Seiem a xerrar amb el cineasta Albert Serra a la seva oficina barcelonina d’Andergraun Films, l’antic showroom de Lydia Delgado. Fa fred però la conversa s’escalfa de seguida. Sense saber massa com, acabem parlant de l’Estat, de dictadors i ministeris.
1ª PART
INSPIRACIÓ I REFERÈNCIES
M’interessava parlar amb tu dels teus referents, de la influència d’altres artistes en la teva feina, i de la qüestió de la inspiració. Al teu currículum veiem que de formació ets historiador de l’art, filòleg, que també has estudiat Literatura Comparada… On s’inserta el cinema en aquest esquema? Arriba més tard?
No ho sé, és una mica curiós, perquè jo no tinc imaginació visual. Les arts plàstiques no eren el meu primer interès, sempre m’havia interessat més la literatura. La qüestió del cinema va aparèixer a partir de la cosa col·lectiva, de subvertir la vida quotidiana, d’intentar reencarnar moments o situacions que jo creia que tenien valor estètic i de transformació espiritual de la vida quotidiana. Aquella cosa que hem viscut tots, que hi ha moments que són màgics, sobretot els dissabtes a la nit. Era lluitar per perpetuar això, per fer-ho permanent. I això va lligat a la cosa col·lectiva. El cinema és la mística. Jo sempre havia estat cinèfil, això sí, però mai no m’havia interessat el cinema com a llenguatge perquè el trobava molt primitiu al costat de la literatura. És molt més elemental. Potser no és la manera més exacta de dir-ho i caldrien matisos, però alguna cosa de veritat hi ha. I una mica per casualitat, al començament del digital… Està bé això que deies de la inspiració, perquè la manera com faig les pel·lícules hi està molt relacionada. Quan no tens voluntat de fer carrera… Jo no vull calés, vull llibertat.
No tens un pla dirigit, ni uns objectius marcadíssims…
Exacte, el pla és el projecte que hi ha a cada moment. I si es pot tenir una afinitat i apropar-se al màxim a les pròpies arrels i a la manera pròpia de fer millor. Però a partir d’aquí, quan tot qualla, és el moment d’inspiració. Com els poetes, tenen idees, dues paraules i pum… M’allunyo del sistema industrial: ara un guió, ara busquem els actors… Evidentment, tot té el seu moment, no passa tot de cop, però sí que hi ha alguna cosa d’aquesta fulguració, aquest actor, aquesta idea, aquest projecte, aquest Estat espiritual meu de cop i volta pren forma i ja es converteix en una cosa inevitable, i és una mica independent dels processos de producció convencionals. Tant és així que, si avui en dia la majoria de productors tenen un projecte i si no aconsegueixen finançament van per un altre, no tenen perquè ser fidels obsessivament a una idea, en canvi jo sóc fidel a aquest projecte, el continuo, hi hagi més o menys finançament. Això és secundari. En això tenim l’esperit més pur de la gent que es dedica a la literatura, o fins i tot a les arts plàstiques, l’artista solitari, perquè hi ha almenys aquesta independència psicològica i aquesta absència de càlcul.
I tot va començar així, amb aquesta absència de càlcul i amb aquesta cosa subversiva, lúdica. L’artista solitari no pot canviar la vida, i això permetia una altra dimensió. Ara en aquest rodatge amb el Vicenç Altaió en un moment concret pensava “com pot ser que tu, Vicenç, siguis aquí, hi hagi aquest miracle que tu en tant que home més aviat d’alta cultura faci escenes amb una noia de setze anys que no hi coincidiries en teva la vida, i feu la mateixa escena i resulta que hi ha una mena de comunicació espiritual, i això es tradueix a la pantalla, i això és el valor de la cosa”. És una espècie de miracle. I amb aquesta precisió crec que és difícil que es pugui donar en altres arts. També per la manera que jo filmo, ja ho saps, que és una forma més lliure -potser això és una vaguetat-, no sé, hi ha molta més sensibilitat als Estat d’ànim, als moments. S’organtiza una mica tot en funció d’això. A vegades em pregunten “Què farem demà?” i els dic “No ho sé, ja veurem”, a vegades perquè realment no ho sé, i a vegades perquè estic a l’espera d’algun signe, d’algun petit miracle. M’ha agradat el fet de barrejar un actor molt més artificiós o que vingués d’un món completament diferent, amb gent tradicionalment associada a la meva manera de fer. I aquest és el miracle. I que es produís igualment encara és més interessant. Això per a mi tenia un valor, estètic però també ètic també en el sentit de la subversió de la vida quotidiana. No ho sé, era maco. I aquesta idea crec que és important, i fer-ho a propòsit, encara més. Provocar-ho. Sembla banal però no ho és, no es dóna tant sovint. Per molt que hi hagi gent que s’ompli la boca, és mentida. Mires en Guerín i tots aquests, és mentida, tot és fals, són impostors. No hi ha cap tipus de contacte real, ni de transformació. Són especuladors.
Parles de miracle…
Bé, exagerant, és un llenguatge simbòlic.
És que ara recordo el 2008, en la presentació del cicle Cinergies al CCCB, amb el Lisandro Alonso, que et van preguntar, en referència a una seqüència d’”El Cant dels Ocells” en què la càmera fa una panoràmica cap al cel, si era una imatge d’epifania… I vas saltar, i vam ser uns quants els que vam aplaudir, dient que veien epifanies a tot arreu, que quina mania… Fins a quin punt és divertit provocar i forçar les coses perquè deixes al descobert segons qui…?
Sí, és la ironia. És un tema essencial perquè provoca molt de risc.
A mi segurament és una de les coses que més m’agrada del que fas, aquest jugar al límit.
Això és l’essència, és el més bonic, i va lligat a l’essència de les avantguardes i de la subversió que deiem abans. La gent està tan aterrida per la consideració dels altres sobre la seva obra que creuen que qualsevol comentari irònic pot devaluar-ho, creuen que pot ser destructiu. Quan ells fan una cosa pitjor, que és la cosa especulativa, del joc, que això és molt més sibil·lí, amagat i estèril. Perquè la ironia demostra interès. El punt de partida purament especulatiu és totalment al contrari, és un pur formalisme. Jo faig cinema com faria literatura, però aquests que he citat i d’altres fan llengua, és gramàtica, és pur joc. La ironia suposa un contingut previ, una primera capa. I aquests no en tenen, d’entrada perquè no tenen actors, no tenen ningú al davant que s’hagi transformat en personatge. És gramàtica academicista.
Buscant documentació sobre tu apareixen noms, i simplement volia saber si et venia de gust parlar-ne. És un tòpic de les entrevistes musicals, també. Té un punt entre divertit i estúpid… És una simplificació molt gran… M’agrada molt la faixa del llibre d’Andergraun Films, on vas desgranant comentaris sobre llibres de la teva biblioteca.
La veritat és que aquest llibre és una mica raro. M’anaven dient que fes coses, i em feia tanta mandra que al final no vaig escriure cap pròleg i vaig fer aquesta entrevista, com el llibre de Warhol, “Yes” i aquesta tonteria… Una vegada el Vicenç Altaió allà al Santa Mònica em deia que volia fer una exposició sobre el Pere Gimferrer, i em va demanar que li comentés al Pere. Ell em va començar a posar pegues i al final va dir “Jo és que a mi mateix no m’interesso”. No sé si ho va dir textualment, però és tan bona… Com si no tingués ganes de col·laborar. I és una mica això. Passa una mica el mateix, que les influències són molt importants però és veritat que un cop començo alguna cosa intento oblidar-ho completament. I d’això en surten pel·lícules força úniques, s’allunyen força de l’academicisme, són bastant personals i costa trobar-hi una filiació directa. És una estètica particular.
Quan estàs rodant segueixes amb les teves lectures habituals?
No, paro. No hi ha temps!
I els teus rodatges són molt immersius, no?
És una mica un tòpic, és un clixé, però és que realment no hi ha temps. No fem mai dies de festa, ho fem tot seguit i és tot força ràpid.
Has citat a vegades Tarkovski, Sokurov… Podríem traçar una línia?
Bé, jo no en parlo massa, ho diu la gent. Amb l’esperit m’hi identifico, en l’actitud. D’influències directament estètiques en tinc poques. Evidentment en cada projecte rastrejo una mica, miro què han fet els altres, per veure què es pot millorar, etc. Però dir “aquest és el meu ideal a nivell estètic”, no. Potser és molt pressumptuós, però jo vull fer la meva. Amb l’actitud del rock and roll que dèiem abans també m’hi identifico. I en el cinema amb l’actitud de Buñuel, de Sokurov…
Deies en algun lloc que segurament t’identifiques més amb el cinema primitiu, l’slapstik, etc. que amb el tronc central del cinema de gènere…
El cinema de gènere no m’interessa en absolut, perquè és massa acadèmic, tot i que les grans obres sempre transcendeixen.
NOTA: Fins el 19 de febrer és possible veure al CCCB l’exposició “Totes les cartes” que inclou -entre d’altres- la correspondència fílmica entre Albert Serra i Lisandro Alonso.
(L’entrevista continua en aquesta segona part)
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.