e Les paraules i les paraules i les paraules (i les coses) | Nativa
Skip to content


Les paraules i les paraules i les paraules (i les coses)

Escrit el 17/04/2011 per Sebastia Jovani a la categoria Avatars d'Oulipo.
Tags:

De tant en tant resulta no només gratificant sinó fins i tot necessari sentir-se intransigent. Experimentar una certa nostàlgia irada pròpia d’un humanista fora d’hores i recórrer a veritats d’aquelles que apareixen com punys del tamany d’una idea inqüestionable, tancada sobre ella mateixa i preparada per etzibar una hòstia dialècticament impecable. Arriba un punt en què hom se sent afartat de condescendències, mitges tintes, vies d’entesa i processos de participació. D’acords i consensos i debats plurals. De punyetes, vaja. O, citant a Pla, de collonades. Si volen tenir una pista sobre el principal culpable del meu enuig, llegeixin la Teoria de l’Acció Comunicativa de Habermas. I veuran com es pot passar de la guerrilla al saló amb només tres tirades.

Tot això ve al cas de la pregunta que em feia sobre el que havia de ser el contingut d’aquesta columna: “de què parlaré?”, em preguntava. I mentre donava voltes i voltes a la qüestió, m’he adonat de fins a quin punt aquesta nostra civilització ha quedat irreversiblement atrapada en la paraula. L’emmascarament de tota inanició a través del llenguatge. Parlem i parlem i no deixem de parlar de coses per ocultar la nostra incapacitat per a dur-les a terme. Al cap i a la fi, però, tampoc es pot considerar que aquest sigui un mal exclusiu dels nostres temps: la democràcia, com a sistema polític, no deixa de ser la teoria de la representació aplicada al cos social. I la representació és la configuració d’un sistema de codis que permet fer com si alguna cosa real estés succeint, a major glòria de la nostra cultura acomodatícia. La representació, l’estructura parateatral que permet convertir la política en quelcom fonamentalment discursiu, evitant així qualsevol temptativa d’acció directa, que queda rel·legada als brumosos terrenys del terrorisme o, més genèricament, del conflicte. Abans no passi res, millor parlem-ho, no fos que amb tota la disbauxa acabéssim duent a terme alguna cosa concreta.

Mai he estat un gran amant dels processos participatius, ni dels debats, ni de les manifestacions multitudinàries d’aquelles en què tot un col·lectiu parla amb una sola veu. La narrativa de l’estat del benestar que hem anat aprenent com una lliçó magistral amb el pas dels anys, fins i tot en casos en què no s’hagi arribat a saber què és, exactament, això de l’estat del benestar, s’esquerda: abans de res, parlem-ho. No cal tampoc arribar a l’extrem de fer res concret (posem per cas boicots reals a les empreses, insubmissions fiscals reals, robatoris reals de discos reals o carregar amb munició de debò una arma real), abans d’això tenim un immens camp dialèctic per davant en què jugar a les cadires o al gat i a la rata. Debatem la nostra frustració, cohesionem els nostres desencisos i sortim al carrer tots a una, exposem amb paraules adequades els nostres greuges i esperem a que l’agreujador rebati amb paraules de la seva pròpia collita (que són les mateixes però posades en un altre ordre) les nostres, gest al que respondrem amb manifestos irats i noves codificacions de la ràbia que al mateix temps ens serveixin per a saber-nos encara posseïdors d’una raó socràtica encara prou notable i, perquè no, d’un cert sentit del disseny.

La democràcia ens ha ensenyat i acostumat a que les coses cal fer-les sempre de manera indirecta: és la millor forma de perdre el fil i, un cop es constati que no aconseguim res, haver oblidat pel camí què era allò que volíem aconseguir. S’ens diu que la societat capitalista cosifica la realitat. O, com els agrada dir-ho als sociòlegs, la “reifica”. I, en realitat, és tot el contrari. La democràcia capitalista (i fora del capital també, tot i que costa imaginar-se una sense l’altre) espectralitza les coses: les atrapa en un marasme de paraules, en la il·lusió de la rèplica, la contrarrèplica i les cartes al director, i de mica en mica, les coses acaben desapareixent i deixant pas al seu fantasma, a les paraules que diuen perpètuament “què cal fer” diferint així el fet de fer-les. Pura estructura. Pot semblar bastant poètic, dit així, però per part meva sempre tendeixo a donar-li una darrera oportunitat a l’escriptura, que té molt més de “cosa” i de matèria d’acció. Encara que sigui onanista, com és aquest cas. Però és que arriba un punt en què hom ja en té prou de parlar i de sentir parlar. Almenys, l’escriptura va, gairebé sempre, acompanyada del silenci.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Girbén says

    Vinc d’una estada al ras, d’indrets rocallosos mai transitats per verticals.
    Vinc d’escoltar la xiscladissa de la pollada del falcó, afamada al niu,
    i la bronca de les gralles que miren de foragitar al seu caçador…, al falcó.
    També he sentit -això sovint- el ronc toc d’alerta dels gaigs, els vigies del bosc,
    entremig de la piuladissa amorosa i excitada per l’arribada del temps de bonança.
    Des d’aquest desmentiment del silenci, m’intriga aquesta excusa que dius:
    “Pot semblar bastant poètic,…”

    Un text amb muscle, Sebastià, ja t’ho dic!
    I: Salut!

    • Sebastià Jovani says

      Bé, de fet no és pas una excusa… més aviat un meandre argumentatiu. Donar una oportunitat a l’escriptura em sembla poètic, en efecte, sobre tot quan l’escriptura tendeix a esdevenir més aviat un conjunt d’abreujaments i missatges comprimits a les pantalles dels mòvils i als murs de facebook. Al cap i a la fí, poesia ve de poiesis, i poesis no remet a altra cosa que al treball, entés en la seva acepció més matèrica.
      Per altra banda, la reivindicació del silenci és en relació al brogit de la “paraula”, del discurs, de la gramàtica que encobreix la inanició. La resta, aquests mormolls que menciones, resten afortunadament fora d’aquest conjunt buit.
      Gràcies per l’apreciació gimnàstica del text…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )