Ha estat nomenat un nou conseller de cultura a la Generalitat, Ferran Mascarell, que abans militava al PSC i ara ha entrat al govern de CIU, i en aquest trànsit s’ha proclamat de forma clara una idea: que la cultura funciona al marge de les ideologies, i que el projecte cultural que necessita Catalunya és un i el mateix, mani qui mani. Una idea de la qual el conseller potser n’és el millor representant, però que és responsabilitat de molta més gent en l’entorn cultural, i respon a la pretensió tècnica de que és possible objectivar el que cal fer en cultura. Ell l’ha formulat i representat amb claredat, però també ha estat corroborada per alguna veu del PSC i, per activa o per passiva, assumida pel sector cultural i els mitjans de comunicació.
Conseqüent amb aquest plantejament, Ferran Mascarell ha començat a dibuixar les línies d’un gran “Acord per la Cultura”, en el qual busca la implicació de partits, empreses i associacions. En la primera declaració es recullen objectius com “l’impuls als diversos clústers d’excel·lència” o la “confirmació de Catalunya com a líder d’un eix cultural mediterrani”, en la línia de propostes que ja s’havien avançat. També es parla del català, el patrimoni, la lectura, les arts tradicionals i alguna cosa més, com a àmbits en els quals consensuar accions.
Són aquests els continguts prioritaris del pla d’ampli consens i trajectòria que necessitem els ciutadans en relació a la cultura? Doncs jo no n’estic segur. Em venen al cap algunes preocupacions que hi inclouria, i que crec que no hi són. Per exemple, una aposta per a que els bens culturals finançats amb diner públic tendeixin a ser de domini públic, tant si són de gestió pública com particular, l’impuls de la col.laboració entre el sector cultural i l’àmbit de l’educació, el suport a nous models d’organització cultural que no es regeixin tant per l’afany de lucre com per la voluntat de generar bé comú, o, més en general, la presa de partit explícita per una implicació ciutadana en la cultura que depassi els interessos sectorials.
Però seria ingenu esperar d’un govern de CiU, com també ho seria d’un del PSC, apostes d’aquesta mena. En el fons, el conflicte principal està en aquesta idea de “projecte únic”, per què nega l’existència i possibilitat d’alternatives. Potser és cert, encara que si convé es faci veure el contrari, que el sector cultural català és una bassa d’oli amb grans consensos en la seva relació amb l’administració pública. Però m’atreviria a dir que aquests consensos, com també passa en altres polítiques, tenen més a veure amb manca de dinamisme i energia que cap altra cosa. I, d’altra banda, són consensos que consoliden una política corporativista, en la que es tornen difusos els límits entre el privat i el públic, en la que s’afirma l’àmbit de la cultura com el dels afers d’uns especialistes, i que deixa de banda la identificació de la cultura com a bé comú. Una idea, aquesta del gremi de la cultura unit a l’estat i distanciat de la societat, que va quedar ben visualitzada, i com una cosa lletja, en la passada gala dels premis Goya, on vam presenciar la sol.litud d’Àlex de la Iglesia en el seu discurs, defensant el vincle amb el públic, sense el suport de companys de professió ni polítics.
Els imaginaris de projecte únic són tant fal.laços en cultura com ho estan essent en economia. Si volem una cultura rica de debò, més que un gran pla d’empresa, ens convé un debat ric i treballar des de la diferència i descentralització, sense por. I quedi clar que “debat” no vol dir que cada u faci la seva, ignorant la resta. No crec que sigui cert, com s’afirma, que comptem amb un gran magma cultural a rendibilitzar. El que ens cal, a nosaltres com a tot occident, és provocar-lo amb urgència. I per a fer-ho -potser semblarà destructiu, sense ser-ho realment- necessitem més explotar en posicions divergents, que buscar la convergència. Quan això passi, llavors potser sí que podrem estar cofois de la nostra riquesa cultural.
Molt bon article. Aporteu mirades necessàries.
Personalment considero que el conseller Mascarell està portant aires nous, i el seu equip també. Ara, no esperem la catarsi, perquè després venen les decepcions tipus Obama.