Orchestra Fireluche
Heliogàbal, 14/7/2011
Per Sílvia Mussoll. @zedka
El passat 14 de Juliol vaig assistir al concert que l’Orchestra Fireluche va protagonitzar a l’Heliogàbal de Gràcia. Haig de reconèixer que no els coneixia, nomès sabia que eren uns músics poc convencionals, i tocant dins un lloc tan especial, sabia que era un concert que no m’havia de perdre.
L’Orchestra Fireluche son un grup de la Cellera de Ter i està format per 10 músics, cosa que s’ha de tenir en compte, perquè posar 10 artistes en un espai tan reduït com és “l’escenari” de l’Heliogàbal no és una cosa senzilla, i menys tenint en compte el centenar d’andròmines, i si no hi arriba poc li falta, que acompanyen als fireluches.
Quan van sortir en escena van tenir petites dificultats per encabir-se a l’indret que els tocava, en Domènec Boïgues, l’encarregat de deixar anar petits tocs d’humor entre cançons, ho va dir només començar: Estem una mica anxovats avui. I quanta raó tenia.
Només començar a sentir les primeres notes ja em vaig quedar petrificada i amb la boca oberta. Sabia que eren peculiars, però veure com tocaven amb el mateix òrgan Casio, que teníem a casa quan jo era petita, va fer que un sentiment de nostàlgia m’envaís, i entrés a un estat d’absoluta felicitat que no em vaig poder treure de sobre durant dos dies.
Els fireluches, porten amb ells tot un arsenal d’instruments d’allò més diversos, partint dels ja esmentats Casiotones, passant per pianets, melòdiques, xilòfons, guitarres, stylophones, da ruans, la mítica guitarra del Casal ’93 i acabant amb la secció més casolana que abraçava objectes tan diversos com una serra, una pila de trossets de ceràmica o una autèntica senyal de trànsit, entre una infinita selecció d’estris que s’amagaven dins d’una vella maleta.
M’imagino que el seu estil es podria resumir com a música experimental o folk, però fan coses que s’escapen d’aquestes etiquetes, com la gran versió que van fer de la Vie en Rose, o els son indescriptibles que produeix una serra al ser tocada amb un arc de violí, que em recorden als curiosos sons que emet un Theremin.
El concert em va fer pensar en el paper que tenen els instruments dins del món de la música, és evident que són escencials, però a vegades experimentant amb objectes d’allò més quotidians també es pot arribar a l’ànima de les persones de la mateixa manera que ho podries fer amb la millor de les guitarres. I em va venir al cap una frase que van dir Einstürzende Neubaten: “Els instruments no són el principal, tot és música, tot la conté, qualsevol objecte la irradia”
Resumiria en concert com una injecció d’optimisme de prop d’una hora i quart, envoltats d’un ambient d’allò més familiar. Crec que tots els que hi erem vam sortir de l’Heliogàbal pensant que la vida és meravellosa, ja que durant aquella estona l’Orchestra Fireluche ens va fer sentir vius. Un concert curt, però intens.
Ara només ens falta esperar al Setembre per poder descobrir quines són les sorpreses que ens esperen en el nou àlbum dels gironins. I pel petit tastet que ens van oferir durant el concert m’ensumo que serà un gran disc.
ei, la serra musical es un instrument mes vell que la guitarra electrica.
pero si, estic d’acord q tenen un so ben interessant. es bo saber q treuen disc…