e La forma i el contingut, el fuet i el vi | Nativa
Skip to content


La forma i el contingut, el fuet i el vi

Escrit el 22/05/2011 per Olga Ábalos a la categoria Re-Visions.
Tags:

Text: Olga Àbalos. Fotos: Carles Llàcer.

ESBOSSANT LES FORMES
(Crònica del 10è Fòrum Indigestió)

Els relleus de fulles recargolades d’inspiració rococó que presideixen el sostre de la sala noble del Convent de Sant Agustí semblaven esperar les explicacions que els ponents havien de fer sobre ells. Ells i el seu estil, el que precisament ha passat a la història com el més buit de tots, el de la forma per la forma, l’estilisme burgès que aspira a ser una refinada bellesa. Pot la forma no tenir fons, pot el fons no tenir forma? Com conviuen el continent i el contingut?

Per primera vegada el Fòrum d’Indigestió en la seva desena edició proposava un tema als seus participants que enguany han hagut de desgranar la convivència entre les dues efes i les dues ces en el seu àmbit professional, en l’art, en la creació. Les regles, però, van ser les mateixes: intervencions de cinc minuts sense espai per les preguntes del públic i amb una intervenció musical en directe entre cada discurs que en aquesta ocasió va anar a càrrec de la cantant i compositora Maria Rodés i Guillem Caballero, teclista dels Surfing Sirles, que van sorprendre agradablement. Van esdevenir el contrapunt ideal, ensenyant un refinat sentit de l’humor, a les intervencions dels ponents.

Entre el públic, algunes cares conegudes del món de la cultura barcelonina, músics, gestors culturals, representants d’algunes institucions, programadors, periodistes, poetes, anteriors ponents del Fòrum. També fotògrafs, varies persones tuitejant durant tot l’acte i alguns curiosos de barri dels que treuen el cap sempre que l’activitat sigui d’entrada lliure. Òbviament, marxaven als pocs minuts en comprovar quin tipus d’acte era i que les ampolles de vi encara no estaven obertes ni el plat de fuet destapat.

I sobre la tarima, els experts oradors convivien amb una engrescadora harmonia amb alguns debutants en l’art l’exposició oral. La varietat d’estils i aptituds públiques és ja un fet habitual en les edicions dels Fòrums, on sempre s’ha intentat posar per davant les idees, encara que l’organització hagin hagut de fer de psicòlegs improvisats davant dels nervis dels inexperts. Així doncs, la barreja no va ser impediment per a que s’anés desgranant una interessant visió polièdrica de la convivència entre el fons i la forma, en què les mateixes exposicions van ser una representació d’aquesta dicotomia.

PRIMERS TIRABUIXONS

Va obrir foc Adrià Rodríguez, representant de la Universidad Nómada. Jove sense por que va substituir a darrera hora la baixa del músic Lucas Quejido. Amb poc temps de preparar-se la intervenció va dedicar el seu temps a fer una ràpida lectura del “Manifiesto de los comunes, que va treure la son de les orelles al respectable amb una alta densitat d’idees que sobretot convidaven a apuntar-se la web per llegir-se el citat manifest per uns nous drets social, després, a casa, quan trobem el moment.

L’improvisat estil pamfletari de Rodríguez va ser el trampolí on va saltar el Ramon Faura, que inicià pròpiament la saga d’exposicions sobre el tema proposat amb un tirabuixó a l’aire. Va dirigir-se cap al centre de l’escenari seguit pel seu alter ego, Le Petit Ramón, que el va acompanyar per aguantar-li la Molesquine on hi tenia algunes idees. “Bé, a veure si m’organitzo…” Faura es va servir de l’anglès per exemplificar els matisos entre form i shape com a introducció d’una explicació històrica de perquè allò que considerem art en el fons són capes i capes per tapar el buit, o sigui, retòrica, paraula temuda en el món artístic que va provocar algunes remors entre el públic, més d’un somriure incrèdul i algunes cares de confusió interna. Faura tenia un somriure entremaliat i Le Petit Ramon es mostrava satisfet per no haver deixat indiferent a ningú.

La música de Maria Rodés va aparèixer en el moment just per tornar a retrobar l’equilibri mental mentre tothom agafava aire per escoltar a la ballarina Constanza Brncic. Aquesta va preferir fer la seva intervenció asseguda. Per timidesa segurament. Una paradoxa escènica perquè precisament es tracta d’algú que parla amb el cos. El tema era prou interessant i desconegut per la majoria dels assistents: la dansa acostuma a ser la gran oblidada quan es parla d’arts en general, potser per això inconscientment Brncic va elaborar una treballada introducció per posar-nos en context. La limitació de temps no li va permetre arribar al moll de l’os, però va deixar entreoberta la porta de la curiositat sobre aquest món, que acostuma a fer-nos mandra. Així que és recomanable fer una lectura de la seva intervenció.

ALTRES CARES DE L’ART

La següent ponent, l’especialista en art Pilar Parcerisas, agafava el micròfon amb seguretat. Sense voler-ho, la seva condició de membre del CoNCA, tot i no participar en el Fòrum com a “representant de”, la connectava amb el món de la burocràcia de les subvencions i les seves corresponent justificacions, un univers infinit i a vegades inabastable i incomprensible… però ella mateixa es va encarregar d’agafar-nos de la mà i portar-nos a una altra dimensió de la realitat més propera, lluny de la burocràcia sospitosa, quan va començar a parlar de la importància de saber fer bé les coses per a que un projecte cultural funcioni. Va ser una intervenció més terrenal i precisa, amb les paraules i amb l’ús del temps, amb a un punt reivindicatiu de tota la feina invisible que hi ha al darrera d’un fet cultural. El seu discurs, directe sense digressions innecessàries ni concessions a l’espectacle, contrastà amb la voluntat de provocar reaccions de la filòsofa Marina Garcés, que a continuació agafà el relleu.

Garcés va enfilar un dels discursos que més comentaris a sotaveu va provocar entre el públic. La seva exposició girava al voltant d’una pregunta que tots ens podem fer davant d’una peça d’art: “molt interessant però… i què?”. Segons ella aquesta pregunta apareix quan circulem pel món de la cultura sense tenir un compromís. Un compromís que hauria d’anar més enllà del “m’agrada o no “m’agrada”. El públic parlava i tuitejava. Fins i tot algú de la darrera fila remugava amb certa indignació alguna cosa sobre els efectes de la “bulímia cultural” davant del desafiant “I què?” de Garcés. Curiosament la intervenció de la filòsofa va ser de les que va provocar més comentaris del tipus “m’ha agradat-no m’ha agrada’t” durant el moment d’esbarjo posterior, copa de vi en mà. Una reducció que precisament ella exemplificava com el no compromís.

EXPLORADORS D’ETERNITATS

I amb el públic a to, com l’esportista que abans d’una competició rep suau clatellades i plantufades per a que es motivi, el músic Xavier Maristany, que reapareixia públicament a la tarima amb gran energia i entusiasme després d’un període sabàtic, en canvi, va centrar la seva intervenció en una idea més metafísica: la de la música eterna. Preciosa exposició que ens va remuntar mentalment a l’època prehistòrica i als úters de les nostres mares. El seu discurs, evocador, semblava que pretenia aconseguir la ressonància també dins dels nostres caps, com un pensament obsessiu.

Mentre frases com “no cal reivindicar que som originals i diferents sinó saber-nos integrar en un món etern” o “en la música popular moderna fa 50 anys que s’està tocant la mateixa cançó. I el públic estàtic ho accepta!” es repetien samplejades en l’ambient, el poeta Francesc Parcerisas irrompia en escena amb posat d’explorador naturalista, dels que tenen moltes aventures per explicar. Ell desgranà un relat basat en l’artificialitat de la cultura que va deixar a tothom a to i amb la sensació que després de tant de parlar de cultura cal saber baixar del nostre pedestal intel·lectual i retrobar-nos amb la part només-sé-que-no-sé-res que tots guardem a dins. Tot i que aquí podeu veure el vídeo del seu discurs, val la pena fer un petit tast de frases: “la cultura humana és pretensiosa i innecessària des del punt de vista natural. La nostra condició de vida sense els metges, per exemple, seria més precària perquè sinó hauríem de sentir dolor (…) però la cultura ens complau, potser gràcies a la seva inutilitat (…). Quan creem posem a disposició dels altres un territori en el qual som els Déus. No és una cosa natural, és guiat per les normes de la imaginació”.

Els músics, Rodés i Caballero, van recollir el context naturalista de Parcerisas amb una petita peça musical onomatopeica en la qual semblaven imitar sons de la selva. Un contrapunt irònic i oportú que va esdevenir la banda sonora ideal per a que els assistents comencessin a despertar l’olfacte caní que ens pocs minuts els conduiria hàbilment a les plates de fuet, formatge, patates xips, olives i gots de vi que ja s’estaven preparant al final de la sala.

FUET I GOLS

Abans, però, Josep Verdaguer, sociòleg, tancava les intervencions. El professor es va descobrir com expert constructor de discursos a base de comentaris al marge i reflexions en veu alta, com qui no vol la cosa, com qui no vol acabar de dir-ho però acaba enllaçant idees riques. Ja de bon principi es va autoproclamar “generador de malestar” perquè, ja se sap, la sociologia “fa una mica de ràbia”. Les rialletes que va provocar aquest comentari i el posat segur de Verdaguer denostaven que no devia ser la primera vegada que usava aquesta tècnica empàtica… ni seria la última! Sigui com sigui, la seva ponència van tenir un moment divertit de diàleg no previst amb la de Pilar Parcerisas quan el primer va introduir el tema de la burocràcia i les subvencions i algunes mirades van anar a parar a ella, que mantenia el tipus amb gran enteresa. Va resultar ser un petit moment de tensió sense malicia que Verdaguer va saber solucionar bé, com un davanter centre amb bona cintura.

Els xuts a gols, però, es van rematar després, davant del pica-pica casolà ofert per Indigestió, on ràpidament es formaren estratègies d’atac. Els somriures, els retrobaments (“hòstia, quant de temps!”) i les cares de súplica al costat de la barra (“em pots posar més vi?”) van ser l’altre fantàstic espectacle, de polièdriques formes i continguts, que més d’un va allargar fins a altes hores de la matinada. Pel Facebook corren fotografies que ho demostren.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )