Per Manel Gris
Comentava amb un amic musicòleg certes curiositats d’aquesta disciplina, certes conviccions molt tendents a establir – bastant pel seu compte – lleis i sentències en qualsevol direcció. Sabíeu, per exemple, que hi ha un corrent de pensament prou important que assevera que no es pot considerar mai una òpera, una cantata, un oratori, un lied com una obra mestra? Per dir això es basen en un raonament mozartià (“La poesia ha de ser filla obedient de la música (…). Els poetes em fan la impressió dels tocadors de trompa (…). Si nosaltres, els compositors, ens volguéssim obstinar en seguir aquestes regles – la supeditació de la música a la lletra en les òperes – convertiríem la música en quelcom tan dolent com els seus llibrets.“ Carta de Wolfgang A. al seu pare) en el qual la música té prou amb el so i mai hauria d’estar condicionada per la paraula; això és, hi hauria d’haver un domini de la música pura. També s’afirma que, amb tots els respectes, una obra per a guitarra clàssica tampoc pot ser una magna opus perquè es considera un instrument tavernari – com si el violí no toquéssin els gitanos o a les tavernes de tot Irlanda.
Podria semblar que tota aquesta naftalina és exclussiva o típica dels ambients acadèmics, però el cert és que podem trobar aquestes actituds en qualsevol àmbit i època musical. El piano va trobar moltes dificultats per substituïr el clavecí; molts seguidors del jazz dels 20 i els 30 es sentiren decebuts amb l’evolució de l’estil i no cal parlar de la benvinguda que va tenir el rock&roll entre la societat dels 50 i 60. La guitarra elèctrica encara fa venir malsons a alguns – sobretot distorsionada.
També podreu trobar flamencòlegs o seguidors del gènere que es declaren puristes i que fins i tot – i això ho vaig sentir de boca de tot un entès – que no està fet perquè el cantin les dones.
Pel que fa al rock i al pop, hi ha una mica de tot: qui es queixa de que gairebé tot està fet en 4/4 i que és una dictadura de la simplicitat (el cas de Sting, que sempre diu allunyar-se del rock però que sempre acaba fent l’enèsima gira de greatest hits) i qui diu que una bona cançó de rock no es pot moure del típic compàs de 4 negres i que, a més, comença a ser avorrida a partir dels 3 minuts. I entre aquests darrers, una patologia que abunda és la virtuositis, que afecta a la capacitat d’admetre que un músic de rock o de pop pugui ser un virtuós: deixa de ser músic per ser un pesat pretenciós. Aquesta gent ignora que és gràcies als virtuosos que els instruments evolucionen i que, per descomptat, els no virtuosos que ells admiren fan servir aquest, aquell o l’altre efecte, truc o lick que els primers s’han tret de la màniga. És com si aquell concert que en Vivaldi va escriure centenars de vegades no hagués fet evolucionar instruments variadíssims de totes les famílies, des de la mandolina fins a la flauta.
Immobilismes que ja han matat diversos cops la música: podria haver mort després que morís Brahms, i certament els crítics van posar a parir l’Impressionisme: avui la música posterior al 1870 sembla tenir poca predicació a escoles clàssiques i auditoris. Per als rockabillies, la música va morir amb el Flower Power; per als bluesmen, amb el R’n’B; per als hippies, morint Hendrix i Janis Joplin va morir la música. Per als… (podríem seguir fins a arribar als nostres dies). Molts diuen que, en músiques populars occidentals, ja no s’ha fet res de nou des dels Beatles (ignorant al mateix Hendrix, a Zappa, a Pink Floyd, a Björk o a Dream Theater, per exemple) i hi ha una sensació de que tot es va inventar quan, de fet, el que ha passat potser és que tot s’ha succeït amb tanta rapidesa que hem oblidat que el Barroc va durar 150 anys i que passar d’aquest al Classicisme va costar que es trobéssin les ruïnes de Pompeia.
Tot es resumeix en una cosa o dues: primer, que escoltem el que ens agrada, que no és ni més ni menys que allò que estem acostumats a sentir perquè el nostre cervell tendeix a acomodar-se. No vol canvis. I segon, que depenent d’això, dels gustos, en quelcom tan subjectiu com la música potser ens estaria bé deixar-nos de punyetes i entendre que tan rock és Steve Vai com Ramones, o que tan pes pesant, musicalment, és Beethoven com Berg. Les sentències i les condemnes les deixaria per a les dictadures. Les de debó.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.