«En una gran sala, es veu al fons una porta tancada. S’obre i comença a entrar-hi gent. La guia els indica que es col·loquin al voltant del centre on hi ha un gran mirall. Es forma un cercle i alguns turistes treuen les seves càmeres de vídeo i foto. La guia, un cop distribuït el grup, comença un petit discurs:
“Aquí poden observar uns exemplars típics del que s’anomena turisme cultural. No s’ha de confondre amb el turista de platja, fàcil de reconèixer pel seu color torrat o vermell en les primeres etapes; tampoc amb el turista de muntanya, molt més fornit i de complexió atlètica. Aquesta espècie, més escassa que les anteriors té el seu àmbit d’actuació principalment en espais tancats, com poden ser museus, edificis antics i en general tot allò que tingui l’apel·latiu de cultural.
Per la seva naturalesa sol visitar els museus sol o en petit grup. Si va acompanyat acostuma a fer petits comentaris com:
‘Fixa’t en la qualitat de les textures…’
‘És un autèntic el que sigui!’
Cal dir que el seu orgull l’obliga a entendre tot el que veu i desprèn una mirada mística en alguns moments. No obstant això, quan alguna cosa no li agrada fa comentaris com ara:
‘Tinc gana.’
Bé, senyors, segueixin-me, sisplau.”»
- Jorge Luis Marzo i Javier Camarasa (2004) «Més enllà de la terra, més a prop dels somnis» A Tour-ismes. La derrota de la dissensió. Barcelona, Fundació Antoni Tàpies, p. 185
…. I bon estiu.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.