevolentie. Però, clar, més endavant s’hi insisteix i ja amb suposades evidències històriques, com succeix amb la segona frase (la cita, que tu continues, no fa altra cosa que mostrar la visió errònia que sobre els comuns es té … i que em penso que amb els articles que he vinculat es posa prou de manifest. Per cert, te’ls has llegit?). Finalment, l’al•lusió a las “fuertes redes de pertenencia” s’insereix directament en la justificació teòrica de canvi de model social que els autors proposen per a l’actualitat: “Cuando se tiene en cuenta la fusión práctica entre los ámbitos de la producción y de la reproducción, es difícil pensar que la conquista de espacios libres para la reproducción social pueda no tener influencia sobre la producción. De hecho, los antiguos comuneros medievales lograron, gracias al control de estos mecanismos, una autonomía casi completa sobre el proceso de trabajo que les permitía, simplemente, no tener que vender su fuerza de trabajo y mantener controlada su actividad económica dentro de los límites de instituciones formadas por fuertes redes de pertenencia como la familia o la aldea” (p. 53).
I és aquí on em reitero en la manca de rigor intel•lectual. No per l’elecció de l’estructura diplomàtica de les cartes de població medieval castellanes per a articular un discurs revolucionari (para gustos, los colores), sinó perquè malgrat les advertències inicials de la segona part, finalment, els comuns s’acaben posant com a exemple empíric del model de canvi que es proposa (com la cita de la pàgina 53 fa evident). Ja n’hi ha prou del mite de l’autonomia sobre el procés de treball pagès dins la formació social feudal o del seu control sobre els mitjans de producció. Mite heretat, efectivament, de Marx en el seu model sobre la formació del capital: autonomia del procés productiu (per entendre la renda feudal com quelcom més que una punció sobre la producció o un conjunt de demandes “arbitrarias”, vegeu Miquel Barceló “Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulacion”. Taller d’Història, 6, 1995, p. 61-72); coerció extraeconòmica (Josep Fontana, per citar només un crític prou rellevant, ja deia alguna cosa al respecte fa trenta anys, Historia: análisis del pasado y proyecto social, p. 257-258) i d’altres nocions que, per cert, fan de difícil mantenir en l’actualitat si s’adrecen a l’edat mitjana o època moderna.
Contràriament, com vaig explicar a la intervenció i com he tornat a recordar mitjançant aquest escrit, la gestió dels béns comunals tant a l’edat mitjana com en època moderna estava inserida perfectament dins el sistema social feudal o de l’antic règim. És més, si es vol fer una comparació significativa amb l’actualitat, personalment diria que els béns comunals per al feudalisme tenien exactament la mateixa funció que l’estat del benestar per al capitalisme. I, com es critica en la segona part respecte als béns i serveis públics, també estaven gestionats per “expertos” (boni homines, prohoms, caps de família, etc…, com mostren els articles vinculats, i molta altra bibliografia citada en aquests) i no sempre en benefici de la comunitat.
Posats a agafar exemples empírics de l’edat mitjana, hagués estat més interessant –per il•lustrar el procés que s’esmenta a la segona part de la financiarización, per exemple– recordar el progressiu endeutament públic que al llarg del segle XIV s’experimentà a tots els regnes peninsulars (un recent recull de treballs per a Catalunya: Manuel Sánchez (Ed.) La deuda pública en la Catalunya bajomedieval, CSIC, 2009). És clar que, llavors, no es podria mantenir la idea d’autonomia respecte del poder i es veuria clar com, d’una banda, malgrat l’existència de béns comunals i de gestió comunal (que no igualitària) d’aquests, el gruix del camperolat (i les decisions sobre la seva reproducció social i econòmica) depenia fortament del recurs al crèdit i, de l’altra, com els grans creditors acabaren fent-se amb el control de les institucions polítiques i decidint per a què es destinava la incipient fiscalitat pública (nihil sub sole novi). O, si volem posar-nos optimistes, fruit d’aquest mateix procés d’endeutament, s’acabà creant la primera banca pública d’Europa (la Taula de canvi, a Barcelona).
Però és que aquesta manca de rigor, al meu entendre, també és exportable al procés de les enclosures, al qual s’al•ludeix i tu amplies en el teu comentari. Evidentment que el capitalisme (per agrupar-ho tot plegat en un sol enunciat) transformà el que era l’aprofitament col•lectiu de recursos en un simple robatori, però per sostenir aquesta ficció jurídica li calgué quelcom més que construir nous espais “libres (del drets feudals en el seu cas) para la reproducción social” (que sembla que és el mecanisme que es defensa a La carta per acabar amb ell), sinó que transformà completament el sistema productiu (enduent-se la gestió comunal, però també les relacions socials clientelars que l’estructuraven). Em permeto afegir als autors que tu cites, gent com E.P. Thompson (Tradición, revuelta y consciencia de clase; Costumbres en común; La formación de la clase obrera en Inglaterra) o Karl Polanyi (La gran transformación). Certament, des de l’òptica de la historiografia “contemporaneïsta” pot semblar força més autònom un pagès feudal que un treballador de la indústria tèxtil de Manchester. Però, compte amb la simplificació de creure que els pagesos gaudien d’una certa autonomia productiva respecte de les classes dominants o de creure que els “proletaris” surten com bolets degut al tancament dels recursos comunals o a la mutació jurídica de drets senyorials en propietat privada. En aquest sentit, també em permeto recomanar obres més recents que qüestionen la validesa general del model anglès (m’estalvio les crítiques que en el seu moment ja féu Marc Bloch) per explicar l’afiançament del capitalisme, sense anar més lluny, a casa nostra com Garrabou, Planas, Saguer (Un capitalisme impossible? La gestió de la gran propietat agrària a la Catalunya contemporània) o Congost (Tierra, leyes, historia: Estudios sobre la “Gran obra de la propiedad”).
I, per acabar, no em puc estar de comentar l’ús de la Carta Magna anglesa per il•lustrar la portada (de nou, el recurs al model anglosaxó…). No sé si la inspiració ha vingut del recent llibre de Linebaugh on la reivindica (The Magna Carta manifesto). Rodney Hilton resumí molt bé l’ús i abús sobre el que no és altra cosa que un pacte entre magnats feudals i el seu rei: “The noticeable tendency of the English to be self-congratulatory about having given the idea of liberty to the world with Magna Carta could well be modified in the light not merely of the exclusion from its enjoyment of the mass of the population, but of the long-term consequences of that exclusion” (Bond man made free, p. 232). Al mateix temps que entre els poderosos es pactaven una sèrie de garanties processals (ara no entraré a comentar la recepció del dret romà al segle XII en què es basa) i es fonamentava el que es pot considerar l’inici d’una relació política i no merament de domini a l’hora de governar (sempre amb moltes reticències i amb diversos exemples de pactes similars anteriors, tant a Castella com a Catalunya per cert, com brillantment ha mostrat Thomas Bisson en un llibre coetani del de Linebaugh: The crisis of the twelfth century, en concret per a la Carta Magna, p. 515-529), aquest mateix ambient jurídic (que sembla reivindicar Linebaugh … ho sento però només he pogut llegir el primer capítol que està penjat a internet) sancionava legalment la servitud per a la pagesia o cossificava –mitjançant el Concili Laterà IV, a. 1215- el cos doctrinal catòlic transformant en heretges qualsevol projecte de reforma que no respectés l’ordre social i polític establert (del tot recomanable en aquest sentit un ja clàssic estudi de R. Moore, La formación de una sociedad represora).
Sens dubte, i ja per acabar, La carta es tracta d’una “ficció amb una càrrega provocadora” , però provocadora per a la memòria dels vençuts. Un jetztzeit digne del “holgazán mimado en los jardines del saber”.