Per Joni D (Hace Color)
En el nostre planeta, que no te perquè ser l’únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l’espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l’ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l’existència d’aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n’és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d’un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l’aspecte cultural i dintre d’aquest també el musical. D’altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest “Ho deixo anar” no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.
Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.
El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.
Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d’acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure “la gran majoria” en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n’hi ha que encara resisteixen.
Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d’informar està fent propaganda.
I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.
A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.
Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit: Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.
A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d’ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:
- “Portem anys i panys esperant (…) que un artista alternatiu en català (…) es posi en boca de TOTHOM” (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).
- “¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?” (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).
- “Unes lletres (…) en que TOTHOM es pot reconèixer” (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).
- “En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM” (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).
- “TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa” (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).
Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d’infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No!
Salut i reflexió crítica.
Nota de l’autor: Les majúscules són collita pròpia.
Sempre ha estat un recurs fàcil, enganyós i buit que malauradament s’ultilitza masses vegades… I més pena fa que ho facin servir els periodistes, que suposadament estan formats per dominar el llenguatge i intentar presentar les coses de la manera més objectiva possible…
Bon article, és bo saber que no estem sols!
Una abraçada!
No estem sols encara que ens ho vulguin fer creure… I és més, diria que som molts!
Ja t’ho vaig dir l’altre dia…la veritat es que si que es moñas, si….
Absolutament d’acord. Potser ho diré massa cruament, però a alguns, les benediccions del Palau de la Musica ens fan cagar. Prou de grupets moderns-independents passant per la vicaria (en el nom de tots).
El Palau Millor Sala de Concerts!!! Visca la música popular!!! De les clases vintmileuristes…
Les paraules TOT i RES si no son justícia, son intolerància. ¿parlem com vivim?
Doncs jo penso que, tot i que bé és cert que generalitzar és de molt mal fer, el que també cansa són les opinions que acusen a la premsa d’exagerar -o fins i tot d’alguna mena de conxorxa- quan es parla dels Manel. Quan un grup ha exhaurit les entrades de vés a saber quants concerts de la seva segona gira abans de que surti el disc, crec que és deu a molts més elements, més enllà del ressò que se’ls dóna. Hi ha molts grups catalans que han tingut una empenta inicial tant o més insistent per part dels mitjans, i grups que ocupen espai a molts diaris i televisions cada vegada que treuen un disc, i que malgrat tot no passen de tenir una audiència mitjana.
A veure… Com poden parlar de modernitat si no deixen anar el record de la “NOVA” Cançó ni amb lleixiu? Com pot ser que aquests gafapastas dels collons intentin (i aconseguixin!) fer passar per modern allò que ja feia en Guthrie o la Baez fa 60 o 50 anys?
I una altra: com és que gairebé totes i tots aquests nous cracks es poden dedicar a fer NOMÉS música? Com és que hi ha tants “fills de” i “nets de” i curiosament els del poble pla no surten a la llum? I no dic noms per no ficar-me en embolics, però a que ja els teniu al cap?
En primer lloc, felicitar el Joni per l’article. Poques vegades m’havien tret tantes paraules de la boca. Molt bona reflexió la de la utilització de certes paraules que impliquen totalitat i posar-les en boca de tothom.
En segon lloc caldria destacar també altres aspectes que crec que són importants a l’hora de valorar la tasca d’alguns (matiso alguns) periodistes i crítics musicals com, per exemple, la credibilitat d’aquestes persones. Són experts en música? Són experts en sociologia? En què són experts?
L’altre aspecte a tenir en compte és l’ètica, o falta d’ètica, d’alguns d’aquests periodistes. Per posar un exemple extrem, però real; algú de vosaltres em pot explicar com és possible que una persona que es dedica a la pràctica de la crítica musical sigui, a la vegada, manager d’artistes? Però, per si això no us sembla prou greu, algú em pot explicar com és possible que algú que fa de crític musical en mitjans de comunicació públics pot ser, a la vegada, manager d’artistes? Té collons la cosa. Ara resulta que un crític musical, que és evident que crea tendències en el públic i, per tant, en les empreses contractants ja siguin públiques o privades, pot fer de manager d’artistes, de manera que, les seves opinions, poden beneficiar els seus propis artistes i, el que és pitjor, perjudicar els altres artistes que, a sobre, paguen amb els seus impostos, a qui fa les crítiques partidistes. AIXÒ A CASA MEVA EN DIUEN CORNUT I PAGAR EL BEURE.
