e Cultura administrada | Nativa
Skip to content


Cultura administrada

Escrit el 03/05/2011 per Josep Verdaguer a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Fòrum Indigestió 2011. Josep Verdaguer, sociòleg.

Cultura administrada. La influència de l’aparell político-administratiu en la naturalesa extrínseca del discurs dominant sobre la cultura.

Deixeu-me aportar, des de la sociologia, d’una manera obligadament modesta, alguns elements que contribueixin parcialment a pensar sobre alguns aspectes del tema proposat pels nostres amics d’INDIGESTIÓ: la naturalesa extrínseca del discurs dominant sobre la cultura. I la modèstia no és falsa. En la república dels  sociòlegs ens passa exactament el mateix. A la universitat, els sociòlegs ens reunim més sovint per organitzar-nos, tractant de coses externes a la sociologia, que per parlar del que és propi de  la disciplina. Amb això no vull dir que no puguem fer aportacions analítiques sobre el tema, però hem de fer-ho sense amagar la dificultat del canvi.

[youtube NYkOZo6EZpA 640 378]

Realització del vídeo: Xavi Guillaumes.

Els discursos són significats, metàfores, representacions, imatges, històries, afirmacions… que produeixen socialment una determinada versió dels esdeveniments. Des del meu punt de vista, l’aportació fonamental de la sociologia a la comprensió del discurs, consisteix en dir que aquest està socialment localitzat. I que un discurs es fa hegemònic, no en funció de les seves qualitats intrínseques, sinó de la capacitat que té d’adequar-se als interessos (no  només econòmics) dels portadors i, en darrera instància, del poder que tenen aquest grup d’imposar el seu tarannà. Raó per la qual, per analitzar un discurs cal passar de la pregunta “Què diu?” a la de “qui ho diu?”, o, dit ras i curt, quines són les condicions socials d’aparició del discurs i de la seva d’utilització.

un discurs és fa hegemònic, no en funció de les seves qualitats intrínseques, sinó de la capacitat que té d’adequar-se als interessos

Anem  per la identificació dels portadors originals dels discursos sobre la cultura, en els quals el discurs intrínsec sobre la cultura  ha desaparegut. Per una banda tenim la industria cultural, complexa i diversa. No és pas famosa per la seva producció de discursos teòrics, però si que afecta els discursos existents amb la seva praxi. La finalitat principal de la qual són els beneficis econòmics corrents, amb el mínim risc possible. Sense massa diferències respecte de qualsevol altra industria, dedicada a produir i distribuir qualsevol altre producte. El discurs associable a aquests agents és el propi de l’administració d’empreses, condicionat per la perspectiva dels creadors i de les seves possibilitats de resistir-se a les implacables lògiques del disseny de les organitzacions, l’economia, el dret, la comptabilitat, la gestió pressupostària i financera, els processos administratius, el recursos humans, la imatge corporativa, el màrqueting i la publicitat.

Però també hi ha una cultura no industrial, especialment atenta als beneficis simbòlics de la seva activitat. El seu discurs seria el que segurament consideraríem l’adequat als camps de les arts, si no fos que, molt sovint, també han de dedicar el seu temps a aquelles reunions que assenyalàvem al principi, en les quals es parla més de l’organització de la cultura que de la cultura mateixa, qui sap si per conèixer el procediment per accedir a una subvenció de l’administració, o per entrar en un determinat circuit. Coneixement del qual pot ser que en depengui la supervivència.

Si alguna cosa tenen en comú les organitzacions contemporànies (totes les organitzacions formals), és que són organitzacions burocràtiques.

Si alguna cosa tenen en comú les organitzacions contemporànies (totes les organitzacions formals), és que són organitzacions burocràtiques. I si alguna s’associa directament amb la burocràcia, en la seva forma més pura, és l’estat (les administracions de l’estat). És així fins el punt que, per molta gent, la burocràcia és sinònim d’influència excessiva dels funcionaris dins de la mateixa administració, o en afers estranys a la competència estatal. Quan parlem de burocràcia, de seguida sens acudeixen tota una sèrie d’inconvenients: el fariseisme (una ritualització excessiva), la rutinització, el conformisme, la ineficiència. Però en tot cas això són disfuncions i efectes secundaris  de la manera contemporània d’organitzar-se, caracteritzada per la metodicitat, l’organitzabilitat general i autònoma i la recerca de predictibilitat. L’organització burocràtica té èxit en la mesura que és capaç de donar estabilitat,  establint un procediment que fa previsible el que ha de passarà en el futur.

L’administració burocràtica de la cultura ha de ser problemàtica. La característica fonamental de l’ethos burocràtic és l’objectivitat. En canvi, la creació  cultural contemporània és inconcebibles sense el subjecte.

La cultura europea cada vegada és més depenent de l’administració. L’argument contemporani principal per legitimar aquesta intervenció és la necessitat de preservar-la de les lògiques del mercat i fer-la democràticament accessible als usuaris. De fet, la cultura  depèn  de l’estat  perquè, en bona part, les infraestructures, la formació i la conservació són seves. La producció i la difusió depenen, en molts casos, de la inversió, el préstec o la subvenció estatals. I les administracions, en els seus diferents nivells, són, de llarg, les principals empreses de la cultura, en gairebé tots els camps.

L’administració burocràtica de la cultura ha de ser problemàtica. La característica fonamental de l’ethos burocràtic és l’objectivitat. En canvi, la creació  cultural contemporània és inconcebibles sense el subjecte. La burocràcia dóna estabilitat en la mateixa mesura  que és capaç de desplaçar del subjecte  particular, les seves emocions i sensacions, les seves idees, la seva problemàtica particular i irrepetible. L’organització burocràtica, basada en el càlcul i la predictibilitat, imposa al subjecte el tractament impersonal i la neutralitat emocional, per tal de convertir-lo en un número, equivalent a qualsevol altre  número. En cas contrari és parla de corrupció. Com s’ho fa, doncs, la burocràcia per administrar la cultura? Ho fa com tot allò que administra. Des de fóra, classificant-la i ordenant-la a partir de criteris externs i de vegades del tot aliens a la cultura. Que permetin establir un procediment objectiu en la presa de decisions. I això s’accentua en el context del discurs de pluralitat cultural. Només cal recordar els criteris pels quals s’atorguen les subvencions en les nostres institucions, per il·lustrar el que diem.

Mentre les decisions pragmàtiques fonamentals en l’administració de la cultura es prenguin per criteris extrínsecs, el discurs hegemònic sobre aquesta tendirà a ser extrínsec.

Mentre les decisions pragmàtiques fonamentals en l’administració de la cultura es prenguin per criteris extrínsecs, el discurs hegemònic sobre aquesta tendirà a ser extrínsec. Seguiran havent-hi altres discursos, molts d’ells produïts per intel·lectuals, polítics o  especialistes en els estudis culturals. I quan ho facin, ens mouran a reflexió mentre durin, però quan vagi de debò, la urgència per resoldre els problemes pragmàtics ens tornarà al tractament extrínsec. Deixarem de fer-ho quan la “veritat” que incorpora fracassi i el món que se’n desprèn es converteixi en problemàtic. El dia que les decisions fonamentals es prenguin en funció de criteris relacionats amb les característiques intrínseques de la cultura, els discursos principals sobre la cultura giraran a l’entorn de les seves qualitats intrínseques. I això passarà quan la personalitat burocràtica deixi de tenir l’hegemonia en el camp cultural.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )