No sé si l’associació és del tot raonable, però vaig sortir del visionat a l’In-Edit, del documental Cracked Actor, amb David Bowie com a protagonista, pensant en el mite o fantasia de l’artista renaixentista. Probablement el caràcter inquiet del protagonista de la pel.lícula, capaç de canviar d’estil tantes vegades en la seva carrera musical, o la seva versatilitat com actor, cantant i artista, m’hi van portar.
Suposo que hi ha diverses maneres d’admirar aquests personatges, potser més propis del passat, recent o llunyà, que del present. Alguns admiraran de Leonardo o Miquel Àngel la perícia amb que abordaven les seves múltiples creacions. Es quedaran embadalits amb la perfecció de les seves obres en camps tant diversos com la pintura, l’escultura o l’arquitectura.
Per a mi, en canvi, el més admirable és la seva cosmovisió. La seva ambició per entendre el món i explicar-lo buscant les connexions entre totes les coses. Es des d’aquest punt de vista que entenc la pluralitat dels recursos que utilitzen, i la seva energia per fer-ho. Amb raó o sense, m’imagino que el continu moviment d’aquests artistes s’explica per la força de les seves idees. És per la seva recerca i necessitat d’explicar, que necessiten tastar diferents recursos. I la bona factura del que fan només és una conseqüència d’aquesta recerca, i no la seva causa principal.
En la sobrevaloració de la tècnica és on trobo les limitacions que més em desagraden del món actual. No totes les coses es poden fer igualment “ben-fetes”. Hi ha coses que són més fàcils de fer “ben-fetes” que d’altres. Allò que hom tendeix a creure que està “ben-fet” és el que ja s’ha fet alguna vegada, el que la gent ja ha entès abans. I a més el món de les coses “ben-fetes” cada cop és més petit. La bona factura tècnica prefereix dividir i especialitzar, com s’explica als cursos de gestió, abans que abastar. Així que perseguir el somni de la realització impecable sempre entrarà en conflicte amb explicar grans coses, veure el món amb prisma ampli, expressar passions confuses però necessàries, i assumir riscos.
I ben mirat, no és aquesta mateixa fascinació per la possibilitat de fer les coses com s’han de fer, “ben-fetes”, amb una bona tècnica, atenent a allò que es diu que funciona amb la precisió d’un rellotge, i sense caure en paranys suposadament irrealitzables, el que estan fent servir per tractar de mantenir-nos recollits mentre acaben d’espatllar el mon? En la fantasia d’alguns, el domini de les lleis econòmiques és quelcom més mesurable i abastable que el benestar de les persones. Per això no s’hi dediquen.
Suposo que a més d’un se li ha acudit en algun moment “… el món dels humans es podria dividir en dos grups, el grup dels qui treballen fent servir les mans, i el dels que les fan servir però no gaire”. És curiós … les mans com a mesura de relació amb la vida. Les idees flueixen de manera semblant en uns i altres? Com serien, són, les coses “ben-fetes” en un grup i en l’ altre? Hi ha tantes coses que comencen amb un apunt, un esboç, una frase anotada, una idea dibuixada o teclejada, es diria que potser les idees emergeixen de les mans (?). Ves per on el teu editorial m’ha fet pensar en tot això, i en tots aquells tipus capaços de relacionar idees i coneixements diversos i que sovint també fan servir les mans.Com la majoria dels músics, no?