Que torni el PUNK!!!!
Totalement d’acord !!!
Jordi, l’ùnic aquí que ha parlat d’un grup has estat tu, no ens enredis…
Bueno, a peticion de algun pajarillo voy a extender un poco la conversación que tuvimos semi-publicamente por el facebook…es lo que tienen las redes sociales!!! perdoneu que escrigui en castellà, però si haig de pensar i traduir a la vegada em costa molt.
Una de las grandes características de los grupos musicales “modernos” (entiéndase desde Elvis en adelante, para que me entendais) es la capacidad para aglutinar gente bajo un paraguas ideológico (entendiendo la ideologia como algo muy básico). De ésta manera gente que tiene una condición determinada se identifica con estilo y/o grupo musical que les define. La definición es mutua. Los heavies escuchan heavy. Las adolescentes escuchan canciones de amor. La gente que tiene pasta escucha música cara. Etcétera.
Alrededor de ésta artimaña se construye todo un conjunto de satélites que forman “La industria musical”: discógráficas (ahora no tanto), revistas especializadas, programas de TV y radio, moda….
Para perpetuar éste intrincado tejido empresarial la Industria necesita “crear” o apoyar a referentes.
No nos engañemos: la capacidad de consumo musical de la inmensa mayoria de la gente es limitada. Por lo cual, es necesario que los referentes sean sólidos para que el “efecto manada” sea devastador. En ejemplo de ello son los festivales musicales, que “petaron” hace un par de años. (Ojo, la manada no quiere decir exactamente un gran número sino un grupo determinado de gente. Lo que en marketing llaman “target, creo).
Como dije anteriormente, unas veces “te toca” y entonces estas de moda y los medios te hacen mogollon de caso sin que hagas mucho esfuerzo. En algunas ocasiones esto conlleva a una “instrumentalización” del artista por parte de los medios, como si se crease un “personaje” o un ideario al rededor del artista, independientemente de su música.
Y ay de ti como se te ocurra salirte por la tangente, como le ocurrio a Beth>/b> hace poquito (ver su post aqui: https://bethrodergas.blogspot.com/2011/01/portada-d-enderrock-i-maxima-sinceritat.html)
o muchos otros artistas con los que hemos comentado éstas situaciones, con los que me he cruzado en todos los años que llevo tocando.
En definitiva, ésto de la música no deja de ser un pequeño circo, y una vez que sabes que és así puedes disfrutarlo con más calma.
También comentaba el otro dia: si cada vez que alguien que critica a Manel por su supuesta falta de calidad, se dedicase a promocionar música que le guste, supuestamente mejor que la de éllos, todos saldríamos ganando. Porque solamente para opinar aquí me he escuchado el disco, y tengo que decir que me parece muy bien que hagan lo que hagan, que vaya a Madrid y revienten dos dias y que vendan todos los discos que puedan. Me parece genial. Para mí personalmente éste tipo de música “no es lo mio” (creo que lo más parecido que tengo debe ser el III de Led Zeppelin. Pero oye, salud y suerte! Y que nos toque!
Gracias y perdón
Solo decir que eso pasa desde hace mas de 30 años (coño, me estoy haciendo mayor)… Recuerdo (se me quedó grabado) un grupo (sin nombre) al que le dieron un espacio de 30 minutos en TV3 cuando aun estaban empezando, un concierto en directo en un estudio… y encima que les dieron esa oportunidad desafinaban como cosacos (bueno, los cosacos cantarian mejor)… despues aprendieron, claro… que menos.
Buen articulo, Joni! (aunque no creo que le guste a TODOS)
Salud!
