Skip to content


La democratització del mecenatge

Crowdfunding: La democratització del mecenatge

Per Antònia Folguera

Dues de les paraules que hem llegit més cops juntes en els anys que portem de segle XXI són “Democratització” i “Tecnologia”. La democratització de la tecnologia ens ha facilitat l’accés a uns aparells que en el passat eren cars i difícils de fer anar. Ara, tant el seu preu, com el seu ús estan a l’abast de moltíssimes persones. Aquesta democratització ha permès que gent normal i corrent, com tu i com jo, pugui desenvolupar la seva creativitat en disciplines com la  música, la fotografia o el vídeo, produint obres de qualitat que ja no cal  guardar- per a un mateix, o anar amb el disc, pel·licula, o llibre sota el braç a la recerca d’un editor, productor  o distribuïdor que ho faci arribar al públic. Internet ha escurçat el camí i el creador, a través de la xarxa i fent comunitat amb animes afins, pot difondre la seva obra.

La indústria cultural, sigui del tipus que sigui (musical, audiovisual, literària…) no ha sabut posar-se al dia, no s’ha pres internet prou seriosament com a mitjà de comunicació horitzontal, on emissors i receptors estan al mateix nivell, on l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins.  Comunitats que al fet de distribuir continguts en diuen Compartir. A internet és comparteixen arxius, opinions, discussions i somnis. L’usuari s’apodera d’aquests arxius i els copia, els talla, els remescla, els penja en un bloc, al youtube, els envia per correu, en fa una versió instrumental, una dub, una edit i una extended. Fa una paròdia, si li dóna la gana. La comunitat demostra que no hi ha res original, que tot és rèmix.

Tant important com la llibertat creativa són els recursos econòmics per tirar endavant projectes i somnis. Molts creadors han trobat en distribuir per internet una llibertat que no tenien dins la indústria, que espera d’ells unes coses molt concretes. Si es vol tenir llibertat creativa, què millor que comptar amb una comunitat que comparteix les mateixes idees. Però, com es pot involucrar aquesta comunitat en un projecte creatiu? Si els usuaris fan aportacions econòmiques, com se’ls pot recompensar? Com es fa per que la comunitat confii els seus diners, molts o pocs, al creador?

Per resoldre aquestes preguntes i per respondre a la necessitat de recursos econòmics per tirar endavant pel·licules i discos, apareixen les plataformes de Crowdfunding o finançament col.lectiu. Si existeix  una comunitat prou gran i compromesa que fa una micro aportació econòmica, tots els somnis són possibles. Des de llogar una orquestra simfònica necessària per als arranjaments d’un disc, a fer una pel·licula de ciència ficció amb marcians inclosos.

Un antecedent del Crowdfunding segurament seria el cas d’Alex Tew, un noi que al any 2005 venia píxels del seu lloc web, a dòlar el píxel. Diu la llegenda que així va guanyar un milió de dòlars. La comunitat volia formar part del seu projecte, volia formar part de la web d’aquell noi,  i no va dubtar a donar-li el dòlar que demanava.

Per facilitar el finançament col·lectiu de projectes en el darrer any han aparegut diverses plataformes, que fan a la vegada d’aparador i de punt de recollida de capital. Una de les primeres plataformes de finançament de projectes creatius ha estat la nord-americana Kickstarter, en la que ja s’ha recollit amb èxit el capital necessari per engegar projectes com la xarxa social Diaspora.

Les plataformes de crowdfunding de casa nostra tenen només uns mesos de vida i ja han completat amb èxit alguns projectes. Verkami, Lánzanos i Goteo han estat les primeres en aparèixer, segurament encoratjades per l’èxit de El Cosmonauta, la primera pel·licula de l’estat espanyol que s’està finançant amb aquest sistema, i moltes altres l’estan seguint: Projectes de pel·licula com Arròs Movie o No-Res (*) volen ser una realitat ben aviat, i durant els propers mesos segurament veurem aparèixer noves plataformes, tant a nivell estatal com internacional, cadascuna amb les seves pròpies particularitats, i cadascuna amb els seus trets innovadors que faran perfeccionar el funcionament d’un sistema de finançament que és massa nou per poder dir que a partir d’ara serà així com es produirà la cultura.

Ja sigui per la novetat, o per la conjuntura econòmica, l’interès pel finançament col.lectiu, és enorme. El passat dia 5 de Febrer es va celebrar a Barcelona el Primer Festival de Crowdfunding, que va reunir varis projectes i plataformes del Estat Espanyol amb un gran èxit de públic, que molt atent i actiu no parava de fer reflexions, observacions i preguntes a uns ponents que tenien l’autoritat que els donen només uns mesos d’experiència ja sigui en plataformes de microfinançament o amb projectes en marxa.

De moment l’únic que es pot assegurar és que el més important és la transparència del projecte, el pressupost, el guió, les fases i requeriments  de producció, però també la garantia de que els mecenes, sigui gran o petita la seva aportació, rebran els retorns pactats. Ja siguin una samarreta o sortir a la pel·licula fent un cameo. El procés de producció, enregistrament i rodatge ha de ser transparent,  ja que és el mínim que es pot oferir a canvi d’aquestes aportacions que converteixen als usuaris en Mecenes i, així, es posa també al abast de tothom una funció que només feien una minoria de rics extravagants: Mecenatge. Igual que ha passat amb la tecnologia, amb el crowdfunding  aquest espectador/consumidor, que ha passat a ser usuari/prosumidor, també pot ser ara un Mecenes i te en les seves mans la responsabilitat de recolzar la producció cultural del seu temps i la seva comunitat.

(*) Arròs Movie, No-Res i Des de la Mina, son projectes de casa nostra que necessiten productors, mecenes i inversors.


6 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Aritz says

    Em sorprèn que citeu el cas de El Cosmonauta, que és una pel·lícula independent a l’ús, amb una petita part (inferior al 5%) del seu pressupost de producció provinent del crowdfunding.
    Aquest exemple em sembla paradigmàtic: malgrat s’han guanyat un nom i han basat bona part de la seva campanya de promoció en el crowdfunding, de fet tan ells com per exemple Iron Sky no es financen gràcies al crowdfunding, sinó que només n’és un complement.
    Segurament, un factor sense el qual no haguessin tingut la mateixa repercussió. I no dic que no tingui mèrit, que com a productor encara em sembla que en té més, però em sembla que la feina dels periodistes també seria la de senyalar que la major part del seu finançament prové dels mateixos de sempre: subvencions, distribuïdors (incloses les TV), i coproductors estrangers. De fet, ni tan sols els distribuïdors (que es la part del mercat que té més pinta de canviar a curt i mig termini) canvien en el seu cas del que és normal.

    • Antònia says

      Com tu molt bé dius, El Cosmonauta, han basat la seva campanya de promoció en el crowdfunding i no els ha anat gens malament i probablement tot aquest “buzz” que han generat els ha ajudat a aconseguir les altres fonts de finançament. Una pel·licula és un projecte complex, bravo per ells, que estan aconseguint els recursos que els fan falta.
      També és normal que en un moment de transició en el que les estructures i sistemes antics, conviuen amb models més nous es tradueixin també amb projectes híbrids (en aquest cas de finançament i producció). Si em permets fer la comparació, sería com les catedrals medievals, que en el periode de transició del romànic al gòtic, tenen elements d’ambdós estils.

      • Aritz says

        (Gràcies per la teva ràpida resposta, Antònia)

        Precisament el que senyalo és que (en el cas de El Cosmonauta) el crowdfunding no l’ha ajudat a aconseguir la major part del finançament (només la part de noves tecnologies), sinó que les ha complementat.
        També tinc la sospita que el crowdfunding no és un canvi de paradigma financer que alguns volen fer creure, ja que en els grans projectes les fonts de finançament segueixen sent principalment els grans capitals (ja siguin públics o privats), ha estat així en el que portem d’història de la indústria cultural i el canvi de canals no ha afectat fins ara al mode de finançament, sinó al repartiment del treball i la riquesa associada a aquesta indústria.
        Vaja, que no menystinc aquests canvis en absolut, però que una nota de realisme respecte al model financer de la indústria no està de més…
        De fet, els canvis en el model financer trobo que han anat lligats a dos factors:
        Per una banda, canvis legislatius a curt termini que han bonificat fiscalment als petits inversors. I aquí contraposo a aquells que fan una pre-compra (crowdfunding de 10€) contra els que fan una petita inversió (1000€, p ex).
        I per l’altra, canvis legislatius a mig termini que han permès reduir les diferències econòmiques a les societats industrials, permetent augmentar la base de potencials petits inversors.
        Aquests canvis són els que han permès al llarg del segle XX, independentment del mode de distribució i promoció, canviar el model de finançament a països centre-europeus i nòrdics, de forma que la majoria de pel·lícules produïdes en aquests països tinguin un llistat de productors que de vegades és tant nombrós com el de figurants.

  2. Antònia says

    Molt bones les teves observacions. El que comentes de que el mecenatge de projectes culturals ha d’aportar beneficis fiscals per al inversor, és el que fa que en llocs com en els Estats Units el “art funding” privat sigui una cosa completament normal. Segurament d’aquí l’èxit de Kickstarter. Es dificil d’importar projectes que son un èxit en altres països, quan la nostra societat i les nostres lleis son diferents…
    En quant al que comentes de que no representarà cap canvi de paradigma… es possible. No ho sabem, l’experiència que tenim en finançament col.lectiu és encara molt petita, i els casos d’èxit podrien ser només anecdòtics si no observem que és el que passa amb el temps. Estaria bé d’aquí a un any veure que ha passat. Quines plataformes han deixat d’existir i quines han aparegut de noves. Quants projectes que estan en curs s’han finalitzat amb èxit i quins encara lluiten per sortir endavant.
    Jo vull pensar que el crowdfunding serà especialment beneficiós per fer sostenibles aquells projectes petits, de caràcter molt comunitari que estan al marge de la indústria. Per fer sostenibles projectes que pertanyen al àmbit de la cultura lliure, com seria el cas de No-Res o Arròs Movie.
    Temps al temps

  3. Aritz says

    Per a mi, que sóc un defensor a ultrança d’allò públic, és un perill veure com a beneficiós la privatització d’aquests projectes vers un major control de les ajudes públiques.
    Per què estem “empassant-nos” el discurs que la democratització és deixar en mans d’uns pocs les decisions?
    Per què estem renunciant a controlar les inversions de forma col·lectiva, com a societat, per a passar-les a controlar de forma privada i -habitualment- opaca?
    Aquests projectes haurien de tenir cabuda en la nostra societat, precisament com a béns culturals, i per això haurien de destinar-se part de les ajudes públiques, penso.
    Tot plegat, com a ciutadà, no m’acaba de fer bona espina.
    Com a productor potser ja és una altra història.

    • Jordi Oliveras says

      L’altre dia també en parlàvem al bloc de Temptatives, (https://temptatives.wordpress.com/2011/02/06/a-proposit-del-primer-festival-de-crowdfunding-a-barcelona/) de la relació entre aquestes formes “privades” de finançament col.lectiu i el finançament públic. Jo pensava que potser seria bo que es cerquessin formes de fer consulta pública sobre els projectes que reben finançament públic, amb plataformes tecnològiques similars a les que estan apareixent. Que el ciutadà tingués major accés a les decisions sobre projectes a finançar amb diner públic. Si no ho vaig entendre malament a la xerrada de l’altre dia, Platoniq treballa alguna cosa en aquest sentit.

      De tota manera, també penso que potser seria bo que apareguessin projectes privats/cooperatius que donin forma a una idea del comú que ara mateix no estan potenciant ni l’estat ni el sector cultural, amb certa connivència (que sigui necessari el recordatori d’ahir de l’Àlex de la Iglesia sobre que els creadors treballen pels ciutadans / públic i no contra ells em va semblar molt significatiu, en aquest sentit). Potser ho hem de provar tot,…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!
  • vivi: que preciosidad y cuanta verdad!!! yo tengo gemelos, e 5 anhos, os dejo imaginar!!!
  • Pilar: Clavado. Ahora me entiendo algo!!!!!
  • Ines: Me he sentido súper identificada y eso que llevo sólo 13meses de madrevieja, nos desdibujamos de lo publico y...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )