Per Àngel Ybáñez (Eufònies)
Foto: Christian Bertrand
Maria Coma 03-02-2011. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona)
“Bona nit, ‘Linòleum’, bona nit”. Amb la candidesa d’una cançó de bressol, Maria Coma acomiadava el passat 3 de febrer al CAT de Gràcia no només la gira de presentació del seu primer àlbum en solitari, sinó el que ella mateixa va anomenar una etapa més de la seva carrera artística. Des del primer concert que vaig veure d’aquesta gira, a Badalona a finals de 2009, fins el comiat a Barcelona, la posada en escena dels dotze temes que conformen “Linòleum” ha passat de l’austeritat escaient al preciosisme que reclamen les composicions de la Maria: a la formació mínima amb el Paul Vallvé a les percussions i el Jordi Lanuza al baix, en aquesta ocasió s’afegia l’acompanyament d’una secció de cordes.
Una sala plena a vessar, un escenari en la penombra, un públic emmudit i embadalit amb unes melodies que es coneixien bé, un so nítid i cristal·lí… Són molts els elements que van fer que la Maria es sentís còmoda i transmetés amb les notes del seu teclat el sentiment que li posa a cada polsació. L’actitud naïf de “Ramats de pomes” o “Mil orelles”, la sensibilitat de “Segons” o “Pobre desig” o la intensitat de “Sempre present”. Una per una anaven desfilant totes les cançons del “Linòleum”, algunes vestides de pizzicatos o coixins de violins, altres com “Cel salat” amb la Maria sola a l’escenari; totes elles amb una sòbria posada en escena que posa més émfasi en la precisió interpretativa que no en l’espectacle visual. Fins i tot va haver temps per a petites reinvencions, com la del tema “Blanc” d’u_mä, el seu projecte inicial amb el Pau Vallvé, i també d’alguna versió, com un “Bridges and Balloons” de Joanna Newsom més aproximat al pop que l’original, l’emotivitat del tema principal de la sèrie de televisió “Lost” (amb el Pau tocant el metal·lòfon amb dos arcs de violí) i, fins i tot, una inesperada i agraïda bossa nova d’en Jobim, interpretada sense micros i al davant de l’escenari amb l’acompanyament d’un contrabaix. Si la nit ja era especial i carregada de significat per ella mateixa, la Maria se’n va encarregar de demostrar-ho encara més amb cada cançó. Fins i tot es pot perdonar que perdés el fil a “Gat”, el tema que va ser la seva carta de presentació: potser és la conseqüència de sentir ressonar la frase “Nosaltres som bones persones” a un auditori tan poblat, que inclús la seva autora queda sorpresa.
En poc més de trenta-un milions cinc-cents trenta-sis mil, segon amunt, segon avall, Maria Coma ha passat a consolidar-se com una de les principals intèrprets i compositores catalanes del moment. Ens quedem, doncs, delerosos del que ens oferirà al seu proper treball que veurà la llum en pocs mesos.
Con todo el respecto y sin nunca dudar de la libertad artística de cada uno…
Me gustó mucho el concierto y el ambiente, pero me parece que Pau, que es un músico técnicamente increíble, tiene que dejar de tocar la batería de forma tan complicada… no hay silencios… es una mezcla constante de momentos de dulzura, con un “pout pourri” de demasiados ritmos.
En momentos no sabia si estaba en un concierto de María Coma o de Pau…
Reconec que, en aquest concert, el Pau va interpretar d’una manera més “contundent” les seves percussions. En concerts anteriors, no trencava aquesta harmonia dolça que tenen les cançons de la Maria i sonava més com al disc. Però suposo, sense ànims de justificar res, que l’excitació d’un directe així té aquestes coses.