Tot això em recorda el que ja sabia: Hi ha envidia al món.
Pere Jordi, envidia de què? O_o
Hi ha molta gent que el que no acaba d’entendre és que en aquest país o fas folk-pop o vas de cantautor (i això quan malgrat fer rock els mitjans s’entesten a fer-te passar com a tal, com és el meu cas aquí a Tarragona), i SI NO, NO TOQUES/NO SURTS. Si et mires els darrers resultats de concursos com el Sona 9 o el de Salitja, tot va del mateix pal.
L’article a què fa referència l’Arecio va sortir citat al fòrum de l’Enderrock en una moment en què ja començaven a haver veus crítiques amb tant gafapastisme i tant intimisme, i (pasma’t) van clausurar el fòrum. A la nova Enderrock.cat ja no hi ha fòrum. Val que hi havia gent molt pesada com el capullo que s’entestava a tirar merda sobre en Manu Guix (que síiiii, que ja ens va quedar claaar), però el que calia era que els mods fessin la seva feina. Per cert, sort que la Beth s’ha passat al folk amb en Ricky Falkner, que si nò ni tan sls haguessin parlat malament d’ella. ;-)
Actualment a Catalunya hi ha gent molt bona que fa una gran música (Transistor Arkestra, Rock Sord, m’en recordo del gran projecte dance d’en Xavi Lloses amb Vladimir o amb Flüor…) i que sembla que no existeixin per la gent d’ICat/Enderrock/TVC.
I allò que volem no és fer-nos famosos en comptes d’altres (al menys no és el meu cas), sinò tenir l’oportunitat de SALTAAAAAAAAAAAR i botar en un concert com a cabrons. I ara, en català, no es pot gaire: tot ha de ser assegut i íntim. Domesticat. Volem V-A-R-I-E-T-A-T
PD: És bo i/o reflexa varietat que només hi hagi un mitjà escrit en català sobre música?
Gràcies i disculpeu el rotllo.
Molt bona argumentació Pere Jordi…
Més clar impossible ho diu en joni, i si voleu més canya al mono…
Amb més de 30 anys d´existència el mitjà del que soc pare Ràdio Pica encara estem esperan una regularització legal com al reste d´europa les ràdios lliures…. aquí a Catalunya últimament és parla fins la sopa d´independentisme, però creieu que per exemple si Catalunya fos independent avançariem culturalment ?
Mireu 7 anys ERC ha tingut la direcció del departament de Cultura que estava inclós Mitjans de Comunicació, doncs bé, no van fer res absolutament per fer un decret llei propi desmarcan.se del creat al govern central, entre altres joies de la corona aquesta llei diu que tenim que emetre en 5 w. si, si, no m´he equivocat… això és burla, on escoltereu de manera fixa músiques arrisgades o experimentals sino és a les ràdios lliures.
En fi, una Catalunya de cornuts i pagar el beure.
Enllaçant amb el que diu el Manel, jo crec que té raó a mitges. Els grups de capçalera de tota la vida catalans son “pseudo rockeros”, un altre cosa es que ara s’hagi posat de moda aquest estil mes folky…Si que es veritat que crec que hi ha una manca de criteri per part de la gent que ha de promocionar la música. Cosa que no em sorprén, vull dir que sempre ha estat així. Diguem-ne que lo raro es que surti algú que moli.
Y si, muy buena argumentación Pere Jordi, dime que criticas y te diré de qué careces?
Per descomptat que tinc raó a mitges, com tothom, la majoria de cops! XD
Com a grups de capçalera, a quins et refereixes? Què vols dir amb pseudo rockeros? No és que et critiqui aquest punt, és que voldria que m’ho aclareixis, per seguir-te el fil. Vaja, m’ha sortit una de Beth.
