Fa setmanes que la ciutat està esverada. Li creixen manifestacions i fogueres per tot arreu i ni el president ni els diputats s’expliquen d’on bufa el vent. Fa mesos que el cost de la vida estripa el forro dels moneders. Que sobreviure als preus metropolitans amb sous misèrrims és resultat d’un complex procés alquímic que transforma els pans en deutes. Fa anys que som, venim i anem cap on ens diuen els mercats. Ja sigui a Barcelona o a Dakar.
A Dakar, des d’on escric aquestes postals, hi bufen molts vents de cop. El vent sec que baixa des del Sàhara, el vent electoral de les properes eleccions presidencials i el vent indignat que arriba des de les places mediterrànies.
Fa uns mesos l’Omar i els seus amics, membres del grup de hip hop Keur Gui de Kaolack, es van deixar la finestra de la cuina oberta i bevent te en plena corrent d’aire se’ls va acudir que calia organitzar-se per dir que n’estan farts. Una banda de hip hop, un periodista, un grapat d’amics disposats a escoltar propostes polítiques rimades i un estat d’ànim: Y’en a marre! (n’estem farts!) per donar forma a un nou malestar organitzat.
Al Senegal la línia que connecta l’art i la política ha estat sempre fluctuant.
Més enllà de la seva funció expressiva, la creació artística senegalesa s’ha vist sovint empesa a generar significats al servei de quelcom: un discurs didactista que expliqui què significa ser senegalès l’endemà de la independència, o un discurs etnificat que il·lustri una diversitat cultural de world music, o un discurs instrumental que posi l’art al servei de la sensibilització, o un discurs emprenyat que denunciï les perversions post-colonials de la globalització.
Amb aquest llegat a l’esquena, el moviment Y’en a marre! suposa una nova manera d’abordar la qüestió de l’artista i la política. Partint de l’escena hip hop, deixa d’emprar la música com a mitjà per la protesta, sinó que s’aprofita del prototip estigmatizant del raper per exemplificar altres maneres de viure.
No es tracta de fer de cançó protesta sinó de protestar en tant que cantant. No es tracta d’explicar als altres què han de fer, sinó de mostrar el què ells fan. No es tracta només d’organitzar concerts plens de respostes, sinó de pujar l’autobús a primera hora del matí i començar a rimar preguntes en veu alta.
Vivint en una realitat categòrica, optar per una carrera artística no tradicional suposa un trencament profund de l’ordre social. Des de la precarietat de trobar-se al marge dels significats socialment respectables, aquest grapat de rapers es converteix en un obscur objecte de desig als ulls de joves putejats, d’imams preocupats, de polítics assedegats, de cooperants revolucionats.
Un grapat de rapers que s’apropia de la seva raresa per oferir-se com a reparadors de miralls trencats. Conscients de la seva imatge social deformada parlen de ciutadania, de corrupció, de responsabilitat, de contaminació, de sexualitat i de laïcitat renovant velles preguntes. Es prostitueixen, com diu la Suely Rolnik, dibuixant un mapa del present que identifiqui els punts on el procés vital s’asfixia, de manera que irrompi en aquests punts precisos el poder de crear altres mons.
Un grapat de marcians que parlen amb rimes i ens repten a mirar-nos als ulls des de l’altra banda d’un mirall per estrenar.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.