Aquesta cita es publica originalment a Bagdadcafebcn.
Un sistema que ens emmalalteix és un sistema malalt
En Sam McPheeters, cantant dels Born Against, explica que va deixar de prendre antidepressius, i va tornar a sentir l’odi de quan tenia 20 anys.
Nosaltres no oblidem
“Nosotros no olvidamos” és un documental d’en Damià Puig que segueix el dia a dia d’en Juanjo, pare d’en Pedro Álvarez.
Lo pollavell i lo pollanou
Els coolhunters de les teles i ràdios van bojos buscant canalla graciosa per als seus grisos programes d’avorriment sense final
Un nou drama liberal per l’hegemonia cultural
Un nou llibre de Simon Leys a Acantilado i, un altre cop, a la contraportada, la típica cantarella plorinosa liberal.
Muy valientes pero no abolimos el Estado
Versió en català Me ha interesado un pasaje de Braidotti (Lo Posthumano, 2013) donde señala que la separación iglesia-estado por parte del humanismo, no trajo ninguna mejora a las preocupaciones por la igualdad femenina. La delimitación entre los dominios de la razón y de la fe, de la racionalidad y la irracionalidad, de lo público […]
què és allò universal? qui ho ha decidit??
què és cultura?
Gràcies.
Algunes idees i divagacions per a una possible resposta: és universal “l’excedent” de temps necessari per aprendre a pescar un peix i cuinar-lo i compartir-lo i menjar-lo. O per observar els qui ballen, o canten abans de ballar o cantar. O per recordar els qui van inventar Ícar i els qui van idear màquines voladores (no us creieu que eren militars!). Atenció que sempre hi ha gent disposada a “prioritzar” l’ús d’aquest temps “sobrer” i a decidir en nom d’altres, o en nom de “tota la humanitat” qui hi té dret (més o menys) i quina és la forma adequada d’emprar-lo: primer roba i menjar i després els ritmes, els dibuixos o les acrobàcies, o les converses… Hi ha una esquerda molt més profunda que l’econòmica, la que “regala” o “nega” el temps universalment necessari per a les pràctiques més antigues i més contemporànies. La trampa de parlar de “banc del temps” amaga una mitja veritat, la riquesa o la pobresa cultural (de saló o d’intempèrie) depenen d’unes “agències” invisibles que l’atorguen o l’escanyen o l’administren i que es complauen en una nova forma d’esclavatge: la del robatori del temps. Es podrien reconsiderar els mapes geo-polítics del planeta en funció de la “renda-de-temps-per-càpita”? Seria imaginable alguna cimera (tipus G-7 o Davos) dels països més rics en temps? La desmemòria és un dels símptomes de totes les barbàries, perquè per rememorar cal disposar de temps.
La cultura és com voler tenir un hort bonic: podem comprar les millors llavors o ens en poden donar, però el que és inevitable és haver-lo de CULTIVAR. I el que fem amb les “carxofes” ja és assumpte nostre.