;)
Em referia als Pets, Lax, sopa…
Hola Lina, responc a la teva pregunta: a l’Amadeu Casellas el van deixar lliure el febrer del 2010 menys d’un mes després de que féssim l’espectacle solidari pel seu alliberament i sense que s’assabentès ningú… Una petita gran victoria dels drets humans… Per cert, ahir vaig flipar veient les notìcies, un altre cas d’aquests escandalosos, en Miguel Francisco Montes Neiro ès el pres més àntic de l’Estat, porta 35 anys engarjolat sense delictes de sang, o sigui sense haver ferit ni tan sols una mosca, és una altra d’aquestes vergonyes d’aquesta democràcia classista, digue’m de quina familia ets i et diré com acabaras…
Lo que dice Pere Jordi es importante… es muy facil confundirlo con envidia, eso es cierto.
D’entrada, he de dir-vos que em sap greu amoïnar-vos perquè em disposo a fer una petita anàlisi de la situació actual de la música i sé que això potser serà feixuc per a alguns, però espero que sigui interessant per a d’altres.
La música mai no va sola. Normalment va acompanyada d’un embolcall que, inevitablement, afecta la comercialització de la música. I no em refereixo a la manera que es presenta la música al públic (CD, vinil, via internet, etc.) Em refereixo a una sèrie de connotacions que envolten la música i que fan que aquesta arribi en forma d’“inputs”, en més o menys mesura, a la societat. El mal ve quan, desgraciadament, tot aquest embolcall pren més valor que la mateixa música.
Un dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són les modes. Aquest país sempre ha anat “al son” (per utilitzar una expressió musical) de les modes, que han fet que, mentre uns treballaven sobradament i a més es permetien el luxe d’establir uns preus fora del normal, la resta d’artistes haguessin d’anar a actuar per quatre rals. Unes quantes modes? L’anomenat rock català, l’anterior moda a l’actual, que era la del mestissatge (potser un tipus de mestissatge, ja que la paraula engloba molts conceptes). I ara, doncs això, la moda del “folk-pop” o pop d’autor, com crec que molts l’anomenen.
Un altre dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són els interessos partidistes de terceres persones, empreses o entitats: Crítics i periodistes musicals, alguns de dubtosa credibilitat, amb ganes de posar-se medalles o amb ganes de posar-se uns diners extres a la butxaca fent a la vegada de mànagers; partits polítics que en pro de no sé quina filosofia afavoreixen un tipus d’artista i posen barreres a uns altres; mitjans de comunicació que lluny d’informar objectivament només pensen en les conseqüències de les seves informacions (això també els passa quan parlen de política), i també dels interessos, totalment legítims, dels mànagers dels artistes i, no sé si tan legítims, de les multinacionals que dominen els mitjans de comunicació a còpia de grans sumes de diners.
I què és el que acaba passant? Doncs que al final, la gent, el públic, la societat, rep tants “inputs” que acaba consumint allò que, dissimuladament, o no, se li ha imposat. I com que som animals racionals però no deixem de ser animals, ens sumem a allò que pensa la gran majoria, i això no fa res més que augmentar les modes.
L’única solució passa per combatre tots aquests “inputs” que diàriament rebem tots plegats. Però no amb polítiques basades en ajudes a la producció o a la creació, sinó amb polítiques que culturalitzin la societat, de manera que quan algú decideixi consumir música, tingui prou criteri per prescindir dels “inputs” que li arriben i es decanti per aquella música que a ell el satisfà més amb relació al seu estat emocional, a les seves inquietuds musicals o a tants altres aspectes de la vida que influeixen en la persona. I això, senyors, només s’aconseguirà el dia que els nostres fills creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric. El problema d’aquestes polítiques és que s’han de començar a aplicar en edat infantil i que els resultats són a deu anys vista. I… quin govern s’hi atreveix?
Hola Daniel yo diría que más que cierto eso es fácil… ¿Por que los que tienen de sobras se entestan en pensar que todos queremos que nos sobre? ¿No entienden que hay gente que no quiere ni su dinero, ni su fama?¿No entienden que por lo menos hay otro mundo lleno de humanidad y vacio de egoismo y donde las cosas se hacen por necesidad interior de estar tranquilo con uno mismo?
Lina,
conec el programa Carne Cruda de Ràdio 3, precisament em van entrevistar en un especial de les ràdios lliures de l´estat.
Per desgràcia moltes vegades l´independentisme d´aquí és exclouent i criptoracista…. crec que l´artísta i en concret el músic en general sempre ha tingut necessitat i vocació de comunicació universal.
Si alguns/es els encanta mirar.se el melic i quedar.se a tv3 com si fos casa seva és el seu problema, motius possibles inseguretat o simplement tenir el sou assegurat. (els 23 anys de Pujolisme evidentment han deixat marcada tota una generació que avui te entre 30 i 40 anys.)
Curiosament inclùs els anys 20´s – 30´s existia a Catalunya un concepte més internacional dels nostres
músics.
Hola Joni… La verdad es que en mi primer comentario solo iba a felicitarte por el articulo pero despues me acordé de esa anecdota y la conté con ironía y un poco de sarcasmo… y despues tuve un regusto amargo porque podía parecer que estaba criticando al grupo… y no hablamos de eso… después al ver el comentario de Pere Jordi pensé que era importante tenerlo en cuenta para no caer en la tonteria de hablar de casos concretos… aunque no tengan nombre… para no dar argumentos a los que simplemente dicen eso de la envidia… A lo que me referia es que es muy facil confundirlo todo según lo que se diga y como se diga… Me gusta meterme en la piel de todo el mundo, tengo empatía crónica, no lo puedo remediar.
Daniel, leo por aquí que incluso hay quien “no quiere la fama y el dinero” que comportaría, según ellos, triunfar en la música. Y que claro, los que triunfan, son unos avariciosos, faltos de humanidad, que no hacen música por una necesidad personal e intelectual, o incluso física, sino por y para la pasta. Se nota que quien escribe esto lleva muy mal no formar parte de esos que ahora triunfan porque está de moda el “folk, pop de autor”. Flipo. Cuando hablo de envidia, hablo de gente que se atreve a escribir lineas y lineas intentando buscar un “malo”, pero no dedican ni una miserable frase a reconocer que ellos, a lo mejor, no lo están haciendo bien. Que todo es culpa de los periodistas, el sistema, las radios, las multis… lo siento tios, pero esto parece una versión pequeñita y local del “War on Terror”, inventarse que alguien conspira contra tí, para ocultar tus propios defectos.
Saludos.
En definitiva, si no triunfas es que no le gusta lo que haces a la gente y punto!
Espero doncs que quan parlis d’enveja no et refereixis a mi, perquè res més lluny de la meva intenció que dir “surt que ja m’hi poso jo”. Reitero el que he dit anteriorment: si la situació fos normal a Catalunya, hi hauria grups de tota mena sonant a tot arreu (ràdios potser, festivals…), però ara no hi són. I de qualitat n’hi ha, i CONSTI QUE NO PARLO DE MI.
Mireu si no els diferents projectes d’aquest monstre, que el torno a proposar:
https://www.myspace.com/xavilloses
O https://www.myspace.com/thetransistorarkestra
Són gent que s’ho curra molt per anomenar només gent que no fa allò que jo o d’altres fem. Trobo de puta mare que hi hagi qui triomfi, però COM A ESPECTADOR trobo a faltar (i ho torno a dir) V-A-R-I-E-T-A-T.
Ah, una altra cosa: ho sento, però he de dir que l’argument que si no triomfes és perquè ho fas malament és un insult a la inteligència: tothom sap ja en què consisteix el màrketing.
En un país normal, no hi hauria d’haver també (encara que no ens agradin) des de fenòmens de masses comercials tipus Shakira, o Alajandro Sanz, o uns Chemical Brothers, passant per uns AC/DC o grups de Death Metal que poguessin girar igual que a d’altres llocs?
Ara sí, amb allò que diu l’Arecio en el darrer comentari, 100% d’acord.
“Malament” es una paraula perillosa. Mireu jo dic que existeixen dos tipus de música: la que em ve de gust escoltar en un moment, i la que no.
Punto pelota.
;)
Sí senyor…! U_U
Crec que el comentari del Pere Jordi sobre qui ha dit que hi ha qui no vol ni la fama ni els diners anava pel meu comentari anterior… Òbviament, després de portar 29 anys fent de la música la meva vida, sense haver estat mai famos ni haver-me enriquit, havent fet sempre el que m’ha donat la gana sense caure en paranys comercials ni en visions promocionals més enllà de la meva necessitat visceral d’expressar-me, no crec que hagi de donar més explicacions, no vull ni la seva fama ni els seus diners i si no ho enten, i només veu enveja, em sap molt greu per la seva senzillesa i limitació cerebral… No TOTS pensem el mateix del capitalisme. Molts tenim com a referent l’humanisme.
Chapeau!
https://www.elpais.com/articulo/portada/Nadie/habla/punk/Barcelona/elpepisupep3/20110415elptenpor_4/Tes
He esborrat els missatges que signava la Lina a petició d’ella (o, si més no, de qui fa servir el seu correu)
Hola, Joni, hola tothom! Per al•lusions. Et vaig dir que potser li demanaria al Jordi Oliveras (hola, Jordi) fer un altre article sobre el tema, però mira, tinc pot temps i aprofito aquest espai. Unes observacions. 1. Crec que tu planteges la música com l’expressió d’una lluita de classes, i jo no puc compartir aquest plantejament. Abans d’adonar-me si un disc m’agrada o no, no penso gaire si és producte de “la burgesia”,
i si hi penso, miro que no en condicioni la valoració ni en positiu ni en negatiu. 2. Estem tan habituats a que la música que sona arreu sigui dolenta, que, per derivació, podem tendir a pensar que és una norma universal. Error. De vegades, hi ha música de masses interessant! Fins i tot, creu-me, hi pot haver repugnants artistes burgesos que siguin genis, i superautèntics poetes del suburbi que facin cançons tòpiques i vulgars. Si no, tot seria tan fàcil! 3. ¿Per què el consens mediàtic sobre un artista ha de ser una cosa negativa? Fenomen curiós que afecta la percepció de la crítica: quan tots diem coses diferents sobre un artista, se’ns acusa de no generar fiabilitat (“bah, cadascun diu una cosa diferent, ves a saber…”), i quan coincidim, se’ns diu sectaris o que seguim consignes (“aquests s’han posat d’acord”). 4. Com et vaig apuntar fa uns dies, a la frase meva que destaques (de fa un parell d’anys), deia que celebrava que hi hagués un artista “en català alternatiu” (sí, això darrer és terreny relliscós, però ho deia en contraposició al pop de radiofòrmula pur i dur) que estigués “en boca de tothom”, sí, no deia pas “que agradi tothom”. El matís és important. No pretenc que a tothom li agradi aquest grup; sí que trobo interessant que, després d’anys obscurantisme a l’escena, tothom sàpiga qui són, i esclar, que el focus ampliï el seu radi d’acció i il•lumini també molts altres grups que també s’ho mereixen. 5. Em sobta, en el fons, que per desemmascar la tirania del show business i la perversió diabòlica del pensament únic, es posi a la diana un grupet de Barcelona que ha venut 15.000 discos, que canta en una llengua minoritzada (que no és hegemònica ni en el seu territori natural) i que mira d’obrir-se un espai entre els taurons del pop comercial en castellà o anglès. Els veig un espàrring fàcil i feble. I trobo una mica malaltís aquest debat sobre la seva presència mediàtica: per què no es dóna també amb Estopa, Lady Gaga o Justin Bieber, que són molt més coneguts encara i que tenen, aquests sí, potentíssimes estructures de negoci al darrere (i s’expressen en llengües d’abast planetari)? 7. Derivat del 6: no m’agrada la tendència a anar a matar contra algú quan té èxit. No m’agrada que s’identifiqui èxit amb frau, que algú sigui sospitós per triomfar, que de seguida es busquin fantasmes, padrins, conspiracions, mans negres. Ho veig una actitud de societat petita i acomplexada. 8. Joni, tu tens una discogràfica i una oficina de management. Sincerament i de bon rotllo, per la part que et toca, ¿no creus que això pot condicionar una mica la teva posició, tan crítica, en el tema? Buf, crec que això m’ha sortit tan llarg com un article! Salutacions molt cordials.
Hola Jordi, benvinguda resposta, un gran plaer “batallar” amb tu en aquest àmbit del pensament al voltant de la música… Basicament et respondre, doncs crec que això és el que esperes, igual que jo esperava una (o moltes) resposta… 1- Jo no hi crec en la lluita de classes, això vol dir que no plantejo ni molt menys la música en aquest terme, l’altre dia un altre aludit em deia que només m’agradaven els grups politics, res més lluny de la realitat, el gran grup que m’ha acompanyat sempre des dels onze anys han estat els Ramones, amb un guitarra fatxa, jo a la música busco música, però el meu article no anava sobre música, molt menys sobre musics, sino sobre els nostres mitjans al voltant de la música. No crec en les casualitats d’aquest tipus, la veritat, com en un moment com l’actual oh! tots els mitjans es posen d’acord i es meravellen de que un grup no polític es posi a l’alçada d’artistes polítics com en Llach… 2- En el segon punt estic d’acord, del tot, però òbviament mai tindrà les mateixes oportuntats un grup de Sarrià que un de La Mina, i ho dic per que he treballat amb gent de Sarrià i amb gent de barris poc afavorits… 3- El consens mediàtic no ha de ser una cosa negativa si transpira naturalitat, que no ès el cas, molta gent a la qual li agrada aquesta música i aquests grups estan farts del bombardeig però a més, com he dit al principi en aquest moment és sospitós precissament per tractar-se d’aquest moment de crisi. 4- Això de l’obscurantisme a escena no ho entenc, penso que és l’obscurantisme dels mitjans, només s’ha d’anar a festis, concerts i fires per veure que hi ha varietat, que hi ha bons musics, etc… Penso que el vostre obscurantisme potser ha estat provocat per aquests anys de fussió musical que tant poca gràcia us han fet als periodistes però que tan popular han fet la música de casa nostra arreu del mon. 5- No es posa a la diana el grup, en darrer cas si es poses algú a la diana es posaria als que ens han bombardejat d’aquesta manera tan sistematitzada, de totes formes a mi sempre em preocupa més la gent que m’estimo, la propera, que no pas els allunyats en el temps, l’espai o les formes de vida… És a dir, em preocupa més el que fan periodistes amics meus a casa nostra que no el que facin a l’altra punta del mon, em preocupa més el tarannà d’un grup proper que el de un nen llunyà… A mi m’exigeixo molt i també ho exigeixo als meus amics… Només un apunt, sobre Estopa, qui els va apadrinar? Per què recordo perfectament que van enregistrar als estudis de TV3 en format duet quan no tenien ni disc i gairebé ningú tenia aquella possibilitat… TV3 sempre està al darrera, d’aquestes coses… L’estiu passat van fer notícia al Telenotícies sobre un grup català que havia “esgotat les entrades actuant a Madrid”, la realitat va ser que era una sala de 100 persones i el concert GRATUIT!!! 6- Home potser som una societat petita i acomplexada, no hem d’enganyar-nos, ja t’he dit que no tenen les mateixes oportunitats les persones de diferents barris, però és que culturalment, ja vam parlar d’això, a vosaltres, amb feina fixa, creadors de corrents, adults, és molt dificil que us agradin les mateixes coses que agraden als joves de la periferia, i o aquests nois tenen un mànager o un segell que us persegueixi per a menjar-vos l’olla o no els hi feu ni cas. I ja per acabr 8, precissament penso que el fet d’haver treballat amb grups de procedències tant diverses com ho he fet em dona aquesta perspectiva i aquest capacitat d’analisi… Sempre em deia a mi mateix, digue’m quin concert organitzaràs i em respondré a quins mitjans sortirem… Cap sorpresa, cap sorpresa per part dels periodistes, vull dir, cadascú en la seva linia i sense sortir-ne el més mínim, òbviament amb el grup català que més fàcil ho he tingut a casa nostra va ser amb un grup de Sarrià i si no haguessin fet la patxanga que tant poc us agrada no se a on hauríem arribat… Bé, és 23 d’abril i me’n vaig a signar llibres si algú m’ho demana, una abraçada ben forta i fins aviat. Salut.
Mmm… Fa unes setmanes (o mesos), quan va sortir l’spot de cervesa (“Que què tenim?…), algunes persones i entitats de Tarragona, Terres de l’Ebre i Lleida es van queixar de que en l’anunci gairebé tot el que es mencionava era de Barcelona o de Girona. Com si allò que hi ha al sud o a Ponent no hi fos. Òbviament, d’una marca de cervesa no cal esperar que es promocioni el vi del Priorat o del Penedès, però cal pregunta-se si això és un erm o és que no hi ha tantes coses a part del Delta o les ruïnes romanes. El que és un fet (casualitat o no) és que el protagonisme el té, a l’anunci, el territori preferit per les classes benestants (pistes d’esquí, Costa Brava) i Barcelona.
Jo no sé si això es compleix al 100%. Els Estopa són proletaris com nosaltres, i castellanoparlants, a no ser que ens hagin colat un gol. Però en general hi ha un comportament bastant endogàmic per part d’alguns mitjans i promotors. Jo sóc de La Llagosta (perifèria de BCN) i ara visc a Tarragona. I pel que veig, estàvem i estem bastant ignorats.
Pel que fa als festivals i concursos, del Sona 9 n’hi ha prou amb dir que no penso parlar-ne més. Del concurs de Salitja, per exemple, si mirem el palmarès, veurem que gairebé tot el que ha guanyat (no tot, però…) respon als tags CANÇÓ D’AUTOR + RESIDENT A GIRONA o comarques.
I bé, no vaig a signar llibres, sinò a canviar bolquers ;-)
Salut!
PD: estem acostumats a que s’inflin els fets es presentin artistes i cançons absolutament INFLATS o sobredimensionats: qui es pot creure que les cançons de “No me la puc treure del cap” no ens les puguem treure del cap?
Yo iba a escribir unas palabras muy chulas y perfectamente ordenadas acerca de de aquella pareja de maraqueros y Ava Gardner en Mogambo, pero se me ha debido estropear el emule y me he bajao una película que se llama Mogambo, y en la que en vez de Clark Gable, aparece Jordi Pujol en el Majestic, acompañao de unos tíos que no sé muy bien ni quienes son, ni que se han tomao, ¿Un tripi, quizá?:
https://www.europapress.cat/barcelona/noticia-gerard-quintana-els-amics-les-arts-analitzen-amb-jordi-pujol-musica-catalana-20110427132705.html
Así no hay sioux, ni negro que se integre, ¡MC10!. I menys mal que els catalans som uns fotuts, pero tenim grans satisfaccions, que si no no sé donde iríamos a parar, a las alcantarillas no, que ya no cabemos más ratas.
No serà que penseu massa? jo quan escolto un grup o vaig als concerts no em preocupo mai si allò agrada o no a ningú més, com a molt ho intento simular per si em quedaré fora sense entrada… i res més. La música que t’agrada no s’ha de racionalitzar, t’agrada i ja està. I està clar que si no probes una mica de tot i t’arrisques a grups que desafinen, mai trobes aquell grup que et torna a fer creure en el renaixament! Jo he anat a desenes de petits concerts, de grups que no coneixia i que es menjaven els mocs,… amaral, love of lesbian…tothom té un principi… i en molts casos en aquests moments és quan deixen la seva millor essència!
p.d.: per cert, en un d’aquests vaig conèixer al Daniel H. Certament una meravella.
Em sembla que aquest no es millor bloc per llegir si “no penses en la música”
Touché.
PD1: MAI no es pensa massa.
PD2: M’han colat un article a Ho deixo anar, arran d’aquest post d’en Joni. Jurl!