- Aquesta cita es publica originalment a Bagdadcafebcn. Com que ens agrada la idea de la Roser, també la trobaràs aquí cada setmana.
«La Política Cultural en educación no se refiere sólo a las complejas cuestiones de qué capital cultural se convierte en saber oficial y a quién pertenece ese capital cultural. Tampoco se refiere sólo a qué visiones de la familia, el gobierno, la identidad y la economía han de plasmarse en nuestras instituciones y en nuestra vida diaria. Por supuesto, todas estas cosas son muy importantes. Sin embargo, la Política Cultural se refiere también, y profundamente, a los recursos que empleamos para oponernos a las relaciones establecidas, para defender las formas antihegemónicas que ya existen o para implantar formas nuevas. Esto forma parte de un intento colectivo consciente para denominar el mundo de forma diferente, para rehusar con rotundidad la aceptación de los significados dominantes y para afirmar positivamente la posibilidad de que sea diferente.»
Michael W. Apple (1996) Política cultural y educación. Madrid, Ediciones Morata, p. 45-46
De vegades, els clàssics il.luminen la contemporaneitat “anticipant-se” , “retrocedint-nos” o senzillament coincidint:
“En aquest temps de les decisions, l’art també s’ha de decidir. Pot convertir-se en l’instrument d’uns pocs, els quals fan de déus: decideixen el destí dels “molts” i exigeixen una fe que ha de ser cega davant totes les coses. O també es pot situar al costat dels “molts” i posar-ne el destí a les pròpies mans. Pot lliurar els homes a estats d’embriaguesa, a il•lusions, a meravelles, i pot lliurar als homes el món. Pot augmentar la ignorància i pot augmentar la ciència. Pot apel•lar als poders que manifesten llur força en la destrucció, i als poders que manifesten llur força en l’ajuda”.
Bertolt Brecht a “Cinc dificultats per a escriure la veritat”.
(Trad. Feliu Formosa)
Gràcies Pruden per la teva cita-comentari. Entenc que l’art i la cultura perquè suposin una alternativa crítica i ens ajudin a entendre el nostre temps, han d’evolucionar constantment i aquesta evolució comporta un risc que cal assumir. Crec també que una política cultural responsable ha d’entendre que Cultura i Educació són dos termes que formen part d’un mateix procés dialèctic, impossible d’aturar.
Salut
Certament, un procés impossible d’aturar! Avui ja són indissimulables els “descosits” entre Cultura i Educació, però més que sargir-los o apedaçar-los es tracta de reteixir : trama i ordit.
Després de tanta al.lusió tèxtil, un suggeriment: no us perdeu l’exposició “Despulles il.luminades” de Mariaelena Roqué al Museu de l’Estampació de Premià de Mar (durarà fins l’any vinent) per a tota mena de públics, sense barreres i enormement suggerent, molt ben “cosida”!