La progressiva (indeturable?) decadència d’allò que es va convenir a anomenar “estat del benestar”, el descrèdit de les institucions que la instrumentalitzen i la manca de legitimitat de les mateixes en el context d’una democràcia pueril i superficial que fa aigües per totes bandes sembla que per fí ens ha permès establir algunes zones comunes de pensament. Encara que sigui per reacció. La zona ombrívola del poder ha conquerit tant espai que sembla que tot moviment que la població dugui a terme no pugui ser ja altra cosa que una resposta; no queda marge per la passa endavant. En tot cas, potser podem moure’ns transversalment. Però a la llarga, aquest moviment es dil·lueix en la seva insignificància. Amb tot, la irrupció d’aquests parèntesis d’unanimitat permeten recuperar la reflexió sobre algunes nocions que semblaven perdudes dins els feixos de la cartografia de la memòria.
de cop i volta, a base d’estomacades i corredisses amb una inequívoca fetor pre-constitucional, descobrim esvalotats que, en el fons, la violència és patrimoni de les oligarquies que practiquen el noble art de la política-control
Una d’aquestes nocions és la de violència. Aquesta democràcia representativa, indirecta i terriblement del·legativa s’havia acostumat a exercir la potestat nominal sobre aquest concepte, especialment quan del que es tractava era de construir un discurs bipolar de confrontació amb certes formes d’insurgència política associades a una, admetem-ho, atrotinada i desgastada lluita armada: “la democràcia contra els violents”; aquest era el lema. I fins fa molt poc, semblava que tothom havia acordat deixar en mans de les institucions la responsabilitat d’assenyalar qui exercia la violència i contra quins principis universals aquesta era practicada. Ara, de cop i volta, a base d’estomacades i corredisses amb una inequívoca fetor pre-constitucional, descobrim esvalotats que, en el fons, la violència és patrimoni de les oligarquies que practiquen el noble art de la política-control. Els grans estats es fundaren sobre l’exercici de la violència (respecte d’altres estats), així com els grans discursos es basaren en l’aplicació de la violència sobre els individus destinataris d’aquests enunciats. Les societats punitives i disciplinàries, que ara ens semblen paisatges de fons per a les obres del marquès de Sade o per les desventures de mosqueters en hores baixes, executaven la violència de manera explícita i sistemàtica. La violència exemplar, amb l’objectiu d’alliçonar i reordenar moralment la població.
I, finalitzat aquest antic règim, què se’n va fer de la violència? Amb el triomf del poder absolutament especulatiu i abstracte, amb la deriva tardo-capitalista i post-industrial de les societats, semblà que, pel fet de no aplicar-se en una plaça pública, de conxavar-se noves territorialitzacions de l’individu com la reinserció i de començar a creure’s que la pau perpètua anunciada per Kant es consumava en l’univers infinit de la fi de la història preconitzada pel postmodernisme més conservador, amb tot això, insisteixo, semblava que la violència havia quedat eradicada, que ja no era un element estructural de les institucions i que, si emergia, era com a anomalia, com a salvatgisme fruit d’algun esquema de pensament que no s’havia adonat encara de en quin punt es trobaven les coses.
I amb això nasqué la societat de control. Aquella en què l’individu no era castigat, sinó hipotecat.
Doncs no. El tema és que ja fa temps que vam desplaçar-nos de paradigma: la societat disciplinària resultava econòmicament deficitària, incompetent i s’arriscava a la seva auto-extinció per no ser capaç de gestionar curosament els recursos del seu poder. Llavors, els oligarques van pensar que segurament resultava més útil aplicar els principis de l’especulació econòmica allà on fins llavors només havia existit l’especulació política. I amb això nasqué la societat de control. Aquella en què l’individu no era castigat, sinó hipotecat. Aquella en què la banda magnètica, els controls d’accessos i la universal·lització de l’esfera privada convertida en un codi binari permetia la actualització constant de les coordenades d’existència. La vida a crèdit. Aquesta societat de control neix en paral·lel a la societat de consum, i la combinació de les dues atorga carta de naturalesa a una nova forma de violència: la violència simbòlica, abstracta. La violència que no executa als individus en una plaça pública, sinó que els esborra en la intimitat de la seva pròpia insolvència després d’haver-los convertit en els canals de transmissió del propi sistema en tant que agents consumidors i cintes transportadores dels valors icònics del moment. Deleuze, Bourdieu i d’altres en podrien encara dir forces coses, al respecte.
Com si fos una mena de psicoanàlisi col·lectiu, tirem del fil i descobrim que, rera la violència neuròtica del present immediat rau la violència simbòlica d’un trauma i d’un conjunt de somnis truncats.
Ara nosaltres també sembla que en podem dir alguna cosa. Sobretot quan, després de posar en solfa la mascarada d’aquest hipotecament planetari, la resistència de (una part, no ho oblidem) la població sembla posar el poder en una tessitura de desconcert: obligant-lo a actuar novament a cara descoberta, com en els bons temps. I, rovellat com està d’aplicar la violència literal, acostumat com estava a considerar suficient la tècnica del blau (l’ofec progressiu sense arribar a l’asfixia absoluta), treu els sicaris al carrer i desplega una atroç demostració de salvatgisme sense rèdit. Una violència estèril més enllà de les boques que pot callar en aquell instant o de recuperar la nostrada tendència a la intimidació. Com si fos una mena de psicoanàlisi col·lectiu, tirem del fil i descobrim que, rera la violència neuròtica del present immediat rau la violència simbòlica d’un trauma i d’un conjunt de somnis truncats. Simptomatologia d’una societat malaltissa.
Aux armes, citoyens.
Brutal. jo només canviaria la darrera frase per “Aux larmes, citoyens!”
Amb retòrica retorta i envitricollada no véns a dir res de nou: que el sistema havia amansit els ramats, que conformistes s’hipotecaven i no piulaven perquè no tenien Twitter ni pensaven que mai els Mossos deixarien anar les porres embogides contra els seus ossos. Però ara, mal que us pesi, la gent continua en general tan endormisacada com sempre; no tragueu conclusions precipitades amb faltes d’ortografia a cada frase, fins i tot en francès, i amb una ela geminada mal posada a cada paràgraf: la violència del sistema és la mateixa ara que sempre, no està més embogida que mai, ni és més concreta que fa quatre dies. Per a la immensa majoria de gent que no es fot tripis, el boicot al Parlament era violència directa i la càrrega inexistent de la policia era més que justificada.
El laberint retòric que dibuixeu és el reflex de l’empanada monumental que porteu. Massa Bourdieu, mon Dieu, i massa poc tocar de peus a terra. Escriviu un text clar i demostrareu que teniu les idees clares. Es pot dir “conxorxar-se” o “confabular-se”, dir “conxavar-se” és un castellanisme delirant i un exemple que no sabeu en quin món esteu vivint ni com expressar-vos. Pedagogia?
I repeteixo: la violència implícita (“la violència inherent al sistema” de Monty Pyton…) i EXPLÍCITA sempre hi ha estat i jo i tothom que ha tingut els ulls una mica oberts l’ha vist sempre. No sé d’on collons traieu aquestes conclusions paranoiques: “el sistema està rovellat de no haver fet servir la força”, com un llum. “La societat desemmascara les mentides i l’asfíxia dels poderosos”, au va, home, explicant la història dels Estats moderns com qui ha robat el foc als déus…
Bé, més enllà de consideracions sobre ortografia per una banda (la de l’article) i bones maneres per l’altra (la de la resposta), i atenent a què considero més greu mancar al respecte que a les normes ortogràfiques, procedeixo:
-No he dit en cap moment que la violència explícita hagi deixat d’existir. El que he dit és que la violència simbòlica o abstracta (i insisteixo en aquests conceptes empanats, com pots veure; no crec que sigui un problema de llegir massa Bourdieu sinó potser de llegir massa, en general) és una fita pròpia d’una societat que ha deixat enrera el suplici físic com a única forma de tenir sotmès l’individu. Primer van ser les formes de reclusió i vigilància i després la infiltració d’aquestes formes de control en la quotidianeïtat: segons la meva modesta opinió, a l’estat li resulta molt més barat que l’individu se sotmeti a la seva pròpia aniquilació per mitjà de mecanismes que estan comunament acceptats com a parts de la societat del mercat (des de la moda fins als préstecs bancaris) que no pas haver d’engegar dispositius específics de repressió. Això no vol dir que no els engegui, però quan ho fa és perquè la resta de mecanismes no han funcionat, perquè la gent se n’adona que rera d’allò que s’els ven com a normal o fruit de cicles històrics inevitables hi ha un càlcul tàctic de violència i de control. Les institucions prefereixen que la violència passi desapercebuda o que en tot cas es mostri quan els seus efectes ja són inevitables, amb la pretensió de ser aquestes mateixes institucions les que apareguin com a salvadores de la catàstrofe (coses de llegir massa a Chomsky, potser?). El problema que hi ha ara és que aquest discurs de legitimació ja no té cap credibilitat, i per tant, davant de mostres de resistència, el poder ha de deixar de banda les subtileses i tirar pel dret: que no combregueu amb la impostura? Doncs tots a casa i a callar a cop d’hòsties. “Ens heu obligat a arribar a aquest extrem”. L’únic que vull dir és que el poder refina els seus mètodes amb el temps, i que el que en una època servia com a mecanisme “habitual” ara pren la forma de “mesures d’excepcionalitat”. Cony, els veritables repressors són els banquers encorbatats que deixen la gent al llindar de la pobresa, la resta són funcionaris acòl·lits d’aquest sistema. O covards incompetents.
Deixo de banda les reflexions sobre la retòrica, ja que, entre d’altres coses, aquest és un espai d’expressió lliure i puc escriure les “paranoies” que consideri oportunes. Com en tot, hi ha lectors que hi entren i lectors que no. Però aquesta part cau fora de la meva jurisdicció.
Que tinguis un bon dia.
Gràcies Sebastià. Tens tota la raó. Ja fa dies que només escolto Noir Désir per passar l’estona mentre penso quina catàstrofe salvar… o no! I posats a criticar, dir a Pepcreu que, segons l’Optimot, “mal que us pesi” no sembla ser català… Li recomano la lectura de ee.cummings – you know: if you pay too much attention to the syntax of things etc.