e La fi de l'espai públic és la fi de l'espai privat | Nativa
Skip to content


La fi de l’espai públic és la fi de l’espai privat

Escrit el 19/05/2011 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

L’altre dia seiem en una terrassa després de dinar. De sobte va irrompre un individu disfressat de tassa de cafè. Amb les seves bestieses va començar a pertorbar la tranquil·litat dels que preníem cafè. L’acompanyaven dos més que fotografiaven les reaccions de la gent, és a dir, els que sèiem allà tranquil·lament. Era una campanya publicitària i nosaltres, sense saber-ho ni cobrar, podríem sortir a l’anunci. Si és així, caldria demandar-los.

M’assec al metro, com tantes vegades. Porto un bon llibre a la bossa i és un gran moment per llegir. Entra un home amb un amplificador sobre rodes i un acordió. Comença a sonar una base pre-gravada a un volum insuportable. Quan s’hi afegeix el so espaordidor de l’acordió, la cosa es posa veritablement ultratjosa. Tanco el llibre. El músic marxa. Obro el llibre. El senyor del costat comença a parlar a crits pel mòbil. Parlen d’un pis que no es ven. A crits. Sense rubor. « Aprieta, aprieta a ese hijo de puta », diu ell.

Assistim desconcertats al desmantellament de l’espai ciutadà com a lloc d’intercanvi i convivència.

L’era digital i les grans migracions han posat de manifest la fragilitat conceptual d’allò que anomenem espai cívic. Assistim desconcertats al desmantellament de l’espai ciutadà com a lloc d’intercanvi i convivència. La relació entre espai públic i espai privat, nocions burgeses construïdes al llarg dels segles, han deixat de ser útils. L’espai privat, tradicionalment associat a refugi, llibertat individual i descans es veu constantment agredit per ingerències externes. L’espai privat també és l’aura que ens envolta (per a alguns de 30 cm, per a d’altres d’un metre i mig). És intangible i sagrada. L’espai públic com avantcambra d’un espai privat portàtil, no només es malmet, sinó que la seva existència està amenaçada. Ja no se sap a qui pertany. El gestionen empreses privades i l’exploten empreses comercials com si fos seu.

Llegeixo al diari el cas d’una família. Els han fet fora de casa. Fa 10 anys que paguen hipoteca i els han fet fora de casa per no poder pagar el que falta. Paradoxalment, quedar-se sense casa no significa quedar-se en pau. L’entitat bancària de les persones, adduint circumstàncies que ella mateixa ha provocat, diu que el deute no està saldat. Quatres persones desproveïdes d’espai privat vomitades sota un espai que ja no és públic, el carrer, i amb uns quants milers d’euros sobre l’esquena.

Les dues passades de la nit, al llit, a punt d’aparcar el llibre, fora ulleres, tanca el llum. Soroll descomunal al carrer, crits, com si s’hagués esfondrat l’immoble del veí. Trec el cap pel balcó. Ah!, sí, clar, són els de la recollida de mobles, avui toca… i és clar, no hi ha millor hora que les 2 de la matinada, no fos cas de molestar els turistes que criden, fora del pub, a la una. Qui recull? Ha de ser l’ajuntament… No, home! és una empresa subcontractada. Una empresa privada que extrau benefici amb el descrèdit d’allò públic.

Surto d’una discoteca d’Escudellers. Surto per tornar a entrar. Sí, la cigarreta. Tots són dins. Fumo sol i en silenci. Ve un dels porters. Em diu que no puc ser allà al davant, que molesto els veïns. El fum se’ls cola pels balcó?, pregunto. No, és el soroll, diu. Això és el carrer, no?… Puc parar-me allà on jo vulgui i quan jo vulgui?… espai públic, no?… I tu? tu qui ets per decidir qui pot parar aquí? Seguretat privada i és clar… El porter, tot s’ha de dir, és simpàtic o potser ja em veu massa tronat en comparació a les excelses figuretes jovenívoles que fan cua. Em deixa tranquil, disfrutant d’un espai públic en procés d’extinció; fins i tot em deixa tornar a entrar.

Bona part de la gent que es queixa per la presència de càmeres de vídeo al carrer, exposen públicament les seves penes i alegries, documentades fotogràficament, en xarxes socials que tothom veu. La webcam que els vigila l’han pagat amb diners de la seva pròpia butxaca. I al pagar-la, han pagat també uns impostos indirectes que es faran servir, en part, per posar més càmeres al carrer.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. mbk says

    tens tota la raó. ens haurem de quedar a casa… i si hi tenim espai, convidar-hi els amics. i si cal, insonoritzar-ne les parets en una de les quals hi penjariem un gran retrat de kafka.

  2. mont says

    molt interessant.. hi penso sovint quan intento llegir al metro i la música d’un mòbil, proper o no tan proper, no em deixa. Estic fent una llista d’accions que es poden posar en pràctica en aquests casos….

  3. crrc says

    diuen que en aquest pais no hi ha cultura del silenci. deu ser això perque les queixes i denuncies raonables no funcionen mai. els veins t’arriben a dir que t’en vagis a viure al camp, etc. pregunto: com es fomenta la cultura del silenci? (o caldria dir “del respecte”? de la no-invasio de l’espai de l’altri?). a Berlin (qu no es precisament un poblet , de diversio precisament no n’hi manca i hi ho se pq hi passo temporades llargues, aquest tema el gestionen magnificament. i si n’aprenguessim?

  4. Mon1889 says

    Ben d’acord. Per cert, Ramon(et), caldria que afegissis a la llista de despropòsits que destrueixen l’espai públic el fet tan desagradable d’haver de fer 15 parades de metro (Barcelona) o una hora de trajecte amb Rodalies amb qualsevol projecte d’humà escoltant “música” a tot drap amb el seu mòbil. És que ja no saben què són els cascos?!!? A part, que no he escoltat mai res que no em repugnés al meu gust musical (curiós potser, potser minoritari, o no… però que en tot cas no imposo als altres mentre viatgen en metro o tren…).
    Definitivament m’he fet gran, i no em desagrada especialment… El món s’enfonsa i, de fet, això ens recorda que hi ha món. Les ruïnes del que va ser deixen entrellucar el món que serà, i del que cada cop més ràpidament, les generacions van quedant desplaçades.

    Bé, ja m’he embolicat. En tot cas, felicitats per l’article, la observació…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )