Hola Olga,
Doncs ja estem de tornada al cole i a tot, i em sembla que aquesta serà la darrera nota d’aquesta correspondència d’estiu nostra, oi?.
I si abans d’aquest agost, i durant un període que venia d’un procés de molts mesos, ja tenia certa sensació de crisi en la feina, ara, aquest setembre, encara la tinc més.
A veure si m’explico,… M’hauràs de disculpar per prescindir d’aquesta manera de la frescor de la nostra correspondència estiuenca, però és que trobo que això que ha passat aquesta darrera setmana al Congrés amb la modificació precipitada de la Constitució és molt fort, no? Hi ha hagut un grapat de comentaris als mitjans i és tot com molt evident, així que suposo que no cal que expliqui perquè ho trobo escandalós. El cas, és que, encara que els efectes en la vida quotidiana d’aquestes decisions arribin amb una mica de retard, tinc la sensació que estan canviant el món tal com l’hem conegut en els darrers 30 anys a marxes forçades. A pitjor.
I així, m’imagino la tornada de vacances a la feina, com si una companyia de teatre tornés a les seves representacions habituals i es trobés amb que els decorats de l’escenari haguessin estat robats i substituïts per uns altres que no tenen res a veure. Imagina’t, per exemple, els actors amb uns diàlegs que parlen de posar la pizza al forn, de saludar a la veïna del replà o de que demà s’ha de pagar la multa, amb el fons d’una selva en flames amb tot de bèsties fugint, com a marc de la conversa,… Així m’imagino la tornada a la “normalitat” d’aquest setembre. Tots fent el paper de sempre, la mateixa funció, i dissimulant que l’escenari ja no és el que era quan fèiem assajos.
I pensant en la feina dels qui ens dediquem a la cultura, la pregunta és evident: Podem seguir treballant amb la cultura del gaudir per gaudir, de la distracció graciosa, de la ironia inofensiva, amb la que està caient? A mi em resulta difícil de justificar, ja ho saps. I no és que no m’agradi riure i distreurem. I tampoc és, evidentment, que m’apunti a les retallades en cultura del govern català que també posen en qüestió moltes coses que es fan, sinó tot el contrari. Ells només volen deixar espai a la cultura entesa com a empresa, i jo només m’imagino un treball cultural que d’una manera o altra qüestioni la ficció capitalista en que ens emboliquen. Així que tenim respostes contraposades a la mateixa pregunta sobre el sentit del treball en cultura.
De tota manera, com que això no és nou del tot -tot i que cada nova passa és més bèstia que l’anterior-, ja saps que estem buscant com donar respostes a aquests neguits amb el nou fòrum que durem a terme aquesta tardor, amb el concurs Hipersons que farem públic aquesta setmana i amb els nous continguts de Nativa. Intentarem respondre d’alguna manera a aquestes qüestions. Segur que seran accions modestes, però no dissimularem mentre ens canvien el decorat.
Ha estat divertit aquest carteig d’estiu.
Fins aviat!
Jordi
PD- Ah! M’oblidava: el proper divendres començo la mini-col.laboració radiofònica a Ràdio 4, al programa de l’Andreu Viñas. A les 20h.
Començo a pensar que no existeix només una cultura, que no es tracta de LA cultura. Començo a pensar que la cultura són moltes coses diferents que posem totes dins d’un mateix sac i que parlem de la cultura o de la nostra cultura sense assabentar-nos que, moltes vegades, no estem parlant de la mateixa cosa, que el que jo vull fer meu no és en realitat meu ni vull que ho sigui. Hauríem de començar a pensar en un nom per aquella altra cosa que sí, que potser també és cultura -no ho sé- però que no qüestiona ni reivindica, que no fa preguntes ni et convida a buscar respostes o, amb sort, més preguntes de les preguntes. Potser aquest nom tindria a veure amb deixar-nos els cervells dormits parlant de futbol, o empanats mirant a l’infinit quan els polítics parlen, potser el podriem buscar a la programació de la tele, potser al somriure estúpid que se’ns queda quan ens imposen retallades o ens “retoquen” la constitució. No sé, trobo que em manquen paraules i potser és perque quan al govern parlen de cultura, jo no sé de què coi parlen.
Gràcies pel comentari, Laura. A mi em sembla que si que entenc una mica de què parlen. Parlen d’una cultura que intenta harmonitzar la relació de les persones amb un sistema que no funciona per satisfer les necessitats humanes més bàsiques (o que està deixant de servir, depèn de la perspectiva). La cultura també serveix per això. Per conciliar-nos amb els capricis del poder. Alguna cosa semblant plantejava el Jaume Ayats quan posava en dubte que la música sigui bona, així en general, en aquest article: https://nativa.cat.mialias.net/2009/06/el-dit-que-assenyala-la-lluna-pensar-les-musiques-en-la-societat-contemporania/ Allà on diu “música”, podríem posar “cultura”, i crec que l’argument seria similar.
Però de tota manera comparteixo amb tu que sovint ens falten paraules, o ens cal reinventar les que tenim, per poder parlar amb claredat. També tinc aquesta sensació.
Doncs ja em va bé que m’ho expliquis, jajaja. Dos pensaments creuats i ràpids, allò de que la cultura no hauria de ser consum i allò de que cap cultura ha envaït mai tant a una altra com la d’Estats Units perque de cap altra es canten tant les seves cançons. No sé si ho he explicat bé i tampoc són idees meves, ja ho saps, però són dos temes en què m’agradaria aprofundir.
Tot i així, el “post” que m’has passat és molt aclaridor i m’ha agradat molt (potser aquesta part del comentari no va aquí). És un text extremadament raonat i polit, fet que no fa allunyar una lleu sensació de tristesa que no puc entendre. El que més m’ha agradat és la pregunta de si la música és bona o dolenta i algunes neurones m’han agraït la lectura perque feia temps que ho tractaven en silenci però jo no les entenia, és a dir, se m’havia passat pel cap però no em vaig parar a pensar-ho abans.
Jo segueixo volent més paraules. Gràcies.