La disfressa cultureta

Les primeres setmanes després d’instal·lar-me a Dakar, un somni traduïa al vocabulari oníric les reaccions de la meva pell als estímuls d’una ciutat que em donava la benvinguda. El somni començava caminant per l’avinguda de la Gueule Tapée a l’hora en què els venedors endrecen les restes del naufragi després d’un dia de mercat.

A meitat del passeig m’aturava a llegir un cartell caducat de lluitadors senegalesos. Encuriosida per les imatges del cartell, rascava les escates de paper i n’estirava un extrem per endur-me’l a casa. Però en l’estira i arronsa, acabava escorxant l’estucat del mur amb tanta força que sota la pintura es descobrien les totxanes i sota les totxanes, com qui descorre les cortines, hi apareixia Barcelona. Una Barcelona que s’amagava sota el vernís esquarterat de Dakar.

Inicialment vaig atribuir el somni a la “morrinya” barcelonina i al desconcert que em provocava una ciutat nova que pretenia entendre a marxes forçades. Però quan, passats els mesos, el responsable de cultura de l’Ajuntament de Dakar em va explicar l’estratègia cultural de la ciutat, les parets del somni van prendre un nou significat.

L’Ajuntament de Dakar ha elaborat un pla de renovació d’antics espais fabrils amb l’objectiu de crear un nou mapa cultural de la ciutat, que l’organitza al voltant de cinc pols especialitzats de creació i difusió artística (“La ville de Dakar lance un grand projet pour 2010”). Una melodia que resulta familiar a les orelles de qualsevol cultureta barceloní.

En Delgado ens ha explicat de mil maneres possibles com el “model Barcelona” ha emprat el pretext cultural com a cortina de fum (en ocasions, de gas lacrimogen) per distreure’ns de la dimensió econòmica i ideològica de les transformacions urbanes. Deia en Manuel que “las actuaciones en materia cultural promocionadas oficialmente funcionan como prótesis ornamentales o guarniciones dignificadoras de grandes operaciones de reforma urbana, ya sea para la reconversión de antiguos terrenos industriales, para la colonización de lo que fueron terrains vagues o para la rehabilitación – léase revalorización – de barrios antiguos considerados obsoletos o zonas industriales condenadas por las dinámicas de desindustrialización. Se trata de implantar grandes polos de atracción simbólica, todos ellos homogéneos y banales.”

A Barcelona coneixem els riscs dels espais culturals asèptics, els efectes de la cultura inòcua, dels artistes de porexpan. Però la cosa s’agreuja a una ciutat com Dakar on la urgència és la norma. Dakar que, amb un milió d’habitants, té un parell de sales de cinema en funcionament, dos teatres nacionals sense programació però amb aforament per 3000 persones, amb unes 2500 bandes de hip hop però sense sales d’assaig públiques.

L’artistització de les polítiques urbanístiques resulta encara més sarcàstica a ciutats on els recursos són escassíssims, les necessitats interminables i els treballadors de la cultura sobreviuen a la corda fluixa d’una informalitat de mercadillo. Si, com diu en Cortázar, un pont és un home que creua un pont, caldrà començar a preguntar-se quina és la acció que defineix l’espai cultural.

Potser la resposta batega sota els murs d’una ciutat que n’amaga una altra. Un Dakar que es vesteix amb gales barcelonines o una Barcelona que cada dia dakareja més.