e Els esclaus feliços | Nativa
Skip to content


Els esclaus feliços

Escrit el 23/03/2012 per Manel Gris a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Per Manel Gris

En Juan Crisóstomo Arriaga és en molts sentits un cas paradigmàtic de la (desgraciada) trajectòria de la música i la cultura musical més avall dels Pirineus, en especial de l’època prèvia als mitjans de masses. Nascut a Bilbao el 1806, va ser un autèntic nen prodigi que semblava que havia de col·locar, tot sol, la música espanyola en el mapa europeu un altre cop (cosa recurrent en la cultura ibèrica: que un sol individu, dotat i inspirat, faci la feina que ha de fer un col·lectiu i, si aquest no el puteja -per raons de prestigi, que no pas perquè no hi hagi ganes- el col·lectiu es faci seu l’èxit de la feina d’un). Feia segles, des de l’època d’Antonio de Cabezón, Tomás Luís de Victòria i Cererols (o sigui des del Renaixement al primer Barroc) que no hi havia moviment musical, ni tan sols adscrit als corrents predominants europeus, a la Península, i els reis “il·lustrats” es limitaven a importar a la seva cort certs músics de prestigi europeus. Més o menys com ara, que els polítics importen “solucions” forànies als problemes d’aquí…

Compositor precoçíssim, semblava que seria com una mena de Mozart a la espanyola, i el 1820, als 14 anys va estrenar a Bilbao, amb un èxit clamorós la seva primera òpera, Los esclavos felices, en dos actes i de la qual -llei de Murphy de la música espanyola- es conserva només l’obertura i alguns fragments més. L’argument és bastant pinturesquista: uns nobles castellans cauen presoners del corsari algerià Hazem, que els porta davant del governador (el bei) turc del país. El fill del bei s’enamora de la noble castellana, i aprofitant que els esposos es troben separats en dues presons intenta conquerir el seu cor, però ella sempre el refusa perquè és fidel al seu marit. Hi ha pocs moments en què es poden veure, però tracen una estratègia per fer fracassar els plans del fill del bei, fins que aquest finalment desisteix i ho deixa estar, però no els deixa en llibertat. Ara bé, sabent que la seva fidelitat resisteix totes les vicisituds, els esposos continuen a la presó com a esclaus, però ben feliços.

Algú es podria pensar que quin parell d’imbècils, que hi havia dos problemes, dels quals només han resolt el menor i continuen sense resoldre el que sembla ser el pitjor problema: la manca de llibertat, sense la qual ben poc ús podran fer del seu amor i la seva fidelitat. Però, certament, no podem establir cap analogia amb els temps que corren?

No són pocs els problemes i injustícies que patim a nivell individual i col·lectiu, abans i sobretot durant aquesta crisi. Fa poc que sabem que hi haurà una reforma del mercat laboral que ens col·loca (des del meu punt de vista) ben a prop de l’esclavitud i que, a més, ni tan sols acabarà amb el problema de l’atur. Però encara hi ha motius per ser feliços: el costumisme i l’intimisme s’estén amplificat per qui no vol parlar de coses fonamentals i, sobretot, vol bons minyons que no s’alcin de la cadira ni per cantar. Ah, i en Messi ha marcat 5 gols a la Champions, quin cabrón. Som feliços.

Ah, i en Juan Crisóstomo Arriaga va morir de tuberculosi a París deu dies abans de fer vint anys. Allà hi va anar per estudiar música ja que – oh, sorpresa – les escoles ibèriques no podien oferir tot el que el seu talent reclamava. I sí, en certa manera, va ser un Mozart a l’espanyola: l’enterraren en una fossa comuna.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Pruden Panadès says

    Com a contrapunt al teu article (agut i dolorós) re hecordat una cançó de Nadal (“popular catalana”) que es diu “El pobre alegre”, molt coneguda.
    “Sóc pobre i no envejo la vida del ric…” no sé qui és l’autor de la lletra que és tot un programa polític que faria les delícies de qualsevol Alta Escola de Negocis (lucratius).
    A vegades les cançons o les dites populars semblen malediccions col.lectives temibles i reiterades:
    “Millor boig conegut…” etc.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )