Per Eduard Arderiu
La omisión de la familia Coleman, de Claudio Tolcachir
Teatre Borràs, 2 de març de 2011
Cada un breu període de temps, el teatre argentí se’ns presenta com el Robespierre dels escenaris. Cada un breu període de temps, som testimonis d’una nova revolució del teatre argentí, amb el beneplàcit del sector teatral del país que està molt predisposat a deixar-se seduir pels cosins americans. Fa uns anys, els grans escenaris de la ciutat es rifaven Javier Daulte com si d’un vedell d’or es tractés. Aquest any, són Rafael Spregelburd (que estrena “Tot” a la seu gracienca del Teatre Lliure i “ Buenos Aires” al Teatre Gaudí) i Claudio Tolcachir amb “La omisión de la familia Coleman” els fenòmens que ens arriben de l’altra banda de l’Atlàntic com a nous enfants terribles escènics.
Atacant el tema pel costat simple, cal reconèixer que el caràcter argentí, lligat indissolublement a l’idioma i la pronuncia, està cridat a mostrar-se i exposar-se en un escenari, on la música i la cadència d’encantadors de serps que tenen, i el gust per la paraula adequada en cada moment, triomfa i sedueix. Ara bé, cal dir que per arribar als nivells d’acceptació que gaudeixen en aquests moments són necessaris textos interessants, trames enginyoses, personatges creïbles i situacions sorprenents, cosa que, en general, no se li pot discutir a aquest teatre argentí. El cert és que, en dramatúrgia, els argentins són inquiets, experimenten i juguen i no tenen por d’utilitzar la idea i la paraula com a principal argument de noves conquestes, cosa que potser en altres situacions no els proporciona tants d’èxits.
A “La omisión de la familia Coleman” Tolcachir posa en escena a una família absurda, increïble. Almenys la meitat dels integrants de la família presenten símptomes de trastorns psicològics importants. Una brigada de serveis socials en tindria prou amb una visita d’ofici per omplir expedients durant més d’un any, obrint diligències per incest, manca d’higiene i salubritat, problemes d’addiccions i, en general, per un quadre familiar, a vegades, putrefacte, sòrdid i amb una lògica de convivència surrealista. Aquesta lògica que feia imprevisible el desenllaç de la comèdia fa un gir inesperat amb la malaltia, ingrés i posterior mort de l’àvia Coleman. A partir d’aquest moment, al entrar en contacte amb la resta del món, tots els membres de la família comencen una cursa desesperada per allunyar-se dels altres i salvar-se del final predestinat. La fugida és tant desesperada que pel camí se’ls queda l’element més feble de la família, de qui ningú se’n recorda i ningú es vol fer càrrec. Un final trist, despietat i cru que confirma la bona impressió general de l’obra i, sense cap mena de dubte, reforça el bon nom del teatre argentí.
Ara bé, algú em podria dir què hi feia una obra com aquesta a Can Joan Pera i Paco Morán?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.