Per Eduard Arderiu
“La idea d’Europa”, de George Steiner. Direcció d’Oscar Intente. Circol Maldà, 29 de desembre.
És Europa una bona idea o ja no? Què és Europa, més enllà d’un conjunt de països que comparteixen els maldecaps de tenir una mateixa moneda i maneres molt diferents de pensar i actuar? Ens sentim europeus? El 2004, George Steiner, crític i teòric francès erudit en cultura europea, va oferir en una conferència titulada “La idea de Europa” arguments per a reflexionar al voltant de totes aquestes delicades qüestions.
Steiner diu que els homes i dones europeus senten una feixuga herència històrica que, en ocasions, dificulta la seva llibertat de moviments i actuació. Això que sembla evident a nivell d’organització política, Steiner ho trasllada al individu i ens recorda alguns dels aspectes que simbòlicament diferencien aquesta part del món de la resta i condicionen la cultura de la gent que hi viu; per exemple, parla dels cafès de tertúlies i conspiracions, dels carrers amb noms de personalitats il·lustres, dels paisatges de núvols domesticats, del punt de trobada de les civilitzacions nascudes a Atenes i Jerusalem i, fins i tot, de la tendència autodestructiva d’aquest territori… i en definitiva dibuixa una relació de motius que determinen el ser europeu avui dia, sense resoldre si tota aquesta herència porta a un futur comú o només determina la condició de ser-ne hereus.
Tot i així, llegint Steiner un se sent partícip d’una idea d’Europa elevada, d’una Europa il·lustrada, culte i elegant. Al contraposar-ho als nous estils de vida vinguts sobretot dels Estats Units, un s’inclina per aquella olor de cafè intens, ple de cultura, coneixement i paraules. Però és aquesta una idea d’Europa a la qual no sé si pertanyem; ni col·lectivament, de vegades em fa l’efecte que s’inspira bàsicament en la idea de la França il·lustrada, ni individualment, perquè no sé si cada un de nosaltres està més influenciat per aquesta herència que per la cultura uniformadora de l’entreteniment americà, del “feixisme de la vulgaritat”, com diu Steiner. Tampoc hi veig passejant-s’hi còmodament, per exemple, al senyor Berlusconi. I, en canvi, uns i altres compartim als ulls del món i a dret a llei el fet de ser europeus.
Fet i fet, potser ha arribat el moment de plantejar-s’ho. A Oscar Intente, autor i actor de Terrassa, la lectura de l’obra d’Steiner li devia convenir en aquest punt, i no va poder resistir la temptació de compartir-la amb la gent de teatre, a qui se li suposa certa predisposició a perdre el temps en aquestes qüestions improductives. Per això, Intente emprèn l’atrevida idea de disfressar una conferència intel·lectual en un text de teatre i el conferenciant erudit en un captaire mig embriagat que perd el temps en un bar poc pretensiós d’un indret indeterminat.
Intente recita a Steiner, el camufla en un personatge ordinari, però no estalvia ni una coma del gran calat del seu pensament. El monòleg només és interromput pel so de l’acordió del músic de carrer amb qui comparteix la terrassa del bar, un personatge que posa pausa i deixa temps per respirar entre tanta “alta cultura” i recarregada història.
Potser l’únic que se li podria haver demanat a Intente és un pas més en el seu atreviment, donar-se alguna llicència més i portar el discurs d’Steiner una mica més a prop del personatge que interpretava magníficament. Potser així ens ajudaria a alleugerir aquesta feixuga càrrega que suposa ser europeus.
De totes maneres, assegut a les cadires del Circol Maldà, per cert, pel seu compromís artístic i intel·lectual, perfecte plaça per donar cabuda al projecte d’Intente, un es sentia convidat a formar part de la millor Europa que coneixem (la dels cafès i les tertúlies, encara que siguin sense fum), a participar-hi i millorar-la i tant se val si suposa portar una motxilla ben feixuga a l’esquena, Europa en aquests moments se’ns apareix com a la única sortida, com a la última esperança. Aquest segurament és el gran mèrit d’Intente, rescatar de l’oblit un text que hauria de ser obligatori a les escoles, fer-nos participar de la Idea de Europa, encara que finalment no sapiguem a on ens porta, cosa que, per cert, no resolt ni el mateix Steiner.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.