ESPERANT GODOT, Samuel Beckett
Direcció: Joan Ollé
Mercat de les Flors, 17/7/2011 – Grec festival de Barcelona
- Esperant Godot. Foto: Josep Aznar.
“Esperant Godot” és un text que sempre m’ha despertat curiositat. Reconec que en certa manera em costa d’entendre com s’ha convertit en un clàssic, perquè sempre l’he vist més com una gamberrada, com un sketch -genial i sorprenent, això sí- de Beckett, que no pas com un referent de dramatúrgia.
També és veritat que, i crec que tots hi estarem d’acord, “Esperant Godot” és d’aquelles obres que deixa a molta gent en silenci perquè queda malament mostrar la cara a interrogant que et queda al acabar-la i preguntar si realment tot el que hi has vist és tot el que hi ha. Personalment, sempre he pensat que se m’escapaven els matisos que la fan un clàssic.
Segurament, hi ha tants godots com lectors de l’obra perquè cada un de nosaltres se la pren per la vessant que més li interessa. Personalment, sempre me l’havia pres com un mirall distorsionat a través del qual Beckett ens confronta als nostres absurds quotidians i ens ajuda a identificar els esclavatges que arrosseguem. Però estava predisposat a veure-hi continguts més elevats i referències més universals.
Amb totes aquestes premisses i amb l’expectativa afegida de presenciar un muntatge d’en Joan Ollé, vaig fer cap a la muntanya de Montjuic, convençut i orgullós de ser testimoni d’una de les grans cites del Grec d’aquest any.
Malauradament, 116 minuts després (entreacte inclòs) vaig baixar la muntanya amb la mateixa informació sobre l’obra, però amb la sensació d’haver perdut una ocasió única per rendir-me definitivament als peus de Beckett. Ollé va respectar molt el plantejament dramaturgic de l’autor (que no oblidem que va deixar instruccions molt precises pel muntatge a escena); i potser en aquest respecte a l’original es va perdre l’oportunitat d’aproximar-nos més l’obra; tan sols es va atrevir amb algunes molt petites llicencies de contemporaneïtat, com fer aparèixer una ampolla de Coca-Cola…. Del text i la posada en escena, poca cosa més: Ollé va atacar el text per la vessant humorística i, en aquest intent, sembla que va perdre força i emoció.
Al final, doncs, res de nou en la obra més famosa de Beckett, condol per Vladimir i Estragó i alerta a no ser com ells, vigilem a què ens encadenem no sigui que un dia ens trobem atrapats en un camí cap a no sé on esperant no sé què.
Totalment d’acord… Una pena!