No fa gaire va caure en les meves mans el número cinc de la revista musical Penguin Music Magazine, que l’editorial britànica del pingüí va publicar el 1948. Entre els diversos continguts em vaig topar amb una interessant discussió entre dos crítics musicals sobre si la crítica dels concerts servia per alguna cosa. Els seus arguments estaven centrats en la música clàssica i per tant en un context on es distingeix entre intèrpret i compositor, però em va semblar que els seus comentaris podrien ser extrapolables a la música popular – on l’intèrpret i el compositor acostumen a ser la mateixa persona – i fins i tot ser d’actualitat 63 anys més tard amb tot el que ha plogut enmig.
Per una banda el crític M. Montagu-Nathan – especialista en compositors russos – afirmava sense dilació que “els crítics avui en dia escriuen més sobre la interpretació que sobre la música i que això ens porta a un greu malentès, no només de la funció de la crítica musical sinó del seu propòsit”. Considera que la crítica d’un concert, o sigui, d’un fet passat, no té cap valor degut a que és un fet efímer i la majoria de vegades no té sentit fixar-se tant en la qualitat o els defectes de la interpretació a no ser que sigui alguna cosa escandalosa. En canvi sí que ho té la crítica d’un disc al qual sempre pots recórrer per tornar a escoltar i és on es pot apreciar millor la qualitat musical d’una obra.
El seu contrincant en la discussió, el periodista Alec Robertson, li retreu per la seva banda, que “la crítica d’actuacions passades és tan interessant com instructiva ja que ens informa més sobre els estàndards [de gust] predominants que del que els crítics pensen de la música”. L’argumentari entre els dos experts transcorre per diferents camins i exemples concrets però en aquest cas em quedo amb aquesta darrera idea de Robertson. Si la crítica ha de servir per deixar constància d’uns determinats valors imperants, la que es practica en l’actualitat sembla que ho aconsegueix més pel que no diu que pel que diu.
La crítica de música en viu que es publica en els mitjans, generalistes o no, serveix per deixar constància d’un esdeveniment: tal grup va tocar tal dia i en tal lloc i de com ho va fer. Però aquest “com ho va fer” sembla que queda reduït a la capacitat de l’artista en qüestió de crear espectacle o no. Acostuma a passar que la descripció i la crítica de la música en sí queda en un segon lloc i per davant passa l’impacte de la posada en escena – la interpretació què dèiem – i el possible carisma dels músics. Això em porta a qüestionar si el periodista s’ha preguntat si això és el que els lectors els interessa saber i ha arrivat a la conclusió que sí o és que s’ha deixat emportar per la seva condició d’homo videns, un homo zapping dominat per una cultura audiovisual i, per tant, per un sentimentalisme superficial.
Es podria argumentar que la música és avui tant accessible que no cal ni molestar-se a intentar descriure-la o donar claus per enriquir la seva escolta ja que l’oient només ha de googlejar o entrar a Spotify i escoltar-ho per ell mateix. I punt. Si això fos realment així, es podria eliminar ara mateix la crítica de concerts i ningú la trobaria a faltar! Bé, sóc de les que encara pensa que la crítica és necessària davant de l’excés d’informació actual. Un amic em va dir un dia que la crítica d’un bolo només és útil si has anat al concert, sinó, no et serveix de res. Això em fa recordar el que deia el columnista de jazz i poeta Philip Larkin (1922-1985): un bon text sobre música ha de poder fer-te sentir “com si estiguessis allà”. La realitat és que Larkin gairebé no assitia a concerts: es dedicava a fer crítica de discos acompanyat per un gintònic. El que sí és clar que la publicació d’una crítica serveix per inflar el dossier de premsa dels grups i que justifiquen la inversió en publicitat i promoció.
Bé, el tema crítica musical és delicat. I, ara seré políticament incorrcte: No es pot generalitzar i més donades un bon grapat d´excepcions molt dignes. El problema és que per escriure de música s´ha de saber. Això sembla una bajanada però, per desgràcia no ho és. Tampoc a la clàssica.
Un crític “no músic”, tot i intentar ser objectiu (que menys), només escriurà sobre les sensacions que ha experimentat al concert. I si al crític li agrada la música que va a escoltar possiblement escriurà positivament del concert i si no li agrada, donçs es fixarà en la roba del cantant, el color de l´instrument del guitarrista, en els acudits entre cançó i cançó, etc. La posada en escena.
Pot ser que una interpretació sigui molt visceral i molt “de cor” però musicalment sigui pobre. (afinació, tempos, entrades a l´hora, jo que sé). I el “no músic”, a no ser que la cosa sigui molt exagerada, no s´adonarà de tot això i no serà objectiu que és el que tot crític, crec jo, hauria d´aspirar.
Salut.