Per Ferran Farré
“Quantes més vegades es repeteix una mentida, més possibilitats que es converteixi en una veritat.” (Goebbels)
Tinc una amiga (té un càrrec de responsabilitat a l’administració local), que davant qualsevol esdeveniment fa sempre la mateixa pregunta: això qui ho porta? És com si no en tingués prou amb el que veu o sent, li fa falta tenir una referència sobre qui n’és el responsable, per poder-ho valorar del tot.
Interpretar aquesta actitud no és fàcil; podria ser un tic personal, una desconfiança professional… però podria denotar també la necessitat de posar cara a les accions, la voluntat de reclamar el dret d’autor.
Fent una mica més d’abstracció, podríem plantejar-nos si estem davant una situació en que les accions no són bones ni dolentes en si mateixes, sinó en funció de qui les fa, o de si qui les fa és bo o dolent. Es planteja doncs el que en podríem dir una qüestió de confiança en les persones, per damunt dels mateixos continguts.
Fa una colla d’anys teníem entre mans un projecte que girava al voltant de la literatura i el teatre, durant uns mesos li vaig enviar informació a una persona a qui considerava interessada, però no responia; un dia hi vaig parlar i li vaig preguntar si no rebia la informació, li’n vaig donar detalls i al final em va reconèixer que ho rebia, que li havia cridat l’atenció, però rés més. Llavors va exclamar: ostres, això ho fas tu? i el seu interès va canviar.
Vindria a ser com anar a veure una pel·lícula perquè t’agrada el director encara que no la coneguis, o trobar interessants uns gargots quan sabem que són d’un artista famós (normalment abans de saber-ho només ens semblaven uns gargots). Hi ha moments però, que més que no pas de confiança, sembla que parlem de fe.
Una de les controvèrsies contemporànies sobre la confiança es refereix sens dubte a la xarxa i l’ús de les Tic. Viquipèdia diu de si mateixa: “Els articles de la Viquipèdia haurien d’utilitzar fonts fiables, de tercers, i publicades. Les fonts són material creïble publicats en un procés de publicació fiable; els seus autors són sovint considerats fiables o com a autoritats en el tema en qüestió. La fiabilitat d’una font depèn del context. Com a norma general, com més gent en revisi la informació, n’analitzi les qüestions legals, i n’observi l’escriptura, més fiable és la publicació.”
Hi ha alguns aspectes interessants: el concepte de “material creïble”, el “procés de publicació fiable” i l'”autor fiable”. És de suposar que parlen de credibilitat, no en el sentit de revelació cristiana, sinó de la seva qualitat de ser creïble, de merèixer ser creguda, i en aquest sentit, gairebé sinònim de veritat.
S’estableix així un triangle interessant: el contingut, l’autor i el procés.
Si l’autor és fiable, pot dir el que vulgui i comunicar-ho de qualsevol manera? Això entroncaria per una banda amb l’oracle, però els missatges dels deus contemporanis, tenen la reputació bastant galdosa. També podria estar relacionat amb el rol representatiu, però no disposem de massa bons exemples de lideratges revestits d’autoritat (de la moral, de l’altra ens en sobra). Ens queden potser els savis, el refugi de la veritat de la ciència i algunes persones bones escadusseres.
Si el vehicle és fiable, tant se val el contingut i qui ho hagi dit? Aquí hauríem de repassar des del full dominical a Wikileaks, passant per Pravda i similars. Dels missatgers contemporanis no sembla que abundin els que puguin tirar la primera pedra.
Si el contingut és creïble, pot estar en boca de qualsevol i transitar per qualsevol mitjà? I com fem creïble un contingut? Però les matemàtiques ja no són exactes, l’univers tant aviat es contreu com s’expandeix.
Vivim en una paradoxa que, lluny de ser resolta, va en augment: tenim més informació que mai sobre els continguts, els autors i els canals, i com més en tenim més creix la desconfiança.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.