e La ciutadania i la gestió de la cultura | Nativa
Skip to content


La ciutadania i la gestió de la cultura

Escrit el 26/06/2011 per Jordi Oliveras a la categoria Cultura i democràcia, OPINIÓ.
Tags:

Ens hauria de preocupar, a la gent en general, la gestió de la cultura que es fa des de les institucions?

En ocasions, s’ha parlat de la necessitat que hi hagi accions, mecanismes o organitzacions que recullin la veu de la ciutadania en aquests afers. Ho deia l’Eduard Miralles, per exemple, a l’entrevista que li vam fer. Més que partir d’una experiència o necessitats determinades, es tractaria de cobrir un buit. Exercir un contrapès o equilibrar les decisions en un sistema en que administració pública i les empreses marquen l’agenda del que cal fer. Hi ha també iniciatives que donen veu i poder al sector artístic, com l’Arts Council a Anglaterra, que és l’exemple que s’ha volgut seguir aquí amb el CONCA, actualment en crisi amb els plans del nou govern. Els creadors són part de la societat civil, cert, però no tota la societat civil.

Sense pensar-hi massa, podríem dir un bon grapat de temes en cultura en els que aquestes organitzacions podrien intervenir: definició de lleis que afecten a la cultura, decisions relacionades amb la programació i funcionament de museus, auditoris, biblioteques,… defensa dels interessos dels consumidors culturals, concessió de subvencions,….

El cert és que de moment parlem d’una idea poc posada en pràctica. Un dels motius deu ser que no hi ha sentiment d’emergència envers la cultura com el hi ha en altres temes com el del medi ambient, els drets humans o la cooperació internacional. De fet, si alguna implicació hi ha hagut, ha estat quan d’una manera o altra aquest sentiment de perill ha estat present, com en els casos de llengües en risc de desaparèixer o en el que potser és la més gran mobilització ciutadana recent relacionada amb la cultura: la referent a l’accés a continguts culturals a internet.

Una altra dificultat, no per molt repetida menys certa, és que les administracions en els darrers anys han fet ben poc per a què aquesta interlocució existís, més aviat el contrari. Els avenços que s’han fet en cultura en el diàleg amb la societat civil han estat amb la indústria i amb els col.lectius d’artistes, però a la resta de la ciutadania ja fa molts anys que se la tracta amb paternalisme, més pendents del seu rol d’usuaris i consumidors que de cap implicació més activa.

Aquí cal dir que, en el pla dels esquemes mentals amb que afrontem les coses, potser ha generat desconcert el progressiu i en el fons recent desenvolupament de la cultura com a producte en l’àmbit mercantil, i com a servei en l’àmbit públic. Vist així, hi ha qui no té prou clar si la ciutadania s’ha d’entendre com a protagonista de la cultura o com a usuària.

Manca de models, manca de sentit d’urgència, mentalitats que ens distancien de la cultura i tradició política recent, són obstacles a salvar per un projecte, el de la ciutadania organitzada a l’entorn de la cultura que, si més no des de la perspectiva del millor funcionament de la democràcia resulta d’allò més desitjable.


5 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Nicolás says

    Crec que aquest és un tema clau per a la legitimitat de les polítiques culturals, per al reconeixement (o no) de la capacitat de les administracions d’intervenir en l’àmbit de la gestió de la cultura. En definitiva, per al caràcter públic i polític de les polítiques culturals. Qualsevol declaració d’intencions sobre l’aparent centralitat de la cultura en l’acció de govern hauria de considerar molt seriosament el paper de la societat civil (amplia) en la construcció, implementació i avaluació de les polítiques culturals. Em sembla que el que està passant aquests dies és una prova d’aquesta necessitat.

    • Jordi Oliveras says

      Hola Nicolás, estic molt d’acord amb el que dius, i també amb aquesta referència al 15M que fas al final del teu comentari. Jo hi pensava mentre escrivia, en aquesta connexió amb actualitat i, no sé ben bé per quèm fins i tot tenia certa sensació de desfassament en el discurs, com si els fets demanéssin portar-ho més lluny.

      També em quedo amb quelcom que es desprèn del teu comentari, que és amb la necessitat de que també des de la política es prenguin iniciatives en aquest sentit. També ho deia l’Eduard a l’entrevista: “I això no només és un problema de la ciutadania. Contribuir a la construcció d’aquesta veu civil és un problema de la pròpia política, perquè és una veu necessària.” Potser sona una mica paternalista, jo prefereixo que aquesta veu la construeixin els ciutadans i es faci valdre, però potser una acció des de les dues bandes seria interessant.

  2. ignasi Coromina says

    Cultura? què és això tan estrany? Cultura és art? art no és més que una consideració subjectiva d’una creació. En la meva opinió, en un entorn cultural dogmatic, on només hi tenen cabuda i prestigi els criteris cientifistes derivats del racionalisme de la il·lustració, i els interessos d’una classe que es distingeix per el seu triomf en els negocis, el concepte ampli de cultura -antropològic- no hi té cabuda. El concepte cultura s’ha delimitat com molt bé apuntaba l’article a una senzilla mercaderia, i no el marc interpretatiu de tot el que sóm: homes.
    Ens distingim de la natura perque disposem d’aquest atribut, i el que anomenem cultura no és més que la capacitat d’organitzar-se, a través del llenguatge, que ens permet organitzarnos com a espècie i interpretar els nostres sentits (molt limitats, per cert). El llenguatge ens permet ser tot el que sóm: persones, individuos, guapos, alts… i també ens permet ser creatius!! Pot ser que aquesta capacitat creativa sigui la que es relaciona amb l’art? Pero no d’una manera diàfana. L’art sorgeix de la realitat que hi ha uns sistemes de valors que predominen sobre d’altres. Tots som creatius, cada cop que cuinem, que formulem una frase, o decidim si començar a escombrar des d’un costat del pis o de l’altre. Imagineu-vos que l’Estat hagués de subvencionar aquests petits actes creatius. No, l’art és un mecanisme de preservació de l’estatu-Quo, de l’opinió d’unes èlits que han decidit viure de les seves opinions.
    Malauradament, la cultura o la cultureta, perque ens entenguem, s’està fent cada cop més petita. La cultura “antropològica” a que ens referiem, vé limitada per sistemes de valors, sistemes que limiten la creativitat per tal que la espècie no s’extingueixi i pugui reproduïrse (bo i dolent), cosa que s’ha perdut en els nostres dies: La publicitat i l’individualisme en són els responsables, mitjançant el culte a l’originalitat i el pretendre sorprendre continuament, destruïnt sovint tota una serie de valors culturals que s’han forjat a través de l’opinió de moltes generacions ( i per tant persones, moltes ), i imposant-ne uns d’altres que sovint serien inconsistents si no fos per la força dels mitjans especulatius i tècnics. Total, res de cultura, estem vivint un procés d’empobriment i destrucció de la cultura molt greu: un procés d’aculturació. No sé si val la pena que l’estat el subvencioni, no creieu?

    • Jordi Oliveras says

      Gràcies pel teu comentari, Ignasi. A mi em sembla que encara té més valor venint d’un artista, pel que en el fons té d’auto-qüestionament. Entenc que aquesta necessitat d’apropar la veu de la ciutadania a les decisions que es prenen en la gestió de la cultura hauria d’estar molt relacionada amb aquesta revisió del concepte de creativitat que proposes. O potser treballant una altra forma de connectar artistes i públic també es podria anar en aquesta direcció.

      • ignasi Coromina says

        Ens felicitem per la investigació a l’SGAE !! suposo que si el concepte de cultura que explicava governés aquesta institució, tal i com contempla la carta de les nacions unides i altres textos en clau humanista, tot aniria millor . A veure que passa…. fallaran d’aquí 5 anys? Salut



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )