Hola Olga,
Això que dius de l’anunci em remet al documental When You’re Strange, de Tom Di Cillo, que vaig veure l’altre dia a la filmoteca (ja saps, aquest espai que aprecio tant tal com és ara). Una senzilla i sentida pel.lícula, que explica la història de The Doors, i en particular de Jim Morrison. Tota ella muntada a partir d’imatges reals, amb la narració de l’actor Johnny Depp, que destaca per què el to reposat de la seva veu aporta serenitat a la turbulència del que narra, i que em sembla que marca molt positivament el conjunt.
Doncs bé, a la peli s’explica l’anècdota de la negativa de Morrison a cedir una cançó per un anunci de cotxes per 75.000 dòlars de la època. Sembla que hi va haver un acord inicial dels altres membres del grup per fer-ho, durant uns díes que el cantant estava desaparegut, i que quan aquest va tornar i s’en va assabentar va amenaçar amb cremar un cotxe a cada concert si l’anunci tirava endavant, provocant el trencament de l’acord.
- Un guitarrista, al Parc Güell
Amb tot el carinyo per ells, i comprensió sobre les diferents circumstàncies, tu t’imagines a cap dels grups de l’actual escena catalana fent alguna cosa semblant? A mi em sembla difícil, es clar. Exceptuant declaracions com aquestes del Manolo d’Astrud: “Ya sería un paso que la gente notase que hay una tensión que hay que resolver entre estar a favor del 15-M, estar en una multinacional y tocar al lado de un anuncio de cerveza”, no tinc presents gaire manifestacions sobre el tema. Ni, encara menys, plantades similars a la de Morrison que s’hagin fet públiques. Probablement per vergonya a mostrar una actitud suposadament demodée, a banda de motius més materialistes. Personalment, prefereixo pensar que és una actitud amb futur, més que una reminiscència del passat. És curiós per cert, que aquell gest de Jim Morrison ha tingut continuïtat fins l’actualitat gràcies al bateria del grup, tal com explica Diego Manrique en aquest article.
A banda de la peli, no sé que explicar-te del meu estiu. Fa una mica de vergonya dir-ho, però la veritat és que darrerament l’ambient cultural barceloní em fa una mica de mandra. Independentment de que el es que es faci sigui millor o pitjor, tot ho veig com amb un embolcall de conformitat i evasió que no és el que necessito. Així, generalitzant “a saco”. Suposo que ja s’em passarà.
Bé, si, que l’altre dia, passejant pel Parc Güell vaig veure allò típic dels músics tocant per turistes, i vaig pensar que, amb totes les pegues que hi vulguis trobar -interpretació dels standars més sobats, música sempre amable,..- és una situació musical força interessant: contacte d’allò més directe amb el públic, un públic més relaxat que el que et puguis trobar a les Rambles, músics que cobren en funció del que han interessat a la gent,… No és la primera vegada que m’imagino un festival low-fi al parc amb artistes no tant experts en la relació amb el turista com els que ho fan habitualment.
Per cert, l’altre dia vaig veure la Cristina passejant amb la seva nena. Em va dir que tenia ganes d’escriure sobre la gent que fa declaracions públiques tipus “hem fet bé els deures”. Que fa ràbia. Tinc ganes de veure que fa quan torni a publicar.
Espero notícies teves, Olga.
Fins aviat!
Jordi
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.