Fòrum Indigestió 2011. Ramon Faura Coll, músic i arquitecte.
La cultura (i l’art com a part de la cultura), tal com l’entenem avui en dia neix d’un acte innoble. Convertir una pràctica mental i material en VALOR de mercat. Si hi ha alguna diferència real entre una tela de Rafael i un relleu pre-romànic anterior al segle X, és el valor que els seus executors donaven a la peça. Si en un món rural i feudal el valor de la peça es limita al valor dels materials que s’han emprat en fer aquella peça, la urbanització que suposa el gòtic, crearà una professionalització de l’artesania que acabarà valorant la seva feina al marge del preu de les matèries primers amb què treballa. Aquest plus en la factura, aquest excedent que no es pot justificar des del preu dels pigments o la pedra amb què es treballa, aquests diners que el comitent ha de pagar responen a un valor abstracte, un plus que ens permet ja a mitjans del segle XIII parlar d’ART i no d’ARTESANIA.
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes.
És evident que des d’aleshores, quan mirem enrere anomenem ART a coses que en el seu moment, al marge de la paraula en si, ningú entenia com a tal. Per tant, frases tan resultones com la prostitució de l’art, art comercial, etz. no deixen de ser formulacions redundants. L’Art és en la mesura que l’objecte i el seu plus de transcendència adquireixen un valor de mercat. Aquest és el malestar dels artistes, la seva delicada fragilitat en l’escala social, l’origen de la nostra histèria. Aquest és el CONTINGUT real i indiscutible de l’ART.
A partir d’aquí, els artistes necessitem redimir aquesta falta original.
En altres paraules, l’objecte artístic és un gran buit. La feina de l’artista és donar forma a una pell quan més gruixuda millor.
Apartem, expulsem, l’únic contingut palpable de l’art i comencem a embolicar-lo amb capes i capes de sentit que ens permetin oblidar un contingut innoble.
L’objecte artístic seria així, una mena de ceba, una construcció epidèrmica que envolta un buit, una manca de sentit. La feina de l’artista es concentraria en aquesta pell, en donar-li gruix, en ser capaç d’afegir moltes capes de sentit, sense oblidar que en el fons, dins hi ha un gran buit. En altres paraules, l’objecte artístic és un gran buit. La feina de l’artista és donar forma a una pell quan més gruixuda millor.
Els anglesos, la llengua anglesa, disposen de termes més precisos per referir-se a forma. Tant pot parlar de FORM com de SHAPE. SHAPE, figura, contorn, és com entenen la FORMA, aquells que ens acusen als formalistes de frívols. En canvi FORM no limita el seu sentit a l’aspecte epidèrmic de la forma, sinó que inclou la seva estructura interna. ÉS en aquest sentit que entenc la FORMA com a únic CONTINGUT de l’Art. Per suposat que el CONTINGUT d’un quadre de Velázquez no és el tema pintat. Només cal comparar el Rapte de Proserpina de Bernini amb el de Girardon. Comparteixen tema, però no comparteixen contingut-artístic, és a dir, forma. O si el comparteixen, només comparteixen UN contingut, tant Bernini com Girardon han cobrat molts més diners dels que els va costar el marbre. Afortunadament, per ells, ningú es pot baixar per internet el seu rapte de Proserpina en la mesura que objecte material. Una altra cosa és en la mesura que construcció simbòlica. En fi…
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.