Aquesta vegada em saltaré la norma no escrita d’haver d’arribar alguna conclusió intel·ligent i començo a escriure aquestes línies sense massa convicció de trobar una resolució o arribar al preuat “paràgraf del sabor”, tal i com anomenava a les darreres línies, les definitòries, un professor meu d’universitat. Em deixo emportar pel desordre dels records del passat festival Sónar, pensant en veu alta sobre l’aparença, la posada en escena de la música electrònica, la visualització de la música.
1. Un fotògraf espera en el fossar a que comenci el següent concert a l’escenari Sónar Complex, dedicat a les propostes més trencadores, menys ballables. Li pregunto que com va tot i em diu entusiasmat: “Crec que tinc la fotografia del Sónar d’aquest any!” Ah, sí?! Quina? “És una foto d’una noia que va tocar en aquest mateix escenari i anava vestida de negre i amb un tul groc fosforescent. És una imatge brutal. Brutal!” Es referia a la veu femenina dels oOOoOO, projecte d’electropop de San Francisco. Reconec que em vaig mossegar la llengua i cordialment li vaig dir que “què bé, m’alegro”, però en realitat em feia creus només de pensar com un grup que personalment em va semblar un bluf pogués ser considerat per un professional de la fotografia la imatge del certamen. Vaig recordar les paraules d’un amic fotògraf que m’assegurava que cada vegada s’accepta més el fet que la fotografia és un gran mentida: “no coincideix mai amb la realitat”, em deia.
2. Mantinc una breu conversa amb el músic Ferran Fages, membre de fa més de 10 anys d’una destacable corrent d’improvisadors electroacústics de Barcelona, gran amant de Morton Feldman i d’Otomo Yoshihide. Participava en el festival juntament amb l’Oriol Rosell amb el projecte L’Eix que ell mateix ironitza qualificant-lo de “comercial” perquè han intentat suavitzar el nivell d’experimentació amb el qual normalment treballen. L’Eix van usar en directe una dotzena de llums que s’encenien i apagaven seguint les dinàmiques del so. Li comento que al meu entendre era un efecte una mica reiteratiu. Fages somriu i explica que és una manera de fer més “accessible” la música que fan per al públic. Em quedo pensant en com la posada en escena pot ajudar a escoltar una proposta musicalment difícil. S’ha escrit ja molt sobre la cada vegada més minsa capacitat d’escoltar, sobre la poca paciència que tenim. Sobre la dificultat d’encabir propostes experimentals que requereixen de silenci real en festivals massius. Mentre tocaven L’Eix sonava de fons a ple volum el dance poligonero de l’escenari Dôme.
3. Durant la prova de so, el canadenc Martin Massier intenta trobar la combinació de colors idònia per seu muntatge de màquines de cosir anomenat “Sewing Machine Orchestra”. Prova llums de color blau, groc, blanc,… I demana fum, més fum. Vol que gairebé no se’l vegi sobre l’escenari mentre les seves màquines estan en acció combinant sorolls i freqüències.
4. Un tipus baixet anomenat David es prepara per a la seva segona intervenció en públic com a Holy Other. Està nerviós però no caldrà que doni la cara. Usarà una capa negra amb caputxa, semblant a la que usen els Secret Chiefs. I durant el seu set, s’haurà convertit en una ombra negra, una silueta que mou les mans sobre màquines que no s’arriven a distingir. Al seu darrera hi ha imatges projectades creades en 3D que creen un ambient entre misteriós i retrofuturista.
5. Un gran radical, Hype Williams, misteriós músic britànic, surt a tocar amb màscara i xandall. La sala està plena de fum seguint els seus desitjos: vol que crear un ambient asfixiant, gairebé insuportable. Durant l’actuació convida a pujar a l’escenari a un col·lega també amb màscara a que faci com que corre durant uns minuts. L’espectacle és incòmode però atractivament desagradable. A ell gairebé no se’l veu i el so està extremadament alt fent de l’experiència musical un provocació física. No puc evitar pensar en les revistes de tendències, en el paper que han tingut promovent la devoció pel lletgisme i l’estètica del mal gust, com si fos una nova manera de ser punk i nihilista. Ningú es pot resistir a mirar-se totes les fotos de la revista Vice però un cop es tomba la darrera pàgina molt pocs s’escapen de pensar “i què?!”
6. Altres exemples de disfresses per actuar: els cascos de Daft Punk, els llums a les ulleres dels Orbital, els barrets de Devo, la performance robòtica de Kraftwerk, la vestimenta kitsch extrema de M.I.A.,…
7. En els escenaris del festival Sónar es munta per defecte un sistema de vídeo per a projeccions i molts recursos d’il·luminació que els artistes decideixen usar o no en els seus concerts. Però només una minoria, decideixen no fer ús ni de llums espectaculars ni projeccions. La majoria ja porten material propi per projectar o donen relativa carta blanca als tècnics corresponents per que il·luminin seguint la música o usin càmeres per omplir les parets d’imatges on se’ls veu moure els dits per tota mena de tecles. No és qüestiona si el públic necessita que li donin espectacle visual, és que sí i punt. I em pregunto fins a quin punt és ja una cosa intrínseca d’aquest tipus de música, de l’electrònica. Gaudir de la música mentre tens els ulls entretinguts sembla més fàcil perquè et condueix a un terreny televisiu on tots ens sentim molt còmodes. Curiosament quan realment volem escoltar millor, per instint, els tanquem, els ulls.
Bon dia Olga. Saps que en Francesc Fàbregas, fotògraf especialitzat en música durant els 70 i 80, va fer una exposició amb el mateix títol que el que porta teu article? A més està preparant un llibre que es publicarà el mes de setembre amb les seves fotos (des de principis dels 70 fins als primers noranta) i que es dirà, també “Música pels ulls”?
És evident que la música electrònica necessita, quan puja a un escenari, de donar recursos visuals que ella, en si mateixa, no té. Ho dèiem els vells: quin sentit té veure un DJ, un samplejador, un músic electrònic (en la seva expressió més arquetípica) manipulant ordinadors, teclats, mescladors o qualsevol instrument electrònic? Visualment és molt pobre el seu “espectacle”. A les discoteques ningú mirava al DJ quan ballava (allà pels 70). El DJ era el domador de multituds anònim que només valorava el propietari del garito (ja que ell era el responsable dels ingressos de taquilla i de barra). El rock “primitiu” dels 60 va veure com uns bojos andrògins i disbaratats omplien de plomes, carmí i sabates de plataforma el rock de primers dels 70, a més s’envoltaven de directors d’escena, d’il•luminadors amb nous conceptes estètics, amb gent del teatre que venia a enriquir l’austeritat dels concerts dels 60 (només animats pels efectes lisèrgics i estroboscòpics d’alguns grups de l’escena de San Francisco) . Allò va ser el glam i amb ell el rock va canviar, va trobar una nova forma d’expressió, una nova estètica que va il•luminar el hard vers el heavy, el rock vers el rock art….etc. L’espectacle forma part de la música popular contemporània així com de la vida popular contemporània (recordem els situacionistes?). No ho podrem canviar però, això si, podem aprofitar-nos del que tot això pot donar de sí a sobre d’un escenari. Si abans l’artista es feia veure amb totes les llums i possibilitats escèniques, ara, fins i tot pots trobar un artista que s’amaga enmig d’un gran desplegament audiovisual (Orbital, Daft Punk, -Residents, també ho fèien a la seva manera- …), l’espectacle ha de continuar. Potser només es tracta de la nostra manera de veure, del nostre punt de vista, com va dir Mijail Sebastian “Tothom veu només allò que el seu punt de vista li deixa veure.” Hi ha música feta i pensada només per ser contemplada. Gaudir de la música mentre tens els ulls tancats és un altre plaer, individual, solitari, fantàstic, però pensem que veure la música és un plaer col•lectiu, un fenomen del nostre temps: han triomfat les grans superfícies de la música, els macrofestivals on, l’essència és el fet massiu disfressat de col•lectiu, per be i per mal.