Skip to content


De qué hablamos cuando escribimos sobre música

Escrit el 06/07/2011 per Nando Cruz a la categoria El ruido de fondo, Periodisme musical.
Tags:

“Hace algunos años hice una drástica predicción: el futuro del rock’n’roll estará fundamentado en el hecho de que las multinacionales de cerveza y refrescos abrirán sus propias divisiones de conciertos”. Son palabras de Frank Zappa pronunciadas en 1991, lo cual hace suponer que su iluminada profecía está fechada, como tarde, en algún momento de la década de los 80. Nunca fui gran devoto de Zappa (demasiado listo para mi gusto), pero advertencias como esta obligan a reivindicar su lucidez extramusical. Para no insistir de nuevo en la turbia relación entre música pop y patrocinio (lo asumo, es una obsesión), me dispongo a desmontar otra de esas frases del ingenioso músico de Baltimore, quizá la más aplaudida de su libro de citas.

“Escribir sobre música es como bailar sobre arquitectura”. Pues sí, una sentencia muy aguda. Y también una completa sandez. ¿A qué queda reducida cualquier expresión artística si no podemos reflexionar sobre ella? ¿A la mera contemplación individual y muda? No es poco, pero, a veces, contrastar impresiones y contraponer perspectivas enriquece el disfrute de la obra. El lenguaje verbal (o escrito) nos permite prolongar y hasta revivir la experiencia artística; también preparar esa escucha, aportando al oyente elementos que pueden serle útiles en el momento de esa escucha. Lo siento por Zappa y su sofismo, pero limitar el disfrute de la música al instante en que suena y referirse a ella sólo mediante términos técnicos la convierte en un elitista coto para expertos. Y eso fue a veces la música del bigotudo.

Todo esto no pretende ser una defensa del periodismo musical sino, para variar, una queja desde dentro. Y es que no deja de sorprender lo poco que hablamos de música cuando escribimos sobre música. A menudo, los artículos y reseñas de discos dedican más tiempo a hablar del autor que de la obra. Es una inercia en la que hemos caído, empujados también por esa creciente tendencia de los artistas a airear su vida privada con la intención de presentar mejor su música. Pienso, por ejemplo, en Micah P. Hinson, Bon Iver y John Grant, cantautores cuyos discos llegaron precedidos por un minucioso relato de sus complicadas existencias: el que falsificaba recetas médicas para drogarse, el que se encerró en una cabaña con el corazón roto, el que fue repudiado por su religiosa familia debido a su homosexualidad…

Este creciente amarillismo emocional, que los medios reproducimos con inusitado interés (y sin posibilidad de contrastar la información), nos hace caer en una fea trampa: explicar la música a través del artista cuando, si acaso, debería ser la música la que explique al artista. En cierto modo, reproducimos el vicio del pop de las estrellas. Sólo que en vez de enumerar cifras de venta, premios, amantes, manías y escándalos, informamos de sus fracasos, traumas… manías y escándalos. El problema no es sólo perpetuar ese engañoso y perezoso culto al personaje, sino olvidar que nuestro trabajo es desmenuzar la obra para acercarla al oyente. Nadie pregunta a lector qué clase de aportación desearía recibir del supuesto experto, pero ahora que la información está tan al alcance del profesional como del aficionado quizá es hora de sumergirse plenamente en la música y emerger con reflexiones, tesis, consideraciones, replanteamientos, dudas, análisis y opiniones que lo arrastren irremisible hacia esa obra musical y, con suerte, le ayuden a tener una experiencia auditiva aún más intensa y completa.

Y quizá así hasta podamos rebatir definitivamente al listillo de Frank Zappa.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Oliveras says

    Hola! Doncs jo crec que també podríem portar la reflexió més enllà del periodisme. Parlar de música, simplement entre els que l’escoltem, també forma part de l’experiència musical igual que ballar i altres suposats complements. I en alguns casos també forma part de la comunicació musical allò que el músic diu des de l’escenari, per exemple, quan presenta cançons. La pretensió d’aïllar el so d’altres coses que envolten l’acte comunicatiu, com si fos un producte de laboratori, no m’interessa gaire, em sembla un error.

    I, per suposat, també estic d’acord amb l’argument central de l’article: els periodistes musicals haurien de parlar més de música. O, si més no, potser treballar més per contextualitzar i relacionar aquest “amarillismo emocional” que dius, dins del relat musical, i no a la inversa.

  2. Borja Duñó says

    És que hi ha molts equívocs al voltant de la premsa musical i també cert papanatisme, perquè no dir-ho. No nego que moltes vegades es fa amb les millors intencions, però personalment trobo a faltar més crítica seriosa i rigorosa (que també se’n fa, però menys). A banda de la descripció del fenomen musical, cosa que en molts textos ni tan sols apareix, cal que ens preguntem quin significat té la música en qüestió, què representa, perquè ens hi hem d’acostar o perquè no, més enllà de criteris merament estètics, de moda, de l’opinió de certs prescriptors, de corrents d’opinió o, directament, del que dicta l’agenda de la indústria musical. Si no ens fem aquestes preguntes, si no sotmetem la música a la crítica i acceptem que en lloc d’un diàleg sigui un monòleg (de l’artista, la promotora, la discogràfica, etc amb l’aquiescència dels fans), aleshores esdevé un mer producte de consum més, banalització amb la qual alguns semblen trobar-se sorprenentment còmodes. Potser hem de buscar aquí la diferència entre producte cultural i producte de consum…

  3. Julián says

    Tens raó Nando. Zappa era un provocador en un doble sentit: perquè li agradava sorprendre incòmodament, i perquè li agradava “provocar” experiències el pensament i la sensibilitat. És evident que ell mateix podria rebatre la seva frase, i encara aquesta:

    “El periodismo musical consiste en gente que no sabe escribir entrevistando a gente que no sabe hablar para gente que no sabe leer.” Frank Zappa

  4. Tuli Márquez says

    Crec que hi ha una enorme diferència entre els conceptes “escriure sobre música” i una altre que seria “escriure DE música” que és el que el periodista sembla voler reivindicar. Una cosa és escriure al voltant de la música, l’altre és anar al moll de l’os. En quant a l’opinió de Zappa, evidentment que era un tipus llest, i no suportava entrevistes que fossin pèrdues de temps. Per això els periodistes anem a la facultat. I ens hi passem cinc anys per aprendre (ni que sigui) els mecanismes. En aquest punt, n’estic molt fart de l’intrusisme que ha patit la professió, propiciat per la cantarella de que per exercir periodisme no cal titulació. A la llarga,. aquesta cantarella ha perjudicat, i molt, al gremi. Només cal llegir/veure els medis.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )