Roser Mendoza, documentalista especialitzada en polítiques culturals, entrevista a
Lluis Noguera, gestor cultural i secretari general del Departament de Cultura entre el 2006 i el 2010
RM: Tenint en compte el malestar, indignació i afartament col·lectiu, tenim una cultura massa domesticada ? – si creus que si – Per què?
La resposta instantànea, clàssica, tòpica, popular, és… sí. Tot i que ara mateix jo optaria per fixar-me en concret en el silenci. Parafrasejant Marías, “uno no debería contar nunca nada…:”
Aquest silenci que copsem en l’ambient. Què està passant en l’àmbit dels anomenats sectors culturals davant la crisi, dels professionals de la cultura; què diuen sobre la crisi, sobre el què passa? silenci. Què està passant en l’àmbit de les polítiques culturals públiques? silenci….
El silenci és passivitat, opacitat, por, conservadurisme. No estem parlant d’un silenci reflexiu, estem davant la vana esperança de que callant potser a mi no em toca plegar; estem parlant de l’autoconsciència d’inutilitat de la pròpia cultura; estem parlant de la dimissió davant els valors que representen les manifestacions culturals; llibertat, pensament, alternatives, transformació, emoció…. És un silenci còmplice? Un silenci que és part de la domesticitat.
estem parlant de l’autoconsciència d’inutilitat de la pròpia cultura
Com reaccionen els professionals? silenci. Algú em podria dir que les xarxes socials van plenes de comentaris, opinions, propostes…. Potser és cert però no deixen de ser individualitats que no construeixen comunitat real, comunitat amb identitat (això seria un altre tema però). Ara per ara només es reconeixible la comunitat poder, el de sempre per cert.
Aquest silenci em deixa amb desesperança. Sense la cultura, amb majúscules i amb minúscules, la popular i de masses, la culta i d’excel.lència, la pròpia i l’aliena, sense aquesta cultura no hi ha futur; futur compartit, futur de llibertat, de creació, pensament i moviments. No hi haurà intercanvi d’iguals a iguals. Sembla com si el “poder” volgués només que compressim i venessim, limitar el nostre ésser a ésser consumidors, ei que som ciutadans abans que res!!!! El nihilisme tendia a aquests estadis, els dibuixava, en feia l’al.legoria. Ningú ho recorda ara. Aquest silenci que té com a metàfora la supressió del debat sobre el Consell de les Arts; una modificació per la porta del darrera (el Govern de dretes fa servir el Parlament com si fos l’única font de legitimació). No se n’ha parlat quan en part el Consell de les Arts provenia, en part repeteixo, d’un moviment assembleari de base, més o menys conduït. I a més cal recordar que se’n podia parlar, només faltaria, àdhuc transformar i canviar per si calia millorar l’eina però des de la governança, des dels diàlegs. Però res, el temps està trencat……
Aquest silenci que té com a metàfora la supressió del debat sobre el Consell de les Arts
Com cridar? , com fer-se sentir?, com visualitzar-se? i no deixar que el silenci ompli el buit que deixen les pràctiques dels actuals governants i la gran desorientació epistèmica, cognitiva i de sentit del moment. Com la “cultura” parla, escriu, pinta, fotografia, convoca…?
RM: Per què no disposem d’una idea clara, prou ferma i elaborada del que volem construir ? O Per què no comptem amb prou energia i suport social per aventurar-nos a trencar o a tensar la relació amb el poder?
Les polítiques culturals les manifestacions culturals, les produccions culturals, la creació han estat, en bona part, sota el marc conceptual de les anomenades industrials culturals, en el marc d’una lògica del binomi economia i cultura. Aquest binomi és cert en una de les parts de la cultura, l’associada a la cultura de masses globalitzada però poca cosa més. Les anomenades industries culturals a casa nostra no són en cap cas indústries, excepte el sector del llibre, i… en alguna porció la música, però res més. Hem tingut un paradigma predominant que ha fet que tothom s’aboqués cap a situar-se en el marc de les indústries culturals i així optar a noves línies i programes de subvencions. Hem estat un clar exponent del sud d’Europa; no canviar res però nomenar-ho tot diferent i és clar ha fet més gran la dependència. Sempre hi ha excepcions però. Molta gent es va convertir de l’agnosticisme polític al capitalisme industrial perquè senzillament es veia com una manera d’aconseguir recursos públics. L’augment de recursos públics –doblar per a què?-va tapar tota aquesta figuració.
Les anomenades industries culturals a casa nostra no són en cap cas indústries, excepte el sector del llibre, i…
Les polítiques culturals davant aquesta crisi estan en silenci, atronador. No el sents?!!! S’han posat davant del mirall, des del model industrialista i economicista i s’han vist totalment nues. La cultura ensenyant les seves vergonyes, és a dir no reconeixent-se en l’espai de l’economia dels fluxes, de les finances i de les crisis sistèmiques perquè no és un d’ells. La “cultura” es veu nua, en un lloc aliè a ella com si es despertés d’una llarga nit de festa i fos de sobte conscient que està desubicada, que per error estava en aquella festa, en un ambient irreal. La cultura volent jugar “amb els que manen” ha renunciat al seu sentit íntim i fundacional de transformació personal i col.lectiva al marge de les dinàmiques industrialistes, al marge de les modes, al marge dels consums per dotar d’eines de llibertat als ciutadans; eines d’anàlisi, de criticitat.
Aquests models ens han abocat a un distanciament del suport social a la cultura. A la ciutadania, al haver-la tractat sobretot com consumidora, no se li fa estrany que es retalli el suport públic a la cultura. Ningú es queixa, fixeu-vos-hi.
Des de la cultura hem contribuït a l’escissió entre ciutadans i consumidors. S’ha contribuït a una nova ontologia i sobretot s’ha menystingut el ciutadà, en definitiva la nostra “demos”. Estem lluny del que reivindicava García Canclini de construir un consum cognitiu on ciutadans i consumidors no estan necessàriament escindits.
Des de la cultura hem contribuït a l’escissió entre ciutadans i consumidors.
Ell ja va denunciar que les manifestacions culturals havien estat sotmeses als valors que “dinamitzen” el mercat i la moda. Això ho escrivia l’any 1995!!!
RM: No tenim una comunitat, un espai social amb un moviment d’ampla base organitzat i militant. No hem impedit nosaltres, els gremis, els sectors…, la seva construcció? No hem ocupat tot l’espai i hem acallat la seva veu?
Divideix i guanyaràs diu una vella dita. Un sector petit que està ple de subsectors i subsectorets. Cada subsector vol, volia, un pla estratègic, una llei i un especialista dins la Conselleria. Cada persona vol una “tunització” personals dels serveis públics per a ell/a. Això forma part de la infantilització de la nostra societat i la cultura enlloc d’ensenyar-nos a fer-nos grans també ha jugat a P3. Els valors propis de l’edat adulta, llibertat, error, el reconeixement, la diversitat, el somni, la seducció, el plor… on són? empaquetats en productes industrials? això des d’una perspectiva foucaultiana és apropiacionisme, i en tant que apropiats el seus valors estan desactivats; el virus s’assimila i deixa d’inculcar idees d’espais nous… perquè la cultura fonamentalment en el quotidià i en l’extraordinari sempre havia obert espais i sempre havia introduït dubtes, però clar els dubtes no venen. Paradoxalment ara ens forcen al risc, a la incertesa…
la cultura enlloc d’ensenyar-nos a fer-nos grans també ha jugat a P3
RM: Si la política, la política cultural te un paper estructurador i organitzador de l’energia i la iniciativa de les societats, no hem oblidat això?
Tota política construeix condicions de possibilitat. En polítiques culturals això ha passat i seguirà passant per; construir infrastructures, sostenir i activar públicament els grans equipaments culturals, donar suport des de fons públics a la creació, donar suport a les expressions culturals de cultures no majoritàries, impulsar l’ús social de la cultura…
Hi ha hagut, i hi ha, sobretot hi ha polítiques que creen condicions de possibilitat per interessos no estrictament generals, que entén el servei públic per ajudar als interessos gremials i privats amb el fals discurs d’impulsar la societat civil, el teixit productiu. No estic en contra d’impulsar el teixit productiu però sí que no estic a favor d’abandonar allò públic, de retallar el valor d’allò públic, de menystenir els serveis públic de no deixar-los fer. I què fer? impulsar debats, escampar la creació, connectar amb la ciutadania més exclosa; dotar d’eines d’interpretació del món. És a dir accessibilitat, formació, participació, creació, comunitat!!! sentit, i tot això en el cas de la cultura es pot fer amb un gran tercer sector que existeix però que no cal enganyar-nos i dir-ne empresa… L’ex-administrador del TNC, l’amic Alfred Fort, sempre deia, amb encert, que en aquest país nostre no hi ha teatre privat, sí en canvi hi ha teatre concertat… doncs apliquem les lògiques adequades, el llenguatge exacte…
L’ex-administrador del TNC, l’amic Alfred Fort, sempre deia, amb encert, que en aquest país nostre no hi ha teatre privat, sí en canvi hi ha teatre concertat…
Aquests elements marquen una tendència per la qual els equipaments culturals, a més de ser el lloc privilegiat on el ciutadà pot accedir a les obres capitals de la humanitat (definició malrauxiana de la política cultural), esdevinguin també unes organitzacions concebudes com a generadores de valor cultural, a partir de diferents línies d’activitat (representacions, concerts, activitats, exposicions, difusió del patrimoni, etc.) i dirigides a una diversitat de públics
Hem de ser nosaltres mateixos. Cal ajudar a les indústries, i tant, des del Departament d’Indústria!!, probablement el fracàs és no haver normalitzat la indústria cultural en l’àmbit de les política industrials. L’ICIC enlloc de servir de lobby, d’impuls de debat, d’anàlisi, de reconeixement s’ha convertit en una repartidora.
Cal ajudar a les indústries, i tant, des del Departament d’Indústria!!
Les polítiques públiques en cultura necessàriament han de “contaminar” els espais educatius. No hi haurà política cultural pública sense un treball seriós amb les polítiques educatives públiques.
Les escoles municipals de música són una part d’aquestes polítiques educatives públiques que hauríen d’haver estat un espai d’educació, de sentits, de desenvolupament de les persones, de camp de base per futurs professionals… amb el temps els responsables polítics les han entès només com un espai d’oci, sinó no s’entén que no es preocupin de veritat per evitar-hi retallades inútils i no liderar les transformacions que les faran útils a la construcció de la comunitat.
aquí rau part del problema de les polítiques culturals dels darrers 20 anys: anar-les separant de la seva gent
Les escoles de música no eren un espai tancat que s’autoimaginava, i s’autoreferia, eren, haurien d’haver estat, ciutat, poble…, i aquí rau part del problema de les polítiques culturals dels darrers 20 anys: anar-les separant de la seva gent, enlloc de parlar amb la gent. Les festes majors, que van ser la reinvenció de l’espai públic, van patir -en un moment determinat- un buidat sistemàtic d’oferta cultural. Aquí trobarem grans excepcions, certament, però no ens hem desprès del perill que es converteixin en grans festes d’entreteniment per l’entreteniment…
Potser la música popular i la música tradicional ha escapat d’aquest buidatge progressiu del significat de les pràctiques culturals com a components de la construcció de la comunitat.
- Un resum d’algunes idees del Fòrum de Tardor.
- Enllaç a l’anunci original d’aquest Fòrum.
- Al programa de ràdio també hem parlat del Fòrum.
- Altres informacions sobre els fòrums d’Indigestió.
- Els vídeos de la intervenció de Lluís Noguera, i un fragment del debat posterior:
[youtube xNxX9KRxSCI 640 360]
[youtube GIAwhlXEkp0 640 360]
“Això forma part de la infantilització de la nostra societat i la cultura enlloc d’ensenyar-nos a fer-nos grans també ha jugat a P3.”
Amic Lluís, vull creure que es tracta d’una expressió entusiasta, oi? Quina meravella una societat infantilitzada… que amb la clarividència dels nens i nenes de P3 pot proclamar que “L’emperador va nu” sense embuts, ni autocensures. Ben segur que aquest era el matís!
Aquest doll de lucidesa, amic Noguera, on la vas amagar quan feies feina allà baix de La Rambla?
Que Minerva te la conservi, però que no te l’augmenti!
Bgut, potser els objectius “polítics” van passar per davant….bonesa….però hi havia línies de treball;el pecCat en la seva agenda no pedra portava a polítiques en aquesta direcció, les jornades d’equipaments i desenvolupament cultural couitari i la seva extensió amb la creació de la xarxa pública de teatrs i auditoris (d.e.p patrocinat pels de dretes acomplexats de socialdemòcrates…..)’ els granets de sorra mb els estudis de retorn social de la cultura,la revista amb Acció Social…..i ara “lucideses”‘, tant de bo, hi ha un article teu superinspirador , que ara mateix no trobo però que deu ser de cap el 2005’,ja el trobaré i quedem , si vols, per posar-hi geografies…., i gràcies pel comentari!
Amic Eduard, em sembla molt bé que passis comptes amb en Lluís Noguera, com diria aquell, la cosa li anava amb el càrrec. Però seria un detall que apliquessis el mateix criteri amb el nombrós grup d’amics, coneguts i saludats que han passat per la Rambla, i per Can Serra, Urgell, Montalegre o Mallorca i que han fet gala d’una lucidesa igual o major que la de’n Lluís i no han pogut gaudir de la teva felicitació.
Em sembla que s’etivoca de test, senyor Martines!
És una expressió col.loquial que no volia atemptar contra l’espai verge capaç i tendra dels nens i nenes. Ara mateix acompanyat per un nen de dos mesos i un altre de vintidos no vull no reconèixer les altres realitats. Era per entendre’ns…..de fet si vas a deixar infants a escola s’observa aquesta infatilitació d’ou kinder. Res , una metàfora gastada. Cuida’t!
ciutadans o consumidors? usuaris (heheh)