e Entrevista a Albert Serra (2) | Nativa
Skip to content


Entrevista a Albert Serra (2)

Escrit el 15/01/2012 per Anna Cerdà a la categoria ENTREVISTES.
Tags: .

2ª PART (continuació de l’entrevista a Albert Serra)

EL GÈNERE I LA CIVILITZACIÓ OCCIDENTAL

En una entrevista que estem a punt de publicar a NATIVA, Rafael Argullol diu que en la creació catalana i espanyola no hi ha espai per a l’èpica i la tragèdia, només per la comèdia. Potser t’has inventat la comèdia èpica…

Bé, és interessant, perquè en l’origen sempre hi ha l’èpica, però després hi ha la ironia, que no és humor strictu sensu, és com un comentari maliciós sobre l’autenticitat de l’èpica. Crec que estan entre una cosa i l’altra i que això és el que les fa originals. És el que comentaves que t’agradava una mica, aquesta barreja que les fa indefinibles. Aquest to que no saps ben bé quin és, i les fa diferents a la majoria que coses que es fan en aquest país, i també, en part, a l’estranger. Però suposo que ell també ho deia en el sentit que s’ha perdut una mica el sentit de l’alta cultura, la visió romàntica del creador líder, que accepta riscos, la incomprensió, i amb això hi estic d’acord. Miquel de Palol deia a “Meditacions des de Catalunya” (que està bé, tot i que a vegades és una mica confús, pobre), que amb un cuiner, un equip de futbol i tres humoristes mediocres no es crea l’imaginari col·lectiu de cap país. Imagino que els tres humoristes són els mateixos en qui deu pensar l’Argullol quan parla de comèdia. Si el diari referent de Catalunya l’han de fer tres xistosos ja n’hi ha per plegar. Que em cauen molt bé, però no li veig l’alçada. I que segurament és molt bo i és millor que altres diaris. Potser el poden transcendir, però com a punt de partida no sembla massa prometedor.

Com això del Govern dels millors, que ha acabat sent dels que s’ha pogut…

Però en això t’equivoques, jo sempre em poso a favor d’allò públic, en cas d’un conflicte entre un privat i una administració, per principis em poso a favor d’allò públic. Si els millors no hi volien anar era que potser no eren els millors… A mi no em faria res dirigir qualsevol ministeri, sobretot el d’Interior. I desorganitzar una mica el tema social, els serveis secrets, espiar els poderosos, tipus Strauss-Kahn, si són maltractadors, o els agraden els nens… I et pots trobar que no, que un que et queia malament no té res a amagar i tu mateix has de canviar d’opinió. Però només ho fas si tens accés als serveis secrets i totes les informacions i les evidències t’obliguen a canviar d’opinió. Si no, sempre pots pensar que no se sap tot. Per això m’agradaria Interior, per confrontar la veritat de les intuicions amb la veritat de debò. Ha de ser maco…

Jo t’hi veig…

[…]

Estaries d’acord amb això que aquí no toquem l’èpica i la tragèdia, o és un tòpic sobre el mediterrani, l’esperpent…?

Si te’n vas a Itàlia segurament encara és pitjor… Jo crec que és cert però que tampoc no n’hi ha per tant. Mira Grècia, que ha tingut èpoques glorioses i ara són una quadrilla de bandolers. Potser ara és un moment de decadència, però jo sempre he tingut molt de respecte a la cultura europea.

Especialment la francesa, o és només una sensació que tinc?

No, no, és una combinació de totes: alemanya, francesa, anglesa, italiana, espanyola, russa. Sempre he tingut una mena de nostàlgia. Crec que Europa, la suma i confrontació d’aquestes cultures representa un grau de sofisticació… Tots els problemes que s’han dirimit aquí…, tots els altres pobles de la Humanitat -excepte Estats Units- tardaran segles a arribar-hi.

Però no sembla que ens estigui anant massa bé, no?

Jo crec que estem perfectes. Per què dius que no?

Els diaris diuen cada dia que la zona Euro se’n va a la merda, que les úniques economies que funcionen són les de països que fins fa dos dies eren del Tercer Món…

Sí, és clar, la gent allà no cobra ni té Seguretat Social, així també ho sabria fer jo!

La Xina ens comprarà d’aquí a dos dies…

Em sembla que no, eh. Vaig llegir aquell llibre d’en George Friedman, “Los próximos cien años”, que diu que el segle XXI serà més nordamericà que el XX.

Encara més?

Oi que és maca la teoria? Oi que no te l’esperaves? Fora la Xina. Me la crec totalment. Si hagués de fer una aposta, la faria en aquest sentit. Estem tan avançats… Podem tenir una periode de decadència i res… És com si el Barça -que no m’interessa per res- juga amb el Santa Perpètua i perd… no passa res, estan a anys llum… No tinc cap respecte per cap cultura que no sigui occidental.

Però sí que t’ha interessat per exemple (i en vas fer una obra al lliure, “Pulgarsari”) el dictador de Corea del Nord, i també dius que t’interessa el “Llibre Verd” de Gadafi…

Sí, això sí, però són coses que beuen de conquestes de la civilització europea, com la Revolució Russa. Més que res m’interessava la figura del líder extravagant, que imposa una sèrie de mesures i que accelera d’una forma brutal l’evolució d’aquests països, per mímesi dels països occidentals.

ELS CLÀSSICS

M’interessa questa mena de fil que es pot trobar en les teves pel·lícules que parteixen dels clàssics, tot i que després te’ls emportis al teu terreny: El Quixot, la història bíblica amb els tres reis, fins i tot la sèrie que vas fer pel MACBA partint de Fray Luís de León, ara amb Dràcula i Casanova… Són tots grans “tòtems” de la cultura, que se suposa que tothom coneix però s’ho han llegit tres. T’interessa això de partir d’un lloc comú que potser no ho és gens?

No, és que no tinc gaire imaginació, ja t’ho he dit. I la materialitat d’una pel·lícula va molt més enllà d’això. El punt de partida és tan petit… Potser és un problema de mandra. O potser m’interessen aquests temes grans, èpics. Si fos en Cesc Gay o en Ventura Pons parlaria de les coses petites de la vida burgesa de Barcelona. Però a mi m’interessa molt més això, transcendir la vulgaritat de la quotidianitat en què vivim. És força complicat…

I t’interessa aquest cinema de les coses petites? No tant com a creador sinó com a espectador…

Si són molt bons, sí. No és el que més m’interessa, però puc acceptar que alguns autors han reeixit i han trobat un camí. En general, no. Caldria un matís tan gran…

SER UNA ESTRELLA I SEMBLAR-HO

Cites la reflexió d’Ultra Violet sobre què ha de ser un artista, una estrella… És un tema que t’interessa, oi?

És allò de la dona del Cèsar. No només no ha de ser una puta sinó que no ho ha de semblar. L’artista té la mateixa obligació: no tan sols ha de ser diferent dels altres sinó que ho ha de semblar. Això és essencial, sinó no té sentit, perquè l’artista és la imatge de l’art, és com el representant, el venedor.

No tens la sensació que en aquest país això no s’entén massa?

Ui, menys s’entén a França. Allà encara són més petitburgesos. Encara aquí –a Espanya i a Catalunya- l’extravagància i la violència és una cosa present. A França i Alemanya són totalment convencionals. A Itàlia han tingut un líder com Berlusconi. Ara està molt preocupat perquè amb tot el que ha passat ha hagut de retardar la sortida el seu tercer disc…

Seria un tema, també, Berlusconi.

A mi m’agrada molt. Sembla una mica incompetent, pel que diuen…. A tothom l’has de comparar amb el que hauria passat si no hi hagués estat ell. Potser ell va ser millor que el seu contrari. Estava passat de rosca, molt italià, però em queia bé.

L’ESTAT I ALLÒ PÚBLIC. POLÍTICA I CULTURA

Això em porta a pensar que evidentment segueixes certa línia de producció però a la vostra manera i segons què demana cada projecte, i em recorda una línia de debat de Nativa sobre si realment hi ha una indústria de la cultura, per exemple què passa amb les subvencions…

Des del meu punt de vista hauria d’estar totalment subvencionada. Sòcrates deia que el deure del governant era procurar la felicitat dels seus súbdits. I tenint en compte que la felicitat només es pot aconseguir quan es té un ideal elevat de la vida… L’art és essencial, no hi ha res més que pugui apropar la gent normal a aquest ideal. Aquesta espècie de puritanisme, aquesta recança a reclamar ajuts per l’art, no l’he entès mai. Una altra cosa és que es faci bé i que es prenguin les decisions més correctes. En què s’invertirien si no, els diners? En carreteres? De què serveix l’educació si no hi ha res sobre què educar? L’educació necessita continguts, qui els crea? Els artistes, els escriptors… Què ensenyes, si no? El pressupost d’educació és molt important, però és la forma, els has d’educar en alguna cosa. Per tant aquest èmfasi en el benestar material col·lectiu a vegades no l’entenc. L’art és l’única cosa que pot millorar la societat. Tot i que l’artista és pur, altruïsta, mai no pensa en això.

És a dir que l’art té una funció social, però no és l’artista el que la posa de relleu, sinó l’Estat.

Exacte, és el governant qui ho ha de fer, l’ha de socialitzar… Jo he anat radicalitzant la meva postura, veient cada dia més tonteries. Veus el sistema educatiu que cada dia és pitjor, que els estudiants no saben res, ni llatí, ni res. Caldria ensenyar més llatí, cultura clàssica…

I hi ha aquest argument demagògic que com que tanquem hospitals, no podem seguir invertint igual en cultura. “Què prefereixes, que mori gent o que es produeixi una pel·lícula?”…

Doncs jo prefereixo que es mori gent. De veritat, hi ha gent que mereix morir… Maten en Gadafi i tothom ho troba collonut, no sé… Que vinguin aquí un dia uns filòsofs i que discuteixin sobre qui ha estat més beneficiós per la humanitat, Guardiola o Gadafi. Un tio que cobra no sé quan, que s’amaga al contracte, que va de bon tio i recita la pitjor literatura de la història (Martí i Pol) o un tio que va engegar la revolució feminista a l’Àfrica, que va fer que tinguessin jutgesses abans que a França, que va engegar un munt de reformes socials, certa col·lectivització. Que fos boig o no, ja…  Cadascú té la seva escala de valors. El que està clar és que l’Estat ha de prendre partit, i es pot equivocar o no. I un cop presa la decisió has d’anar fins al final.

Jo estic a favor de l’Estat, cada dia més. Perquè l’Estat som tots, és la destil·lació de tot el nostre imaginari oficialitzat. És com el nostre representant. Si hi hagués una trobada galàctica, o en el futur, qui ens representaria? El cap d’Estat, no? Doncs hauria de tenir prou dignitat per representar-nos a nosaltres i a tota la història de la cultura que tenim al darrera. No se’ns acudiria pas enviar-hi algú altre… Per això aquesta unió íntima entre la cultura, l’Estat i la política, ha de ser encara més íntima. Hi ha d’haver un cap d’Estat que representi a tothom. I té la obligació sagrada de defensar-ho al màxim. Després, que vagi a reunions econòmiques és secundari. Com a inspirador ha de generar alguna cosa més.

I l’Estat encarnat, és a dir, en institucions i persones que hagis conegut… funciona?

És bo! Dins l’Estat he trobat la gent encara amb una mica de senderi. Aquesta és la meva experiència en el món del cine. L’administració privada vol dir cinema comercial, i no m’interessa. O en el món de l’art, serien els galeristes. Qui són aquests? No feu coses més interessant al MACBA o el Vicenç al Santa Mònica? Jo crec que sí, no ho sé. Són comerciants… Per definició l’Estat té el deure d’afavorir allò públic. Jo he tingut una bona experiència. Encara que puntualment o massivament hi hagi un desgavell, és que no hi ha res més… Com a agent individual ja hi ets tu, l’artista. Ells són representants d’allò col·lectiu. Quantes més subvencions hi hagi i a més gent li donin, millor. Que no sempre es donen bé, perquè seria la perfecció, i seria cosa de Déu. Al principi, per fer “Honor de cavalleria” no ens van donar cap ajuda, i les vam demanar totes, i mira que la peli va anar a Cannes. Però no vaig sentir cap mena de ràbia ni de res. No sé, és natural, no ets conegut… És la lògica d’un sistema col·lectiu, que ha d’afavorir fets col·lectius establerts… No em va semblar cap injustícia, no hi vaig donar cap importància.

Però part de la tasca de l’Estat en l’àmbit de la cultura no hauria de ser també afavorir que emergissin noves veus, noves formes…?

Precisament, tinc la teoria al contrari, que l’Estat ha de ser ultraconservador en aquest sentit. Ha de dedicar a la cultura recursos infinits i no ha d’ajudar, ha de premiar als que ja són més rics i coneguts. Aquí és on es dóna aquest ideal en què la força de la persona emergent o jove pugui lluitar contra això. L’Estat ha de trencar ponts, no els ha de crear, ha de glorificar les glòries nacionals fins al límit, la Història ja les rebaixarà, si convé. I la força de voluntat dels individus particulars també vencerà aquesta glorificació. Cal anar al que ja està consolidat objectivament. És com l’Església, no fa experiments, no inventa teories noves. S’inventen, però amb el temps, no es dedica a això. Estic en contra d’això dels emergents. No es tracta de jutjar continguts. L’Estat sanciona la cultura ja institucionalitzada, no té cap missió de descobriment, la seva missió és com ètica. Té més sentit que l’Estat dediqui més diners que surti X al món de la literatura o que es facin 50 homenatges a Jacint Verdaguer? Ha de fer els homenatges a Verdaguer. Com a pare de família un es dedica a fer experiments? Oi que no? Intentes fer una síntesi de sentit comú i el que la història ha donat i tires milles.

SGAE

Sobre l’SGAE, moltes vegades has manifestat que hi estàs totalment a favor…

El somni de la meva vida és fer un debat a la televisió, en horari de màxima audiència, amb un dels representants a favor de la cultura gratuïta. Prometo no exaltar-me. M’interessa saber en quins fonaments es basen, quins criteris tenen, què proposen…

Però estàs d’acord en què una entitat de gestió com a SGAE, sense cap mena de transparència… Que a més ara s’ha descobert que hi ha un “pastel” al darrera que…

I? És una empresa privada, i com qualsevol empresa privada és problema dels seus socis. I tindran un problema amb la llei, si no la compleixen.

Com deies abans, potser s’hauria de deixar en mans de l’Estat, no? Perquè si es deixa en mans d’un privat que resulta ser “pervers”…

Però per aquesta regla de tres no hi podria haver cap servei públic privatitzat, i n’hi ha molts… No confonguem les coses. A qui no li interessi les coses, que no se’n faci. Hi altres societats de drets, no és cap concessió de l’Estat. És una empresa de gestió de drets privada perquè els artistes no poden perdre el temps amb això, i per això es demana a una certa gent que ho faci per nosaltres. Que ho facin més bé o malament ja és una altra cosa. És tan estúpid… No hi ha ideologia al món que pugui sostenir aquestes crítiques a les entitats de gestió. L’extrapolació d’això és l’anarquia. Ja hi estic a favor, però apliquem-ho a tot.

Ha estat un debat molt simplista, no?

Molt populista, això de la dictadura d’internet… Ningú no ha plantejat res sensat…

I què et sembla això del Creative Commons, etc.?

Fantàstic, per qui vulgui!!!! Ara ja es pot! Però jo vull l’SGAE! Perquè critiquen, perquè no puc tenir l’SGAE? I si tot ha de ser  Creative Commons, extrapolem-ho a tot. No seré pas jo el que tingui més problemes. Sóc solter, no tinc calés, no necessito massa res per viure. Ara, ho farem tot creatiu i comú, a veure a qui li agrada més, i ho aplicarem a tothom. A veure si a la gent li agrada. Per mi cap problema. Però que no em diguin què haig de fer. Més amant de la col·lectivització que jo no en trobaràs pas gaires. Quina forma d’Estat volem? aclarim-nos. És tan tonto, això! No me’n parlis més, perquè… Mira a França que ràpid que ho han resolt… És pur populisme, tot això d’internet. A més, a qui realment beneficia tot això és a les grans operadores, que són els reis de l’antillibertat i de la màfia total, en connivència de la gent més fosca del planeta. És una evidència tan gran. No sé si tota aquesta gent són assalariats o agents secrets d’aquestes companyies grans. Si mai me’n presenten un li preguntaré, “tu ets agent secret o és que ets tonto? Ets un contrarevolucionari infiltrat ficat per la gent fosca del planeta?”. Si està realment a favor de la col·lectivització, apliquem-ho a tot… A mi em sembla molt bé tot el que diuen els altres. Jo no he anat mai a votar…

No has anat mai a votar?

Una vegada, però així per jugar. Seriosament, no. M’és igual, tots em van bé…


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Ralph Bender says

    Es sorprendent com una ment humana pot ser torturada per una entrevista descubrin un profun trauma duna educació bassat en valors.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )