LUCES DE BOHEMIA, Valle-Inclán
Direcció: Oriol Broggi
Biblioteca Nacional de Catalunya, 13/7/2011 – Grec festival de Barcelona
(Foto: Josep Aznar)
Tot i que molt s’ha parlat dels muntatges de la Perla29 a la Biblioteca de Catalunya, jo mai havia tingut l’oportunitat de veure’n un de complet: fa uns mesos, això sí, vaig presenciar un assaig obert al públic de “La mort d’Ivan Illitx”, un muntatge anterior. La veritat és que no puc tenir una impressió més positiva de la seva proposta per tot el que he llegit i pel poc que he vist. No només em sembla un encert extraordinari utilitzar una de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya per l’exhibició teatral, no només cal reconèixer el gran càsting i la gran vista per escollir textos, sobretot clàssics, sinó que el gran mèrit de la companyia és la proposta escènica on flueixen i llueixen tots aquests altres encerts.
La Perla29 enlloc de produir espectacles al servei de l’escenari i l’escenografia, dels efectes i els vestuaris, disposa de tots aquests elements per fer lluir el text i la feina dels actors, la qual cosa acaba resultant un gran regal per l’espectador.
I parlant de text, no podem fer més que treure’ns el barret davant del meravellós esperpento imaginat per Valle-Inclán a “Luces de Bohemia”. L’autor és immensament generós amb el públic pel seu interès en escollir sempre la millor opció semàntica, pel seu treball i esforç en construir un text que, més enllà del relat que transmet, és una delícia escoltar. La veritat és que davant d’aquest tipus de textos clàssics un sent un respecte i una reverència que costa molt de sentir davant dels textos contemporanis.
Com ja és sabut, l’obra de Valle-Inclán és una ronda de nit per la Madrid de principis de Segle XX. De manera similar a Don Quijote i Sancho Panza pels paisatges de la Mancha, Max Estrella i Don Latino deambulen per tasques i carrers buscant raons a la seva misèria i respostes a la decadència crítica a la que està sotmesa Espanya. Tot i la seva precària situació, el personatge de Max vessa generositat, humanisme i sensibilitat. Max és un poeta que l’únic que vol és viure del seu art perquè considera que compleix una funció per la societat; però aquesta li nega el reconeixement i la subsistència i només l’utilitza quan toca divertir-se o abanderar alguna causa interessada. Max Estrella és un romàntic fidel a una manera d’entendre el món que ja a l’ordre de les coses d’aleshores no tenia lloc. Me’n vaig anar de la Biblioteca-teatre pensant en el futur dels Max Estrella d’avui…
Eduard Arderiu
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.