Sovint es parla de la producció cultural com a motor de l’economia. Ho fan, per exemple, els programes dels partits polítics, i ho fa també el sector de la cultura. Jo crec que hauríem d’invertir els termes de la reflexió, i que hauríem de parlar més de l’economia com a producte cultural.
La cultura ja ha demostrat amb escreix la seva capacitat per generar valor econòmic i poder. Així ho han entès els polítics que substiueixen el seu posicionament polític per “relats”, els publicistes, que substitueixen els dissenyadors per “creatius”, i els equips de futbol, que exploten a fons les possibilitats de vint-i-dos tios darrera una pilota, amb una diversitat de recursos que sobrepassa l’ambició d’obra total de l’òpera: escenografia, guió teatral, dansa, tragèdia grega, comèdia bufa, coreografia, captació audiovisual, música,…. La cultura ha demostrat que les ficcions tenen un poder mobilitzador immensament superior a l’austera realitat i ha mostrat el camí per utilitzar aquests recursos a conveniència. Si aquesta era la seva missió ja l’ha aconseguida, els escenaris ja han estat superats, la consciència de cultura ja domina tots els àmbits, i ara potser només li queda morir d’èxit.
La cultura ha demostrat que les ficcions tenen un poder mobilitzador immensament superior a l’austera realitat
Així, em pregunto si el que ha de fer el món de la cultura no és precisament el contrari d’integrar-se en la dinàmica econòmica: recordar que l’economia només és una ficció i actuar per què torni al seu lloc.
En el llenguatge comú, és habitual distingir els idealistes i els realistes. Això té trampa. Quan algú et diu idealista, pot semblar que t’estigui lloant, però en el fons t’està escombrant fora del camp de joc. Idealistes ho som tots. El que configura la vida social són idees, de la mateixa manera que ho són les que la qüestionen. Si les confonem amb la realitat només és per mandra mental. No és el mateix distingir les idees de la realitat que diferenciar les idees dominants de les no dominants. Què hi ha més idealista -basat en una idea- que confiar en que el futur depèn de trobar sol.lucions per seguir creixent? Què hi ha més idealista que les valoracions de les agències de qualificació del deute? I no obstant, qüestions com aquestes són afirmades rotundament en nom del realisme.
L’economia és una construcció cultural, i no una ciència, com alguns economistes es senten obligats a recordar en els temps que corren. Una construcció que des de fa uns quants anys el poder ha aconseguit naturalitzar i que confonguem amb la realitat. El valor de les coses és més el valor que nosaltres els hi atorguem que una dada objectiva. Mentre no recuperem aquesta perspectiva, seguirem assumint que la crisi és una mena de fenomen natural. La cultura ha estat instrument d’aquesta construcció, i n’és responsable. No sé com es fa, però penso que si alguna utilitat futura ha de tenir ha de tenir a veure amb desmuntar creences, més que proveint més llenya per mantenir-les.
Tot això em remet a dues coses que, en un punt no molt llunyà, s’intersequen: la cultura com a simulacre per una banda i el triomf de l’economia virtual per damunt de l’economia real per l’altra. El simulacre desdibuixa l’univers dels objectes i converteix el símbol en un signe sense profunditat que prolifera fins a crear cadenes espectrals i autorreferencials. L’economia virtual parteix d’aquesta noció de simulacre i substitueix la producció (de riquesa) per l’especulació (de l’economia sobre sí mateixa). El resultat és que, paradoxalment, l’economia ha esdevingut un simulacre de sí mateixa. És a dir, en certa forma, ha deixat d’existir. Economia i cultura conviuen a una superestructura sota la qual, bàsicament, no hi ha res.
encertadíssim punt de partida. potser ara és un bon moment per baixar aquest debat a la plaça, no? jo m’encarrego de fer-lo córrer per Àfrica.