Periòdicament treu el cap el debat sobre el costumisme a les lletres de cançó catalanes. Molta gent diu sentir-se farta d’escoltar cançons que parlen de la cafetera o de la porta de l’ascensor. No crec que aquest sigui el problema. Potser cal diferenciar entre costumisme i simulació de realitat no alterada pels darrers esdeveniments.
A l’origen, el costumisme entenc que és articular una realitat que s’oposa a la narració èpica de la Història oficial. Això no és nou. En certa manera, El Satiricó de Petroni (segle I dC) es pot comprendre des d’aquí. Contra les campanyes de la Gàlia de Juli César i una lectura del món en clau heroica: un salvatge aficionat als noiets i a les nits interminables, ens descriu quina és la seva realitat, quin és el seu dia a dia a la Roma de Neró. D’alguna manera, Petroni ens diu que Roma no és només un deliri imperialista. Que Roma no és assimilable a un sol cap. Que hi ha tantes Romes com caps romans. I que sovint, aquestes romes s’exclouen mútuament i estan en lluita. Encara més, la dissidència de Petroni, el seu “llibertinatge”, rau en el fet de renunciar a un debat amb el poder en els seus propis termes. Senzillament ens mostra una altra Roma. El relat èpic no permet introduir crítica (això és, preguntes). Cal recórrer a la concreció d’allò prosaic per fer visible el sistema allà on grinyola.
Balzac és un altre exemple pertinent. En una França amarada de romanticisme de segona (res a veure amb la radicalitat alemanya), un romanticisme conservador i enyorat de la grandesa Ancien Régime, el romanticisme llepat de Lamartine, en una França que encara es representa a si mateixa en termes imperials (mireu els retrats de Lluís Felip o Napoleó III), Balzac construeix novel·les trepidants on l’argument central sempre són els diners, les ambicions, els arribistes, la misèria que s’amaga rere els grans noms aristocràtics, en realitat, només burgesos cobdiciosos que encarreguen passats heràldics per ocultar la seva indecència. Balzac ens parla dels costums del Paris de la primera meitat del XIX, dels pagarés, dels deutes, del preu d’un barret, de la caiguda moral d’un duc, de la virtut assetjada d’una noieta que acaba d’arribar de províncies. Altra vegada, a Balzac, el costumisme ens mostra quins són els rudiments d’un sistema que a fora es mostra amb les lluentors dels daurats imperials, les cornucòpies, els caps coronats amb llorer. Balzac ens explica quins són els mecanismes per requalificar uns terreny a la vora del Sena i fer-se indecentment ric, quants diners costa comprar un càrrec públic. Balzac ens parla d’una classe social a la qual pertany. La dissecciona sense perdre el pols.
Costumisme ara? I tant que ens cal. Però no un costumisme que ens reafirmi en allò que ja sabem. Que som cools, que sabem pronunciar Godard sense tartamudejar, que fruïm escoltant l’últim hipe des de darrere les nostres ulleres de pasta. Això, sense ser mentida, ja no genera cap sentit perquè està esgotat. De fet, ho van esgotar els bobos de la Gauche Divine ja fa uns 40 anys. El costumisme d’ara, al meu entendre, hauria de ser una altra cosa. Com arribar a la feina per la qual et paguen 800 euros al mes quan el bitllet de metro en costa 2, per exemple. O com el teu fill juga a xutar les llaunes de cervesa buida que els turistes van deixar la nit anterior, a l’ombra d’un monument que diu que imita al filferro. Costumisme és també explicar en clau prosaica d’on van sortir els diners que han permès als nostres prohoms locals fer carrera pública. Suposo que no cal dir cognoms, seria lleig.
Sense deixar de banda que hi ha tota una generació, la del 70, que ni que sigui només per lo nombrosa que és, té molta relevància, i que a hores d’ara, sembla que ha sigut engolida pel no res… Amb el perill de caure en un costumisme mandrós…