Fòrum Indigestió 2011. Josep Verdaguer, sociòleg.
Cultura administrada. La influència de l’aparell político-administratiu en la naturalesa extrínseca del discurs dominant sobre la cultura.
Deixeu-me aportar, des de la sociologia, d’una manera obligadament modesta, alguns elements que contribueixin parcialment a pensar sobre alguns aspectes del tema proposat pels nostres amics d’INDIGESTIÓ: la naturalesa extrínseca del discurs dominant sobre la cultura. I la modèstia no és falsa. En la república dels sociòlegs ens passa exactament el mateix. A la universitat, els sociòlegs ens reunim més sovint per organitzar-nos, tractant de coses externes a la sociologia, que per parlar del que és propi de la disciplina. Amb això no vull dir que no puguem fer aportacions analítiques sobre el tema, però hem de fer-ho sense amagar la dificultat del canvi.
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes.
Els discursos són significants, metàfores, representacions, imatges, històries, afirmacions… que produeixen socialment una determinada versió dels esdeveniments. Des del meu punt de vista, l’aportació fonamental de la sociologia a la comprensió del discurs, consisteix a dir que aquest està socialment localitzat. I que un discurs es fa hegemònic, no en funció de les seves qualitats intrínseques, sinó de la capacitat que té d’adequar-se als interessos (no només econòmics) dels portadors i, en darrera instància, del poder que tenen aquest grup d’imposar el seu tarannà. Raó per la qual, per analitzar un discurs cal passar de la pregunta “Què diu?” a la de “qui ho diu?”, o, dit ras i curt, quines són les condicions socials d’aparició del discurs i de la seva d’utilització.
un discurs és fa hegemònic, no en funció de les seves qualitats intrínseques, sinó de la capacitat que té d’adequar-se als interessos
Anem per la identificació dels portadors originals dels discursos sobre la cultura, en els quals el discurs intrínsec sobre la cultura ha desaparegut. Per una banda tenim la indústria cultural, complexa i diversa. No és pas famosa per la seva producció de discursos teòrics, però sí que afecta els discursos existents amb la seva praxi. La finalitat principal de la qual són els beneficis econòmics corrents, amb el mínim risc possible. Sense massa diferències respecte de qualsevol altra indústria, dedicada a produir i distribuir qualsevol altre producte. El discurs associable a aquests agents és el propi de l’administració d’empreses, condicionat per la perspectiva dels creadors i de les seves possibilitats de resistir-se a les implacables lògiques del disseny de les organitzacions, l’economia, el dret, la comptabilitat, la gestió pressupostària i financera, els processos administratius, els recursos humans, la imatge corporativa, el màrqueting i la publicitat.
Però també hi ha una cultura no industrial, especialment atenta als beneficis simbòlics de la seva activitat. El seu discurs seria el que segurament consideraríem l’adequat als camps de les arts, si no fos que, molt sovint, també han de dedicar el seu temps a aquelles reunions que assenyalàvem al principi, en les quals es parla més de l’organització de la cultura que de la cultura mateixa, qui sap si per conèixer el procediment per accedir a una subvenció de l’administració, o per entrar en un determinat circuit. Coneixement del qual pot ser que en depengui la supervivència.
Si alguna cosa tenen en comú les organitzacions contemporànies (totes les organitzacions formals), és que són organitzacions burocràtiques.
Si alguna cosa tenen en comú les organitzacions contemporànies (totes les organitzacions formals), és que són organitzacions burocràtiques. I si alguna s’associa directament amb la burocràcia, en la seva forma més pura, és l’estat (les administracions de l’estat). És així fins al punt que, per molta gent, la burocràcia és sinònim d’influència excessiva dels funcionaris dins de la mateixa administració, o en afers estranys a la competència estatal.
Quan parlem de burocràcia, de seguida sens acudeixen tota una sèrie d’inconvenients: el fariseisme (una ritualització excessiva), la rutinització, el conformisme, la ineficiència. Però en tot cas això són disfuncions i efectes secundaris de la manera contemporània d’organitzar-se, caracteritzada per la metodicitat, l’organitzabilitat general i autònoma i la recerca de predictibilitat. L’organització burocràtica té èxit en la mesura que és capaç de donar estabilitat, establint un procediment que fa previsible el que ha de passar en el futur.
L’administració burocràtica de la cultura ha de ser problemàtica. La característica fonamental de l’ethos burocràtic és l’objectivitat. En canvi, la creació cultural contemporània és inconcebibles sense el subjecte.
La cultura europea cada vegada és més dependent de l’administració. L’argument contemporani principal per legitimar aquesta intervenció és la necessitat de preservar-la de les lògiques del mercat i fer-la democràticament accessible als usuaris. De fet, la cultura depèn de l’estat perquè, en bona part, les infraestructures, la formació i la conservació són seves. La producció i la difusió depenen, en molts casos, de la inversió, el préstec o la subvenció estatals. I les administracions, en els seus diferents nivells, són, de llarg, les principals empreses de la cultura, en gairebé tots els camps.
L’administració burocràtica de la cultura ha de ser problemàtica. La característica fonamental de l’ethos burocràtic és l’objectivitat. En canvi, la creació cultural contemporània és inconcebible sense el subjecte. La burocràcia dona estabilitat en la mateixa mesura que és capaç de desplaçar del subjecte particular, les seves emocions i sensacions, les seves idees, la seva problemàtica particular i irrepetible. L’organització burocràtica, basada en el càlcul i la predictibilitat, imposa al subjecte el tractament impersonal i la neutralitat emocional, per tal de convertir-lo en un número, equivalent a qualsevol altre número. En cas contrari es parla de corrupció. Com s’ho fa, doncs, la burocràcia per administrar la cultura? Ho fa com tot allò que administra. Des de fora, classificant-la i ordenant-la a partir de criteris externs i de vegades del tot aliens a la cultura. Que permetin establir un procediment objectiu en la presa de decisions. I això s’accentua en el context del discurs de pluralitat cultural. Només cal recordar els criteris pels quals s’atorguen les subvencions en les nostres institucions, per il·lustrar el que diem.
Mentre les decisions pragmàtiques fonamentals en l’administració de la cultura es prenguin per criteris extrínsecs, el discurs hegemònic sobre aquesta tendirà a ser extrínsec.
Mentre les decisions pragmàtiques fonamentals en l’administració de la cultura es prenguin per criteris extrínsecs, el discurs hegemònic sobre aquesta tendirà a ser extrínsec. Seguiran havent-hi altres discursos, molts d’ells produïts per intel·lectuals, polítics o especialistes en els estudis culturals. I quan ho facin, ens mouran a reflexió mentre durin, però quan vagi de debò, la urgència per resoldre els problemes pragmàtics ens tornarà al tractament extrínsec. Deixarem de fer-ho quan la “veritat” que incorpora fracassi i el món que se’n desprèn es converteixi en problemàtic. El dia que les decisions rellevants es prenguin en funció de criteris relacionats amb les característiques intrínseques de la cultura, els discursos principals sobre la cultura giraran al voltant de les seves qualitats intrínseques. I això passarà quan la personalitat burocràtica deixi de tenir l’hegemonia en el camp cultural.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.