Aquesta cita es publica originalment a Bagdadcafebcn.
Societats patologitzants, societats patològiques
Segons Heròdot els escites retreien als grecs el seu culte a Dinonís…
[àudio] Tertúlia sobre Imaginació Política
Àudio de la introducció d’Andrea Soto Calderón a la Tertúlia sobre Imaginació Política. No es lo que existe, sino lo que podría y debería existir, lo que necesita de nosotros. Cornelius Castoriadis, Hecho y por hacer, 1989. Descarrega l’arxiu:
Tot llegint Jordi Cussà
Sincerament, crec que els governs occidentals i els seus serveis secrets, van fer servir l’heroïna per…
“El fill del xofer”: Periodisme vivencial o un nou capítol de “Crims”?
He llegit “El fill del xofer” perquè me l’ha recomanada la garrapinyaire que em guia les lectures.
De les derives als itineraris culturals. Una temptativa exploratòria
Què passaria si ens posem a repassar com ha estat el nostre contacte amb l’art al llarg de la vida? Canviaria la manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos?
què és allò universal? qui ho ha decidit??
què és cultura?
Gràcies.
Algunes idees i divagacions per a una possible resposta: és universal “l’excedent” de temps necessari per aprendre a pescar un peix i cuinar-lo i compartir-lo i menjar-lo. O per observar els qui ballen, o canten abans de ballar o cantar. O per recordar els qui van inventar Ícar i els qui van idear màquines voladores (no us creieu que eren militars!). Atenció que sempre hi ha gent disposada a “prioritzar” l’ús d’aquest temps “sobrer” i a decidir en nom d’altres, o en nom de “tota la humanitat” qui hi té dret (més o menys) i quina és la forma adequada d’emprar-lo: primer roba i menjar i després els ritmes, els dibuixos o les acrobàcies, o les converses… Hi ha una esquerda molt més profunda que l’econòmica, la que “regala” o “nega” el temps universalment necessari per a les pràctiques més antigues i més contemporànies. La trampa de parlar de “banc del temps” amaga una mitja veritat, la riquesa o la pobresa cultural (de saló o d’intempèrie) depenen d’unes “agències” invisibles que l’atorguen o l’escanyen o l’administren i que es complauen en una nova forma d’esclavatge: la del robatori del temps. Es podrien reconsiderar els mapes geo-polítics del planeta en funció de la “renda-de-temps-per-càpita”? Seria imaginable alguna cimera (tipus G-7 o Davos) dels països més rics en temps? La desmemòria és un dels símptomes de totes les barbàries, perquè per rememorar cal disposar de temps.
La cultura és com voler tenir un hort bonic: podem comprar les millors llavors o ens en poden donar, però el que és inevitable és haver-lo de CULTIVAR. I el que fem amb les “carxofes” ja és assumpte nostre.