És probable que l’haguem enxampat en plena caça. O més ben dit, durant un descans. El rei ha baixat del cavall per estirar les cames. Porta esperons. En cap cas mira el paisatge. L’any 1635 ningú creu que la natura sigui una cosa per ser fruïda amb els ulls. Més aviat una realitat a vèncer per extraure’n un benefici. La natura és prou forta, més forta que l’home. Ningú pateix per la seva conservació. Ningú l’enyora. Rere l’home de pantalons vermells, un palafrener sosté el cavall per la crinera rossa. Una altre, en tercer terme, sembla sostenir una capa. Cap objecte ens assenyala que siguem davant del rei d’Anglaterra.
- El rei Charles I d’Anglaterra de caçera; Antony Van Dyck (1635-1638)
Precisament, la grandesa del pintor rau en el fet de transmetre (o inventar) la magnificència del monarca sense recórrer a ni un sol dels objectes i atributs que solen acompanyar als reis en els retrats d’aparat. De fer-ho a més, sense renunciar (això diuen) al retrat psicològic. No hi ha cap atribut de rei, però el port és regi. L’esquena recta. El braç esquerra, doblegat i recolzat sobre la cintura, signe inequívoc de poder, ens fixa l’atenció sobre el guant i l’espasa. A l’antic règim, només un noble té dret a portar espasa. El braç dret es recolza sobre una vara que bé podria ser un ceptre; compareu-lo si no, amb el retrat que Rigaud farà de Lluís XIV l’any 1701. Però sobretot, hi ha la forma amb què ens mira a nosaltres, els espectadors. L’hem sorprès en plena cacera, sense donar-li temps a vestir-se de rei. La sorpresa amb què ens mira és continguda. No implica vergonya, potser perplexitat: Què collons hi feu aquí?
Dir que ens mira amb altivesa seria dir massa. Gira el cap vers nosaltres. Hem irromput de sobte al seu moment de descans. Els seus peus continuen apuntant cap endavant, cap on mirava el cap just abans que arribéssim. Cal insistir: no ens mira amb menyspreu. Per suposat tampoc es disculpa com un nen petit, inflant les galtes, ni mira el terra com un criat qualsevol a qui l’amo acaba de renyar. I tanmateix, també parlar de perplexitat pot resultar exagerat. Els reis, com la resta de cortesans, han estat educats per controlar els seus afectes. Saben controlar cada un dels músculs del seu rostre. Al cap i a la fi ells són els inventors del cool! Els moviments del rostre mai expressen un sentiment, confeccionen un missatge xifrat. Quan els sorprenem, i és clar, no es mostren sorpresos. Charles I ens mira com un entomòleg. No sap què som. Sí, és cert: gira el cap per mirar-nos, però no del tot. Els ulls tanquen el moviment. Les celles s’alcen. Ens està interrogant. El poder pregunta, mai respon.
- Felipe IV cazador; Velázquez (1632-36)
És útil comparar aquesta composició amb una altra de coetània: Felipe IV cazador, pintada per Velázquez entre 1632 i 1638. Podrien ser retrats pintats el mateix any. El de Van Dyck és de 1635, alguns diuen 1638. Les diferències són importants. Felipe IV, sí va vestit de caçador (ho diu el títol) i sí sembla plantar-se per a que Velázquez el retrati. Ens mira. Ell i els seus peus. També ens mira el seu gos. L’escopeta, paral·lela al pla del quadre, ens es mostrada en tota la seva extensió. La cacera com atribut de classe. Aquí la figura del rei no domina el paisatge. No és al cim d’un promontori com Charles I, més aviat una fondalada. A Charles I el paisatge li arriba al genoll. A Felipe IV, al colze. Velázquez, genial, ha ensorrat el rei a la natura. Forma part d’ella. Com els rius, el blat o les tempestes, el llinatge reial és cosa de Déu. A més, al segle XVII caçar no és una acte de covardia perquè la natura encara és un enemic terrible. El cap del rei queda retallat sobre les fosques fulles de l’arbre, a diferència del de Charles I, que flota lleuger sobre l’aire. Gairebé tan lliure com ho farà el 30 de gener de 1649, quan Cromwell, un purità demagog i purità, el faci decapitar.
A mitjans del segle XVI Jacques du Fouilloux va escriure un tractat sobre caça que va tenir molt èxit: La vénerie de Jacques Du Fouilloux. A la biblioteca nacional de França hi ha una edició de 1615. Es va reeditar unes quantes vegades al llarg del segle XVII. El tractat estableix una jerarquia entre caçadors en funció de la peça a abatre. La caça més noble és la del cérvol. No tothom té dret a caçar cérvols. En cap capítol del tractat Du Fouilloux diu res sobre la caça de l’elefant. Entre d’altres coses, perquè l’elefant és un signe de poder. A la Galeria Francesc I a Fontainebleau (c.1540), Rosso pinta un elefant com a símbol de la fortalesa de la corona i l’estat en la seva imposició civilitzadora davant la barbàrie. L’Elefant és la cosificació d’un rei-estat fort, intel·ligent i culte.
Si jo caço elefants l’any 1012 només sóc un beneit. Si el rei caça elefants l’any 2012, en termes iconogràfics, només pot voler dir una cosa: Autoimmolació.
- L’Elefant; Rosso (fresc de la Galeria de Francesc I a Fontainebleau, abans d 1640)
Magnifica descripció dels caçadors reials i realment l’elefant de Rosso te una majestat que molts voldrien.
Entre elefants, reis i caçadors no acabo de veure que ha motivat la publicitació del safari del rei d’aquest any. Potser hi havia alguna persona avorrida que es volia distreure o pensava que els subdits necessitavem distracció, entre d’altres raons, perque no ens podem divertir amb els elefants? O potser es volien recuperar aquells sentiments que un dia va despertar Babar? Tracto de pensar però no ho aconsegueixo.
Gràcies Ramon per les teves suggerències sobre els reis pintats.