Skip to content


Tornin als seus seients

Escrit el 18/11/2011 per Sebastia Jovani a la categoria Avatars d'Oulipo.
Tags:

El bressol de la democràcia es tambaleja i abans de caure rodolant a terra decideix endur-se per davant la seva filla pròdiga. La inventora del dret i la jurisprudència moderna es deixa finalment estomacar pels decàlegs que, pel que sembla, havia ignorat. I Ibèria… bé, Ibèria continua cancel·lant-se a sí mateixa. El malson de la irrupció dels governs tecnòcrates es passeja per l’Europa de les perifèries com si un gestor administratiu hagués decidit substituïr el fantasma del comunisme per l’espectre del cobrador del frac. Simple qüestió de rentabilitat i d’eficiència, suposem.

El cas és aquest: en un lapse de temps relativament curt Grècia i Itàlia sacsegen la consciència col·lectiva; primer per la notorietat dels seus respectius fracassos -en aquests temps s’ens convenç que és la geografia i no l’economia la que nominalitza les derrotes-, que obren inacabables debats sobre els trets diferencials de les societats, els rèdits que es concedeixen a la política-espectacle i l’ocàs d’occident en general. En segon lloc, perquè el correlat posterior a aquest fracàs és la irrupció de la figura del tecnòcrata com a relleu en el poder de llarg avast. D’aquests personatges grisos, generalment silenciosos o com a mínim poc donats al discurs, i amb una estructura mental densa i encriptada. Però sembla ser, pel que diuen, que amb les coses molt clares.

L’adveniment de la tecnocràcia -o la seva promesa, al cap i a la fí a Espanya qui vol cobrir-se de glòria electoral assegura que es rodejarà de professionals solvents sense passat polític, és a dir, sense passat- desperta una mena de pànic polític i genera onades de consideracions tant encarcarades i empolainades com una vetllada d’aquelles que s’emeten en rigurós diferit les nits de cap d’any, i probablement dirigides al mateix tipus de públic. Doncs sí, gratem i gratem i de sobte descobrim la sopa d’all sòcio-política. El triomf de la tecnocràcia ens abocarà irreversiblement a la derrota de la ideologia i, amb ella, de la política. Bescanviarem la convicció per la capacitat de gestió i els reptes de futur duran empeltat l’adjectiu “empresarial”. Pànic a una mort ridícula, com deien aquells.

És possible que a aquestes alçades o bé no haguem entès res o bé no ens donem per entesos. Malgrat ho sembli, no es tracta de la mateixa simptomatologia. O bé no hem entès que la política (entesa des d’una perspectiva bonhomiosa, clàssica, grecollatina, és a dir, com a l’art de generar ciutadania i la seva respectiva consciència) porta molt de temps morta i enterrada, que la ideologia ha esdevingut un monocultiu gestionat pels mateixos latifundistes i cada cop més transgènic, o bé no ens hem donat per entesos quan, període rera període, mascarada rera mascarada, la falsació de la democràcia ha anat passejant les seves progressives derivacions davant dels nostres ulls negats en llàgrimes.

És a dir, no hi ha res de nou a l’horitzó. La política com a tal va morir quan aquells que exercien la seva administració més visible van decidir renunciar paulatinament als discursos i a les ideologies i van decidit abraçar la causa, molt més factual i immediata, dels enunciats. La política va morir d’esclerosi, i la ideologia en canvi va sobreviure hipertrofiada, transformada en una gran i lliure. El Geist del Mercat. D’això en fa molt, ja. Podem atribuir als grecs la invenció de la democràcia, però seria massa presumptuós atribuir-los a més l’autoria de la seva defenestració. La irrupció de tecnòcrates no fa més que evidenciar encara més la trama, i si alguna cosa se li ha d’agrair, és a que finalment hagi permès arrencar el darrer vel de Maya que ens quedava en la nostra fantasiosa relació amb el fantasma de la política.

Ara, amb antics procuradors bancaris i notables empresarials al cim del poder públic (que no pas del poder real, on ja fa temps que hi construeixen no ja la primera, sinó la segona residència), res ens separa de la matèria explícita d’allò real. I, per altra banda, en aquest context, ens recordaran molt i molt bé que, en el fons, allò que es disposen a fer no és altra cosa que ideologia, en la seva més brillant i mineral puresa: gestionar, administrar i regular la narració de les nostres vides, economitzar-ne els fluxes i embutxacar-se els rèdits espirituals que els proporcionarà el fet de saber-se els únics garants de la història que ens espera. Resumint: l’economia ens demostrarà que és ideologia perquè ens durà de la mà a la seva pròpia escatologia. Des de que té ús de raó que ho ha pretès, i amb una mica més d’esforç, ho ha assolit.

Després de constatar això, si volen, votin. Però no es confonguin. En aquesta ocasió, les opcions encara duen noms de partits polítics. Una pura formalitá.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. ManelGris says

    Jo NO votaré. No té cap mena de sentit, perquè finalment serà enviar al parlament (o al Palau-de-com-es-digui) a una mena de gos ensinistrat o un lloro que farà i dirà el que els consells d’administració i els fondistes d’inversió li diguin. Li diuen democràcia però no ho és. Jo no validaré aquest sistema amb el meu vot.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )