“La monja enterrada en vida”. Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Joan Brossa. 04/04/2012
Òbviament no vaig tenir l’oportunitat de veure “La monja enterrada en vida o secrets d’aquell convent” de Jaume Piquet, estrenada el 1886. Així que no sé si Nao Albet i Marcel Borràs li han estat fidels, però m’oloro que s’han pres unes quantes llicències tot i partir d’un material prou salvatge per l’espectacle que han ofert a la Sala Joan Brossa entre el 7 de març i el 8 d’abril.
[youtube Qt0gqJzMQPM 640 360]
El títol de l’obra ens estalvia mitja sinopsis. Abans que l’enterrin, el pare de la protagonista la reclou en un convent per evitar que sigui seduïda pel seu noviet. En paral·lel, una parella de busca vides han de saltar al jardí del convent on hi ha reclusa la noia per aconseguir unes taronges que només es troben allí i satisfer així els desitjos de la dona embarassada d’un d’ells. La col·lisió de les dues històries és el clímax i el desenllaç de la peça. “La monja enterrada en vida” pertany al Grand Guinyol, un gènere teatral originalment francès que s’alimenta de les ganes de sang i fetge del públic. A finals del Segle XIX, el mateix Jaume Piquet i l’empresari Joaquim Dimas el van importar a Barcelona i va tenir certa continuïtat al voltant del Teatre Odeon (conegut popularment com l’Escorxador).
Nao Albet i Marcel Borràs han fet una versió punk del text original, una estètica combinació de gags i situacions esperpèntiques molt allunyada de qualsevol forma de convencionalisme. S’intueix l’ombra de Tarantino pràcticament des del primer minut de l’obra, ja sigui en alguns diàlegs absurds al voltant de la tortura i la violència o en les coreografies dels combats amb arts marcials -també tenen aire a Goku i Bola de drac-. La coincidència en l’escapatoria de la protagonista de la seva pròpia tomba cal atribuir-ho més a una casualitat que a cap altra cosa.
La versió d’Albet i Borràs és un exercici de seducció continu. Des del trailer amb tema musical exclusiu per la peça fins al joc que els dóna l’ús del xinès i la seva traducció; tots els elements de l’obra, fins i tot els de producció i promoció, han estat pensats per fer-nos còmplices del seu joc. Tot i que en ocasions es fa un pèl evident l’intent d’agradar a partir del trencament de la lògica escènica, la sensació de genuïtat de l’obra no se’n ressent en absolut, facilitada per la presència omnipresent d’un humor gamberro, un ritme trepidant i unes interpretacions totalment entregades a la causa.
Nao Albet i Marcel Borràs no han esperat que ningú els doni una oportunitat, se l’han agafat ells directament, han cregut en què i com fer coses i s’hi han llençat. Són realment joves per l’expectativa que generen (el dia que vaig anar al teatre, estava ple de cares conegudes), però són, per damunt de tot, una gran notícia pel públic: gent nova amb intenció de sorprendre’ns i d’actualitzar el llenguatge escènic d’aquest país. Fem-los pas, vaja, que els hi facin pas i deixem-los ser punks mentre ho vulguin ser però també que ho puguin deixar de ser quan els interessi.
Aquesta és la primera obra que he anat a veure al nou teatre La Seca Espai Brossa, i he de dir que poques vegades m’havia divertit tant en una sala de teatre. La protagonista Shang-Ye parlant en xinès, els grans Marcel Borràs i Nao Albet, l’escenografia, l’humor, l’emoció… Per a mi, un 10!
Puro divertimento, això volia dir… una estona acollonant!