Per Xavier Maristany
davant la situació actual de l’SGAE i la repetida insistència -res a dir, em sembla encomiable- perquè col·labori en redreçar la situació de l’entitat gestora, vull deixar clara la meva posició -i, de passada, provar de deixar-me-la clara a mi- en relació a fulls de signatures, votacions, intents de regeneració de l’entitat, construcció de noves societats més eficaces i/o demés accions per millorar la situació.
anem a pams. Què fa la SGAE? és una societat privada que gestiona els drets d’autor que generen els seus socis i, molt particularment, els diners que genera l’ús de les seves obres. La principal crítica que s’ha fet de l’SGAE, ja des d’abans dels fets actuals, rau en el fet que ha gestionat malament aquests guanys recaptats.
per tal de no fer un escrit molt llarg , dono per entès que s’ha gestionat malament, que hi ha hagut un ús pervers dels mecanismes en benefici dels qui ocupaven la part alta de la piràmide, etc. Sembla evident.
aclarit això (la mala gestió, la falta d’ètica, etc.) vaig al moll de la qüestió: Perquè existeix l’SGAE? què són els drets d’autor? i, anant al fons, què és un autor? perquè s’obliga a la societat a pagar cada cop que s’usa una obra? i, sobretot, perquè L’SGAE s’ha erigit en representant dels drets d’uns quants (autors de teatre, cinema, música, guions i, des de fa poc, coreògrafs)? perquè aquests sí i altres no?? no és l’arquitecte que ha fet casa meva l’autor de la meva casa? no n’és la persona que va fer el disseny dels meus pantalons l’autor? I el que va dissenyar l’avió en que viatgem? perquè no els paguem a aquests cada cop que fem servir allò del que en són autors? potser perquè ens pensem que “ja ho van cobrar al seu dia” i no s’ha d’anar pagant cada cop que en fem ús? perquè no tenen SGAE que els representi? perquè no són prou artistes?
al meu entendre, la constitució de l’SGAE, estructurada en base a una manera d’entendre la creació basada en ideals racionalistes, perviu gràcies a un seguit d’enganyifes:
primera enganyifa: una cosa és ser el propietari, l’autor legítim d’una obra (l’autor n’és, suposadament, el propietari intel·lectual). Una cançó, una obra de teatre, una coreografia seran sempre fruit d’una autoria, que cal citar. L’altra cosa, però, i ben diferent, és que a més de citar-ne l’autor calgui pagar-li cada cop que se’n faci ús. No és només una qüestió econòmica: quan una obra “circula”, és ex-posada, pertany també a la gent. És, en certa manera, també res publica. És d’un autor, si, però també del món.
segona enganyifa: “és que ell -l’autor- és un creador”. Vaja paraula! creador! inventa, fabrica del no res! no hi ha hagut res abans que ell! Qualsevol grup, per exemple (ara se m’acut Mishima, el primer que m’ha vingut al cap, pobre; no hi tinc res en contra), ha inventat els instruments amb que toca? el pentagrama? les notes? l’estructura de les seves cançons no s’assembla a d’altres -tantes!- que les han precedit? està inventant música?? que no estan fets tots els temes en un convencional 4/4 que fa anys que se’ns ha imposat? que no són cançons tonals, tradicionalíssimes? i en diuen creadors! sincerament, crec que hi ha molta més diferència entre un creador i un grup de rock o un cantautor que entre aquest i, posem per cas, un fuster, a qui mai ningú li ha proposat de fer una SGF (societat general de fusters), reclamant-ne l’autoria dels seus mobles i exigint diners cada cop que s’obre el calaix de la tauleta de nit que ha fet.
I no és només això: jo, que com alguns sabeu, tinc seriosos dubtes sobre què és i què no és art, em pregunto si, posats a fer, no haurien de cobrar tots: els que imprimeixen el diari, els que cusen els vestits, els que ensamblen els telèfons mòbils o els que maqueten els llibres, tots. L’SGAE diu: ja cobren aquests, van cobrar per feina feta. Perquè el suposat autor va cobrant -a més del que se li va pagar quan va fer la composició- cada cop que se’n fa ús? començo a pensar que la il·lustració francesa no ha estat tan brillant com hem cregut durant segles. La reivindicació de l‘home com a eix entorn el qual es construeix el món ens ha acabat fent creure que en som els creadors de tot plegat. Engendrem, creem, inventem. Paraules que han esdevingut idees. Caldria, entrats al segle XXI, aprendre a ser més món, saber-se integrat a la terra i participar, humilment, d’ella. En nom de la creació -i, sobretot, l’artística- hem fet i hem cregut les tonteries més arrogants. Baixem del burro d’una vegada, deixem-nos de defenses dels creadors i participem, humilment, d’això que en diem vida i que fem entre tots.
tercera enganyifa: fer-nos creure que “protegir” els drets dels creadors suposa una defensa de la cultura. Res més lluny: cultura és lliure intercanvi. D’idees, d’arxius, d’imatges. No es “protegeix” la cultura limitant-ne el seu ús. Quants cops no hem deixat de fer servir una imatge, una música, perquè “pertany” al seu autor i ens vindrà l’SGAE si no fem la paperassa burocràtica pertinent i li paguem una part? això protegeix la creació o més aviat coarta qualsevol acció artística? si és cert que ningú no inventa res, que venim d’una herència artística i cultural comuna, TOT el que fem pertany a un passat, som memòria col·lectiva. Res no pertany plenament a ningú i, en conseqüència, ningú no pot reclamar-ne l’autoria plena.
quarta enganyifa: fer-nos creure que hem evolucionat culturalment, però sense canvis substancials. No és cert. El canvi que representa la societat informacional, la societat “xarxa”, és radical. El paradigma racionalista del llibre, la partitura o el guió s’ha vist substituït pel paradigma de la complexitat digital. Estem davant un nou model de distribució de la cultura, radicalment diferent dels formats preexistents, tot i que l’SGAE s’entesti a mirar-ho amb criteris de creació romàntica completament obsolets. Cal entendre que els processos culturals es modifiquen constantment, en viu. Canvien amb nosaltres i també en nosaltres.
cinquena enganyifa: fer-nos creure que l’affaire SGAE actual, amb la presumpta corrupció de la seva cúpula dirigent, és un fet puntual i que es dóna estrictament en l’àmbit de la cultura. No hi veieu un paral·lelisme clar amb la famosa crisi? els diners i els qui els saben fer funcionar són, un cop més, els veritables dirigents. Espanta que cap govern sàpiga plantar cara a les acumulacions de capital. Les xifres, no només dels qui han arrestat, sinó les que cobren anualment els grans “creadors” afiliats a l’SGAE, són astronòmiques. Caldria saber aprofitar la crisi no només per evitar noves accions fraudulentes com les que hem viscut sinó -sobretot- per replantejar-nos els aspectes bàsics de la cultura. Per entendre-la. Per entendre’ns.
modificar, canviar, redreçar l’SGAE, no serveix per a res si no hi ha un debat seriós sobre el nou paradigma cultural en que -ens agradi o no -estem immersos i que ha sacsejat els conceptes que fèiem anar: producció, creació, distribució, consum. Cal pensar la cultura -que sempre ha estat subvencionada per l’església, l’aristocràcia o, ara, l’Estat- com un espai comú, d’intercanvi, de lliure circulació horitzontal. I, sobretot, saber-nos més humils. Baixar del burro.
xavier maristany
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.