e Tinc per costum no parlar de costumisme, però… | Nativa
Skip to content


Tinc per costum no parlar de costumisme, però…

Escrit el 18/03/2012 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Periòdicament treu el cap el debat sobre el costumisme a les lletres de cançó catalanes. Molta gent diu sentir-se farta d’escoltar cançons que parlen de la cafetera o de la porta de l’ascensor. No crec que aquest sigui el problema. Potser cal diferenciar entre costumisme i simulació de realitat no alterada pels darrers esdeveniments.

A l’origen, el costumisme entenc que és articular una realitat que s’oposa a la narració èpica de la Història oficial. Això no és nou. En certa manera, El Satiricó de Petroni (segle I dC) es pot comprendre des d’aquí. Contra les campanyes de la Gàlia de Juli César i una lectura del món en clau heroica: un salvatge aficionat als noiets i a les nits interminables, ens descriu quina és la seva realitat, quin és el seu dia a dia a la Roma de Neró. D’alguna manera, Petroni ens diu que Roma no és només un deliri imperialista. Que Roma no és assimilable a un sol cap. Que hi ha tantes Romes com caps romans. I que sovint, aquestes romes s’exclouen mútuament i estan en lluita. Encara més, la dissidència de Petroni, el seu “llibertinatge”, rau en el fet de renunciar a un debat amb el poder en els seus propis termes. Senzillament ens mostra una altra Roma. El relat èpic no permet introduir crítica (això és, preguntes). Cal recórrer a la concreció d’allò prosaic per fer visible el sistema allà on grinyola.

Balzac és un altre exemple pertinent. En una França amarada de romanticisme de segona (res a veure amb la radicalitat alemanya), un romanticisme conservador i enyorat de la grandesa Ancien Régime, el romanticisme llepat de Lamartine, en una França que encara es representa a si mateixa en termes imperials (mireu els retrats de Lluís Felip o Napoleó III), Balzac construeix novel·les trepidants on l’argument central sempre són els diners, les ambicions, els arribistes, la misèria que s’amaga rere els grans noms aristocràtics, en realitat, només burgesos cobdiciosos que encarreguen passats heràldics per ocultar la seva indecència. Balzac ens parla dels costums del Paris de la primera meitat del XIX, dels pagarés, dels deutes, del preu d’un barret, de la caiguda moral d’un duc, de la virtut assetjada d’una noieta que acaba d’arribar de províncies. Altra vegada, a Balzac, el costumisme ens mostra quins són els rudiments d’un sistema que a fora es mostra amb les lluentors dels daurats imperials, les cornucòpies, els caps coronats amb llorer. Balzac ens explica quins són els mecanismes per requalificar uns terreny a la vora del Sena i fer-se indecentment ric, quants diners costa comprar un càrrec públic. Balzac ens parla d’una classe social a la qual pertany. La dissecciona sense perdre el pols.

Costumisme ara? I tant que ens cal. Però no un costumisme que ens reafirmi en allò que ja sabem. Que som cools, que sabem pronunciar Godard sense tartamudejar, que fruïm escoltant l’últim hipe des de darrere les nostres ulleres de pasta. Això, sense ser mentida, ja no genera cap sentit perquè està esgotat. De fet, ho van esgotar els bobos de la Gauche Divine ja fa uns 40 anys. El costumisme d’ara, al meu entendre, hauria de ser una altra cosa. Com arribar a la feina per la qual et paguen 800 euros al mes quan el bitllet de metro en costa 2, per exemple. O com el teu fill juga a xutar les llaunes de cervesa buida que els turistes van deixar la nit anterior, a l’ombra d’un monument que diu que imita al filferro. Costumisme és també explicar en clau prosaica d’on van sortir els diners que han permès als nostres prohoms locals fer carrera pública. Suposo que no cal dir cognoms, seria lleig.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Amf says

    Sense deixar de banda que hi ha tota una generació, la del 70, que ni que sigui només per lo nombrosa que és, té molta relevància, i que a hores d’ara, sembla que ha sigut engolida pel no res… Amb el perill de caure en un costumisme mandrós…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )