Fòrum Indigestió 2011. Adrià Rodríguez de Alòs-Moner. Universidad Nómada.
Ja fa temps que s’estàn produint canvis profunds en les formes de treball i producció. No crec que calgui recordar aquí les diferents transformacions lligades al pas del fordisme al postfordisme. Si que cal recordar que aquestes transformacions s’han produït arrel d’un intens cicle de lluita de classes durant els anys 60 i 70, i de la interpretació, integració i neutralització d’aquestes lluites i demandes –especialment aquelles centrades en l’anomenada crítica artista– per part del capital.
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes. Foto miniatura: Carles Llàcer.
Des d’aleshores els nous principis rectors de la producció econòmica tenen més a veure amb el treball dels artistes que amb el treball dels obrers assalariats. No és casual que Tom Peters, un dels grans teòrics del management, anunciï que tots som Michelangelo, a la vegada que els plans d’implantació de l’anomenada economia creativa –sigui en la versió de les ciutats creatives o en la de les industries creatives- es multipliquen per tot el món.
L’artista s’ha convertit en el nou paradigma de treballador
L’artista s’ha convertit en el nou paradigma de treballador, principalment per dues raons: la primera fa referència als continguts del treball, que ja no es caracteritza per l’aplicació de força física i manual, la repetició insistent d’un mateix gest, o el treball callat i seriat. El treball es caracteritza per l’aplicació d’aptituds afectives i imaginatives, per la capacitat d’establir vincles i relacions, per la comunicació, la interacció i la creativitat, per la producció d’actius immaterials. La segona fa referència a la forma del treball, que ja no es caracteritza per l’estabilitat, la remuneració digna i la plenitud de drets, sinó per la precarietat, la inestabilitat, la falta de drets més bàsics -fins i tot a vegades l’absència de remuneració, o de remuneració en forma de capital simbòlic. Si el treball artístic era l’excepció en el fordisme, avui s’ha convertit en la norma.
Crisi múltiple i crisi del treball
Vivim avui una crisi que és múltiple: crisi econòmica, ecològica, política, social, psicològica. Però hi ha una altra crisi molt important: la crisi del treball. El treball és el principi al voltant del qual s’ha establert l’organització social, política i econòmica. Les polítiques de benestar keynesianes també es van organitzar al voltant del treball.
La crisi del treball és, d’una banda, la dels mecanismes de regulació d’aquest. La regulació Estatal-keynesiana-pública de la producció es mantenia a través de la ficció de la mesura del treball. Avui, en una societat global i en xarxa, i en una economia financiaritzada i del coneixement, la ficció de la mesura del treball fa aigues per tot arreu. La riquesa ja no es produeix simplement en el lloc i temps de treball sinó en tot el conjunt de la vida social; és resultat del conjunt d’interaccions, relacions, processos de comunicació i formes de vida. D’altra banda, la crisi del treball es manifesta com la impossibilitat d’assegurar una estabilitat econòmica i de drets a través d’aquest, en un moment en què el treball és per definició escàs i precari.
Davant d’aquesta crisi les autoritats polítiques continuen capficades en la centralitat del treball.
Davant d’aquesta crisi les autoritats polítiques continuen capficades en la centralitat del treball. La vella esquerra continua prometent un pròxim retorn a la plena ocupació, els sindicats continuen preocupats pels drets laborals i el treball estable, les polítiques d’ocupació només fan que estrènyer el lligam entre treball i remuneració i drets –workfare-, i els polítics només parlen de la necessitat de crear ocupació. Però el cert és que el que cal veritablement avui en dia és abandonar el treball com a principi rector.
L’atur i la precarietat ja no són excepcions conjunturals, sinó situacions estructurals. Contradient l’opinió dominant diem que la solució a l’atur no és la creació de llocs de treball, sinó la separació entre prestació laboral i drets socials i remuneració. De la mateixa manera, la solució a la precarietat no és el treball estable sinó l’estabilitat de renda.
Només un accés garantitzat a la riquesa i als drets ens pot permetre sortir de la situació de crisi que vivim avui dia.
Cap a una nova carta de drets socials
Pensar les polítiques de benestar al segle XXI és trencar amb la centralitat del treball com a origen dels drets i de la riquesa. El Manifest dels comuns, escrit per la Universidad Nómada el març d’aquest any, llença algunes propostes d’aquesta nova carta de drets socials: renda bàsica, dret als comuns, als actius immaterials -reproducció i reapropiación del coneixement i la cultura- i ciutadania global. Són algunes propostes sobre les que cal treballar.
Només un accés garantitzat a la riquesa i als drets ens pot permetre sortir de la situació de crisi que vivim avui dia.
Les condicions de treball i vida dels treballadors culturals ens poden donar una clau interpretativa fonamental per investigar aquests nous drets socials postkeynesians. És ben conegut, per exemple, el cas dels Intermittents du spectacle a França, una categoria laboral que inclou treballadors culturals i del món de l’espectàcle que perceben una renda garantitzada d’entre 1.200€ i 2.000€ al mes. Això els hi dóna un coixí d’estabilitat en el marc d’un treball definit per la inestabilitat. El mateix podríem dir dels numerosos treballadors culturals que consideren el dret als actius immaterials com a principi dels seus projectes. Si és interessant partir de l’anàlisi del treball cultural no és perquè aquest sigui un territori d’excepcionalitat, sinó al contrari, perquè avui en dia aquest tipus de treball marca la norma, i per tant ens permet interpretar aquests nous drets amb criteris d’universalitat.
Aquesta nova carta de drets no va dirigida a establir un nou pacte social keynesià –capital/treball- sinó a construir un nou marc d’autonomia del treball i de la cooperació social. La potència productiva i cooperativa que ha expressat la societat aquests últims mesos a Islàndia, Egipte o Espanya és més que suficient per començar a creure que una política i economia pensades com la construcció del comú –i no d’allò públic- són cada vegada més possibles i necessàries.
Magnífic article, tant en el fons com en la forma, a veure si estenem aquestes idees en el ‘món de la cultura’ i més enllà. Ara bé, com li va respondre Lazaratto a Boltansky y Chiapello, la teoria econòmica te la seva pròpia figura i no necessita a l’artista: l’emprenedor de Schumpeter. I la figura de l’emprenedor és la que ara s’ha posat (i en Mascarell ens assegura que es mantindrà un bon temps) a les administracions públiques. Així doncs, l’aposta actual des de l’ Administració comença a ser per allò privat i no per allò comú…l’emprenentage i no la cooperació, l’auto-ocupació i no la renda bàsica, estem potser en la mateixa batalla dels últims 30 anys, però amb més eines i amb més massa crítica. Ànims i revolució!
L’article te força perquè planteja un tema novedos i em mou a la reflexió perquè jo estic format precisament en la que l’article anomena “cultura fordista”. Soc molt conscient de que el que coneixem com fordisme s’ha acabat o s’està acabant i que estem en un procés en el que noves formes d’aportació de valor ja s’estan donant i s’estenen cada vegada mes.
Si el valor l’aportava la capacitat de treball, ara es, segons el meu parer, una conjunció de capacitat de treball i de aportació de coneixement aplicat a la producció. De capacitat de treball perquè encara es dona així, en la forma “clàssica” en molts llocs de treball. I de aportació de coneixement perquè cada vegada es mes estes, sobretot en la producció de serveis, i també en la de bens o productes.
Son molts els treballadors de tota mena de activitats, i no solament els d’àmbits artístics com es podria deduir de la lectura del article, els que ja estan aportant el seu valor mitjançant el coneixement, la creativitat, l’experiència, el treball en xarxa i que, en la majoria dels casos, ho fan formant part de empreses, administracions i tot tipus d’organitzacions.
Vull dir que caldrà aprofundir en l’anàlisi de com s’aporta valor i si aquesta aportació es pot avaluar, de manera totalment diferent a la comptabilitat física del fordisme.