De tant en tant resulta no només gratificant sinó fins i tot necessari sentir-se intransigent. Experimentar una certa nostàlgia irada pròpia d’un humanista fora d’hores i recórrer a veritats d’aquelles que apareixen com punys del tamany d’una idea inqüestionable, tancada sobre ella mateixa i preparada per etzibar una hòstia dialècticament impecable. Arriba un punt en què hom se sent afartat de condescendències, mitges tintes, vies d’entesa i processos de participació. D’acords i consensos i debats plurals. De punyetes, vaja. O, citant a Pla, de collonades. Si volen tenir una pista sobre el principal culpable del meu enuig, llegeixin la Teoria de l’Acció Comunicativa de Habermas. I veuran com es pot passar de la guerrilla al saló amb només tres tirades.
Tot això ve al cas de la pregunta que em feia sobre el que havia de ser el contingut d’aquesta columna: “de què parlaré?”, em preguntava. I mentre donava voltes i voltes a la qüestió, m’he adonat de fins a quin punt aquesta nostra civilització ha quedat irreversiblement atrapada en la paraula. L’emmascarament de tota inanició a través del llenguatge. Parlem i parlem i no deixem de parlar de coses per ocultar la nostra incapacitat per a dur-les a terme. Al cap i a la fi, però, tampoc es pot considerar que aquest sigui un mal exclusiu dels nostres temps: la democràcia, com a sistema polític, no deixa de ser la teoria de la representació aplicada al cos social. I la representació és la configuració d’un sistema de codis que permet fer com si alguna cosa real estés succeint, a major glòria de la nostra cultura acomodatícia. La representació, l’estructura parateatral que permet convertir la política en quelcom fonamentalment discursiu, evitant així qualsevol temptativa d’acció directa, que queda rel·legada als brumosos terrenys del terrorisme o, més genèricament, del conflicte. Abans no passi res, millor parlem-ho, no fos que amb tota la disbauxa acabéssim duent a terme alguna cosa concreta.
Mai he estat un gran amant dels processos participatius, ni dels debats, ni de les manifestacions multitudinàries d’aquelles en què tot un col·lectiu parla amb una sola veu. La narrativa de l’estat del benestar que hem anat aprenent com una lliçó magistral amb el pas dels anys, fins i tot en casos en què no s’hagi arribat a saber què és, exactament, això de l’estat del benestar, s’esquerda: abans de res, parlem-ho. No cal tampoc arribar a l’extrem de fer res concret (posem per cas boicots reals a les empreses, insubmissions fiscals reals, robatoris reals de discos reals o carregar amb munició de debò una arma real), abans d’això tenim un immens camp dialèctic per davant en què jugar a les cadires o al gat i a la rata. Debatem la nostra frustració, cohesionem els nostres desencisos i sortim al carrer tots a una, exposem amb paraules adequades els nostres greuges i esperem a que l’agreujador rebati amb paraules de la seva pròpia collita (que són les mateixes però posades en un altre ordre) les nostres, gest al que respondrem amb manifestos irats i noves codificacions de la ràbia que al mateix temps ens serveixin per a saber-nos encara posseïdors d’una raó socràtica encara prou notable i, perquè no, d’un cert sentit del disseny.
La democràcia ens ha ensenyat i acostumat a que les coses cal fer-les sempre de manera indirecta: és la millor forma de perdre el fil i, un cop es constati que no aconseguim res, haver oblidat pel camí què era allò que volíem aconseguir. S’ens diu que la societat capitalista cosifica la realitat. O, com els agrada dir-ho als sociòlegs, la “reifica”. I, en realitat, és tot el contrari. La democràcia capitalista (i fora del capital també, tot i que costa imaginar-se una sense l’altre) espectralitza les coses: les atrapa en un marasme de paraules, en la il·lusió de la rèplica, la contrarrèplica i les cartes al director, i de mica en mica, les coses acaben desapareixent i deixant pas al seu fantasma, a les paraules que diuen perpètuament “què cal fer” diferint així el fet de fer-les. Pura estructura. Pot semblar bastant poètic, dit així, però per part meva sempre tendeixo a donar-li una darrera oportunitat a l’escriptura, que té molt més de “cosa” i de matèria d’acció. Encara que sigui onanista, com és aquest cas. Però és que arriba un punt en què hom ja en té prou de parlar i de sentir parlar. Almenys, l’escriptura va, gairebé sempre, acompanyada del silenci.
Vinc d’una estada al ras, d’indrets rocallosos mai transitats per verticals.
Vinc d’escoltar la xiscladissa de la pollada del falcó, afamada al niu,
i la bronca de les gralles que miren de foragitar al seu caçador…, al falcó.
També he sentit -això sovint- el ronc toc d’alerta dels gaigs, els vigies del bosc,
entremig de la piuladissa amorosa i excitada per l’arribada del temps de bonança.
Des d’aquest desmentiment del silenci, m’intriga aquesta excusa que dius:
“Pot semblar bastant poètic,…”
Un text amb muscle, Sebastià, ja t’ho dic!
I: Salut!
Bé, de fet no és pas una excusa… més aviat un meandre argumentatiu. Donar una oportunitat a l’escriptura em sembla poètic, en efecte, sobre tot quan l’escriptura tendeix a esdevenir més aviat un conjunt d’abreujaments i missatges comprimits a les pantalles dels mòvils i als murs de facebook. Al cap i a la fí, poesia ve de poiesis, i poesis no remet a altra cosa que al treball, entés en la seva acepció més matèrica.
Per altra banda, la reivindicació del silenci és en relació al brogit de la “paraula”, del discurs, de la gramàtica que encobreix la inanició. La resta, aquests mormolls que menciones, resten afortunadament fora d’aquest conjunt buit.
Gràcies per l’apreciació gimnàstica del text…