e El cos místic dels parlamentaris catalans | Nativa
Skip to content


El cos místic dels parlamentaris catalans

Escrit el 30/06/2011 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

A l’antic règim atemptar contra la figura del rei es considerava atemptar contra els seus súbdits. Segons la teoria del doble cos, el rei era la trobada de dos cossos. D’una banda, el cos místic, és a dir, el cos transcendent on s’encarnava i concretava l’estat. De l’altra, el cos finit, és a dir, l’individu concret, no infal·lible, subjectiu, a qui Déu havia escollit com a monarca. El cos transcendent era immortal, el cos individual era mortal.. D’aquí la cèlebre frase “El rei ha mort, visca el rei”. Quan el rei moria, moria el cos concret, però no el cos místic que immediatament passava al seu successor. El rei ho posseïa tot i no posseïa res. Ell era la màxima autoritat en el seu país, però tot allò que posseïa se li cedia temporalment. Quan moria, la seva obligació era retornar tots els seus bens a la institució monàrquica, al seu legítim successor. Això incloïa la corona. El rei no podia decidir a qui feia hereu, per què la corona, el ceptre o la capa reial, eren atributs del càrrec, propietat del cos místic, però en cap cas possessions personals.

Així, atemptar contra el seu cos, en la mesura que n’hi havien dos, el místic i el personal, era atemptar contra aquella institució transcendent en la que s’encarnava la pàtria. Lògicament, la pena contra aquell que gosés agredir al rei, això és, esquarterar la seva nació, era condemnat a l’esquarterament. Un bou a cada extremitat i quatre botxins serrant les juntures, vessant-hi oli roent, per escenificar de forma més explícita i efectiva el suplici.

Amb les revolucions burgeses tot això es va acabar. Segons la nova ideologia burgesa, el poder de l’Estat, no emanava d’una decisió divina, sinó del propi poble. Li van tallar el cap al rei. I els nous caps d’estat, sempre en el pla teòric, passaven a ser funcionaris al servei d’un poble que els havia atorgat, temporalment, el poder de legislar, governar i fer complir la llei. Sobre aquests funcionaris, presidents de parlament o primers ministres, òbviament, no  requeia la responsabilitat del cos místic. Eren simples mortals, com tota la resta, amb els mateixos drets i obligacions. L’autoritat, en teoria, en emanar del poble convertia en absurd el vincle transcendent entre cos real i sacralitat.

Tot això ens interessa especialment ara en que tantes bestieses s’han dit sobre les agressions que alguns parlamentaris van patir el famós dimecres 15 de juny a l’entrada del parlament. La violència és condemnable sempre i en qualsevol cas. I precisament per això, en un sistema democràtic que suposadament es regeix per la igualtat, és tant greu agredir a un diputat com a un forner. Tots participen i tots són part de la democràcia. Cap dels dos està imbuït d’una sacralitat que converteixi en sacrilegi el fet d’agredir-lo. Donar un empenta a un parlamentari, al igual que a un forner, no es un sacrilegi, sinó un delicte. Punt. Tota la retòrica victimista de determinada classe política i bona part de la classe periodística, i que insisteix a dir-nos que donar un empenta a un parlamentari es agredir a la democràcia està tergiversant el sentit de la paraula democràcia i obre una deriva perillosa: el cop de lesa majestat. Perquè si en la figura del parlamentari ha sedimentat aquell cos místic de l’antic règim, si agredir a un parlamentari és més greu que agredir un futbolista, aleshores, continuem comprenent el poder com s’entenia a l’època de Lluís XIV o Felip IV, tots ells parents llunyans de Juan Carlos I d’España.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Josep M. Rovira says

    Bien Ramón
    I de la violència sense força fisicade la politica no n’hem de parlar?
    salut
    Josep M. Rovira

  2. Mercè Coll says

    Comentari intel·ligent i precís sobre la sacralitat del poder en la representació democràtica



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )