Skip to content


Els que se’n van

Escrit el 09/10/2011 per Martí Farré a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

No deixa de ser una  idea pròpia d’un aixafaguitarres qualsevol iniciar el curs fent menció de la gent que ja no participarà de la nostra petita i particular escena jazzística. Però un no pot més que sentir-se decebut quan pensa que, almenys durant una bona temporada, no podrà tornar a gaudir de les sessions al Robadors 23 de la Asociación Libre Orkesta (A.L.O.), que ens regalava una estona de música exploradora, evocadora i paisatgística, en un moment de la setmana tant anodí com acostumen a ser les nits dels dilluns —en aquest cas, les de la darrera setmana de cada mes—. La raó? Senzillament perquè el seu impulsor, ànima i director, l’excèntric bateria Joe Smith, ha decidit fer les maletes i establir-se a Berlín. Sí, és cert, ho fa perquè li ve de gust, perquè segurament té ganes de respirar nous ambients, d’experimentar noves sensacions tastant el que es cou en una altre ciutat. No en va, ell mateix va decidir fa uns anys canviar els gratacels de Manhattan pels carrers foscos del Raval. Però un no deixa de sentir una cert neguit quan pensa que no és el primer cop que un jazzman “guiri” decideix marxar. Encara que, com en aquest cas, sigui per gust.

“Ningú els hi fotia ni cas i, es clar, van decidir fotre el camp”. La frase, amb tots els ets i uts, és d’un prestigiós productor barceloní i fa referència a l’estada fugaç a Barcelona de Brad Mehldau, Kurt Rosenwinkel i Bill McHenry. D’altres, com per exemple el saxofonista Bruce Arkin, company de viatge precisament del propi Smith, va traspassar ara fa un any sense que ningú se’n fes ressò, amb la més que honrosa excepció de la comunitat jazzística de la ciutat i d’algun mitjà de comunicació especialitzat. Malgrat haver estat un dels puntals del nou jazz barceloní, d’haver estat elogiat per Ethan Iverson (The Bad Plus) o el propi Rosenwinkel, i d’haver rebut crítiques excel·lents en reputats mitjans com ara la revista novaiorquesa All About Jazz —per un disc enregistrat a Barcelona, amb músics catalans—, Bruce Arkin no va tenir dret ni a un trist breu en cap diari, ràdio, portal o televisió de gran audiència.

Vivim en un país que sovint es mou entre el cofoisme i la reverència provinciana a les grans fites del show business internacional. Sense alternativa, sense terme mig. Perquè que artistes com Mehldau o Rosenwinkel —servidor va tenir el goig d’escoltar-lo llavors en locals com el Jamboree o el Pipa Club— passessin per la ciutat comtal sense pena ni glòria no és un luxe, sinó una situació que produeix vergonya aliena. Alguns diran, amb raó, que és obvi que un músic de la categoria de Brad Mehldau trobés convenient fer les Amèriques per tal d’impulsar una carrera que prometia; que és injust plantejar un panorama tant desolador quan, en realitat, el jazz a Barcelona constitueix avui més que mai una de les escenes culturals més cosmopolites de la ciutat, un dels oficis segurament amb el percentatge més alt d’immigrants de tots els sectors econòmics del país. Cert, el jazz català el fan nord-americans, japonesos, francesos, sud-americans, caribenys, canaris, bascos, castellans, valencians o, per descomptat, músics de tots els racons de  Catalunya. Però, veient determinades actituds contemplatives i acomodatícies del món de la premsa i la política cultural, hom no pot més que desitjar que alguns dels nostres millors jazzman d’origen estranger no prenguin la mateixa decisió que d’altres.

Martí Farré.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. yasho says

    exacte. jazzmen i no jazzmen. jo també passo tant temps com puc a berlin. encara hi ha colors i colors. malgrat la crisi.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )